Greta - Capítols XXV i XXVI (i últims)

Un relat de: NURIA BORRUT MULET

Capítol - XXV

Al menjador, la Roseta i el Roger parlaven de la Mercè. La Làlia contestava a l'atzar i els deixava anar els sí o els no com si seguís la conversa, i cada vegada que en comptes de negar afirmava, o a l'inrevés, provocava ullades de perplexitat entre ells dos.
- Me'n vaig a dalt - va dir al cap d'una estona.
La mirada d'autoritat amb què el Roger llambregà la dona va ser prou enèrgica perquè l'àvia s'empassés el retret que anava a fer─li per deixar─los tan aviat.

Un cop a dalt va passar el pestell de la porta. Anava molt dur, no recordava haver-s'hi tancat mai. A més a més de la soledat, necessitava saber-se aïllada. I va ser després de tancar─se que es va adonar del munt de caixes d'embalatge que s'apilaven davant de l'armari rober. Li va costar una mica entendre què hi feien allí, fins que va caure que eren les seves coses de Barcelona. A banda de la molta mandra que li feia haver de desembalar-les, no va sentir ni l'impuls de tafanejar─hi una mica, però tot badant, els ulls se li van aturar en un piló a part que, segurament, contenia la pantalla de l'ordinador, el teclat i el CPU. No se'n va poder estar, i com qui obeeix les ordres d'un altre, no va aturar─se ni un moment fins que va tenir─ho instal·lat a dalt de l'escriptori. Quan va encendre la pantalla, encara dubtava que funcionés, allò no ho havia fet mai; en un altre moment, s'hauria vist aclaparada per tants cables i endolls i, segurament, ho hauria deixat córrer.
Va obrir algunes de les diverses carpetes, en moltes no es recordava ni què hi havia; la majoria, però, eren plenes d'apunts de les classes de medecina. Li van semblar missatges d'altres móns i va somriure's en constatar com havien canviat des d'aleshores els seus sentiments i la seva percepció del món, i en bona part, va reconèixer, havia estat gràcies a Rita. Va deixar estar el ratolí i va fer un parell de voltes per l'habitació, es sentia engabiada.
Al balcó va percebre, sense veure'l, que havia florit el llessamí. Va tancar els ulls, i el record d'aquell joc d'endevinar quines eren les plantes que causaven les diferents olors, i que tantes nits havia practicat amb la Greta, li va fer més punyent i dolorós el record de la Rita, ella que tant s'estimava les flors; es recriminà que abans, al pis, ni tan sols havia pensat en regar─les─hi, i entrà de nou cap a dintre com si l'empenyessin a cops d'empenta.
En acostar─se al llit, va reparar que al damunt de la tauleta hi havia un sobre petit amb el seu nom escrit. El sospesà dient─se que seria alguna cosa que la mare hauria trobat en el darrer moment i li ho hauria ficat allí perquè no s'extraviés. Quan va obrir─lo va quedar astorada, eren les arracades de plata i ambre que havia comprat la mare el dia que havia vingut a Trencavel. Penjades dels dits les observà de besllum, i va ser llavors quan va poder posar─se a plorar.

El Mafré conduïa cap a Can Majoral. Per primer cop en tot el dia estava sol, i al neguit per l'estat de la Rita s'hi afegien els remordiments. Es recriminà varis cops per què no havia fotut el camp del Plèiades en veure que no era un bon moment per parlar amb ella; però no, ell havia hagut de quedar─se per demostrar─li que era més fort, i prou que ho sabia que la història d'elles era flor d'un dia; però aleshores, per què no havia esperat que les coses tornessin a la normalitat? Es sentí mesquí, però sobretot, imbècil, i això era el que més li preocupava, perquè tot seguit es demanà si també els altres veurien a l'estúpid que era ell, i encara que no fos així, igualment sabia que li costaria temps mirar─los als ulls... Es passà la mà pel front, el tenia suat i fred, i com que no li agradava gens el caire que li havien pres els pensaments, va voler imaginar─se un desenllaç millor que aquell, i es va dir que hauria pogut arranjar, per exemple, alguna sorpresa per a la Rita; potser convidar-la a passar uns dies a París, no li hauria costat gaire convèncer-la, i, en trobar─se tots dos en un escenari diferent, segurament ella l'hauria mirat amb altres ulls... Va tornar a sentir─se agraït que la Làlia l'hagués convidat a sopar, però ara ja no tenia ni on ni amb qui defugir la seva consciència. En un stop, es va passar la mà pels cabells amb gest nerviós i després un moment per la cara, la va notar molt aspre; així que arribí m'he d'afaitar, es va dir, no puc anar pel món d'aquesta manera. Quan engegà, és preguntà si l'alleugeriria fer─se algun propòsit honest, i es va dir que no, però, tanmateix es va prometre que si la Rita se'n sortia, faria el que calgués per què tot els anés d'una altra manera.
A Can Majoral se'n anà de dret cap a l'estudi. Ja tenia coll avall que no dormiria, però sempre podia jeure al canapè; mentre, potser miraria de dibuixar o de pintar, era una bona manera de passar les hores. En seure─hi, trobà a faltar un dels coixins, fins aquell moment no se n'havia adonat, i tot i que ni sabia amb exactitud quants n'hi havia, els comptà. Li va semblar que potser era el malva, i llavors, va recordar que un cop havia promès a la Rita regalar─li unes arracades d'ametistes, però ell ni tan sols s'havia pres la molèstia de tafanejar per alguna joieria. Just quan es jurava que ara sí que ho faria, li baixà una esgarrifança des del clatell, perquè s'havia vist posant─les─hi que ja era morta.

De matinada, l'esgotament havia pogut més que ell i va caure dins d'un son espès. Quan el va despertar el telèfon mòbil, clarejava. Havia tingut la precaució de deixar─lo amb l'alarma ben alta i a l'abast. La veu del Santi, que sonava gairebé alegre, li deia que no feia ni mitja hora que la Rita havia donat senyals als metges que despertava del coma. El germà, contràriament al que havia fet creure a la Magda, havia passat tota la nit a la sala d'espera. Al darrer moment havia tingut un pressentiment que havia estat cert.
El Mafré no s'ho va pensar dues vegades, i fins que la porta automàtica de l'entrada de visitants de l'hospital no es va obrir al seu davant, no es va recordar que havia quedat que passaria a recollir la Làlia de matí.

El germà era a la sala d'espera, i en veure'l entrar, es va alçar tot d'una. Sense donar─li ni esperar rebre un bon dia, li va dir que tot just acabava d'entrar una infermera per donar─li un calmant. Tot seguit va engegar a informar─lo que ella estava fora de perill, però que a estones es queixava de dolor. Sense ni mirar─lo, li va dir que, en somnis, ella havia demanat per ell.
El Mafré l'havia escoltat sense interrompre'l i amb un mig somriure ple de cautela, no calia que li diguessin que no li queia bé, se'n havia adonat ahir tarda així que es van presentar. Li va agrair que li hagués trucat, i quan ja l'havia convidat a seure un moment perquè li volia parlar d'una cosa -pensava dir─li que faria per la Rita tot el que pogués perquè l'estimava-, va sortir la infermera i els va dir que ja podien entrar. No va saber com tornar a agafar el fil i li va fer un gest com dient─li que ja en parlarien més endavant.
Quan entrà a la cabina se li escapà una ganyota d'angúnia. Ella, tot i estar amb els ulls clucs, tenia el rostre desencaixat pel dolor. El germà era a fora, esperant─lo que sortís, i quan aquest va entrar, el Mafré es va tornar a recordar de Làlia. D'una llambregada al rellotge va calcular que si s'afanyava encara arribaria a temps de recollir─la a l'hora.
A mitja tarda, el Mafré havia acompanyat Làlia a Trencavel. En acomiadar─se'n, ella li va demanar que, sobre tot, la tingués informada per telèfon i que, si podia, vingués a recollir─la a l'hora de plegar. Ell, sense deixar aquell somriure mig de fatxenda i l'altre mig de seductor que tantes vegades l'havia tret de polleguera, li va dir que no calia que li ho demanés, allò, però aquesta vegada, el posat d'ell, ni li va molestar.

La Rita despertà definitivament a la consciència a primera hora d'aquell mateix vespre. Tot i que el Mafré no hi era a la sala d'espera, havia sortit a fora per fumar─se un cigar, més endavant, i només per fer─la riure, li diria que barbotejava com si anés beguda. Quan ella va veure el Santi al seu costat, li van brillar els ulls d'alegria, però la seva primera frase coherent va ser per demanar pel Mafré. El germà no li ho perdonaria mai, malgrat l'alegria de veure-la renéixer i malgrat les fortes agafades de mà que l'hi feia. Un pèl engelosit, però amb el consol de poder fer alguna cosa per ella que només mirar─se─la, se'n anà a buscar─lo.
En tornar, tots dos s'hi van estar uns minuts observant-la en silenci, semblava que s'havia adormit de nou; però de sobte, i sense obrir els ulls, ella va preguntar per la Làlia.
-És a la botiga -va respondre el Mafré-, però ara mateix la vaig a recollir.

D'anada de nou cap a Bellvitge, el Mafré li va explicar a la Làlia totes i cadascuna de les passes que els caldria fer per a la total recuperació de la Rita. Ella se l'escoltava amb ansietat, però també amb un nus a l'estómac. No feia ni una hora que ell, exultant d'alegria, li havia donat la bona notícia per telèfon. Llavors es sentí molt feliç, i l'alliberament de la tensió del parell de dies d'angoixa li havia fet saltar les llàgrimes. Mentre el sentia parlar a borbolls, s'adonà que ell i la Rita ja no es tornarien a separar més, i es sentí traïda i fóra del joc que, d'una manera subterrània i gairebé incomprensible per a ella, havien decidit de jugar ells dos.
A la cabina de la UCI, la Rita feia mala cara, l'efecte del sedant començava a minvar, però malgrat això, i de l'embenat del cap i del peu penjat enlaire, la Làlia la trobà tan bonica com sempre. La tornà a veure com aquell diumenge que havia aparegut al menjador descalça i vestida només amb el barnús, la tovallola al cap i amb la Maia als braços; aleshores l'havia comparada amb una deessa.
Al seu davant, va poder fer veure que no sentia cap pesar i es va inclinar somrient─li per fer─li un petó a cada galta.
-Què feliç sóc de veure't viva, bruixa! -li va dir a cau d'orella-. I no pateixis, sempre seré el teu pollet escuat, perquè no et pensis que et deixaré d'estimar encara que ja sàpiga que t'estimes més aquest brètol...
Ella va moure el cap per replicar─l'hi, però una fiblada de dolor li va fer frunzir les celles, i llavors ho deixà córrer.


XXVI. Una carta per a l'encontre.

La Mercè va asseure's en l'única cadira lliure de la sala, abans s'havia assegurat que no estigués bruta de guix. Allò de fer obres li era esgotador, encara més amb aquella calorada, però havia d'aprofitar que la galeria tancava a l'agost per dur a terme els canvis que cobejava des de feia mesos, i, finalment, s'havia decidit a demanar un crèdit. A més a més de canviar les parets -havia fet treure la moqueta per pintar─les a la veneciana d'un color torrat clar-, també volia que li ampliessin l'aparador i que li fessin nova tota la instal·lació de la llum.
Va obrir la llauna de Coca─Cola, que abans s'havia fet portar d'un bar d'allà la vora, mentre passejava els ulls per les parets acabades d'enguixar, i va pensar en la filla, no hi havia dia que no la recordés un moment o altre, encara que això no era cap novetat, sempre hi havia pensat, en ella. No sabia si podria arribar a confessar─li─ho mai, però ella havia estat qui més forces li havia donat per tirar endavant el seu divorci, admirava la valentia que li havia demostrat en haver dit prou i haver marxat, tot i que en algun lloc amagat de dintre seu encara li coïa que hagués deixat a mitges els estudis de medicina. Si més no tenia l'esperança que a la tardor la Làlia es decidís a matricular─se a Filologia, però les poques vegades que n'havien parlat tampoc l'havia vist gaire engrescada. D'altra banda, es preguntà, era tan important que estudiés alguna cosa? No ho sabia, però tanmateix la coïssor persistia.
Va fer la darrera glopada, no sabia perquè l'havia demanada si la Coca─Cola mai no li acabava de treure del tot la set, tant de bo s'hagués demanat una mitjana de cervesa ben freda. S'acostà per donar una ullada al dibuix del projecte que hi havia al damunt de la taula de treball de l'arquitecte tècnic, encara que se'l sabia de memòria. Segons aquest, amb els canvis, la galeria semblaria molt més espaiosa. Ja tenia ganes que les obres s'enllestissin, i més d'una vegada havia fruït per anticipat del moment que trucaria la filla. La convidaria a dinar al pis on vivia ara i, cap el tard, com qui no vol, s'acostarien plegades a la galeria per fer─li veure una pintura interessant. Ja li veia la cara que faria, estava segura que li agradaria tant com a ella la novetat.

La Làlia sentí la Maia miolar suaument així que girà la clau al pany. En la foscor del rebedor, el parell d'ulls brillaven com dos fanalets blaus. Des que Rita no hi vivia, cada vegada que hi entrava li semblava que el pis s'havia fet més gran, i que al darrera de la porta de la cambra que havia estat de la Rita, i que ara era la seva, se la trobaria adormida i, de vegades, encara s'estremia en imaginar─se─la com quan havia estat a la UCI.
Deixà la bossa i el correu, que acabava de recollir de la bústia, a la tauleta del menjador. Mentre pujava, i d'una ullada, ja havia vist la postal del Mafré i la Rita, reproduïa una pintura del Canaletto de la Piazza Sant Marco. Li enviaven molts records i una abraçada, i també, només de part de la Rita, una carícia per a la Maia. La hi havia deixat a la Làlia perquè encara no se'n refiava ni gota dels gossos de Can Majoral, si més no això era el que li havia dit la darrera vegada que s'havien vist elles dues, el dia abans que marxés de viatge amb ell, per recollir algunes coses. Com que no s'acabava de decidir a endur─s'ho tot, la Làlia va aprofitar aquells moments al pis que estaven soles per demanar─li que fins que no trobés una altra cosa li permetés quedar─s'hi. Et pots quedar per sempre, li havia dit la Rita, però tot seguit, i picant─li l'ullet, també li havia demanat que si mai es barallava amb ell li deixés dormir al sofà. Van riure un moment i, després, la Làlia li donà les gràcies. "De què?", li demanà la Rita. No va saber explicar─li─ho massa bé. "Pel pis...", va començar, "però també perquè aquests dies he estat rumiant que vaig fer sort d'ensopegar amb tu, qui sap amb quina mena de gent hauria pogut trobar─me..., no crec que les coses m'haguessin anat tan bé amb d'altres amb menys escrúpols". Li va semblar que l'amiga l'havia escoltada només a mitges, estava massa atabalada en escollir què s'enduia i què no, però al cap d'una bona estona, quan ja es pensava que ella se'n havia oblidat del seu comentari, li deixà anar que li fes el favor de no menjar─se tant el cervell. "Amoïnat només per fruir de la vida, tia!", postil·là mig rient.
Guardà la postal a dintre de A l'ombra de les noietes en flor amb la intenció de fer─la servir de punt de llibre. Era a punt d'acabar─la, però estava decidida a endur─se la següent així que anés a Vilanova. Tirà amunt les persianes i sortí a fora; cap a ponent veié una franja gairebé verda a dalt d'uns núvols que mig tapaven la posta. Quan a la fi es tombà per entrar i es va veure reflectida al vidre, li van agafar les presses, perquè si volia arribar abans de les nou al Plèiades ja no li quedava massa temps per dutxar─se i canviar─se de roba.
Abans d'anar cap a la dutxa, agafà el parell de cartes per tirar─les a la bossa del paper convençuda que serien de publicitat. L'una l'estripà sense ni obrir─la, però l'altra de poc que no li cau de les mans. Era de la Greta.
Reconegué en ella la mateixa lletra, però li va semblar que aquesta era més desfeta i petita. Li explicava que vivia a París i que feia un parell d'anys s'havia casat, però del Nicolau ni una sola paraula.
La llegí perplexa, aturant─se a cada frase, anticipant─se a què li respondria, què tenia per explicar─li i què no, i trobava que era ben poca cosa. Pel que copsà entre línies, ella no havia canviat, o més ven dit, havia canviat prou com perquè aquella noia orgullosa i decidida fos menys orgullosa però encara més decidida del que havia estat. La convidava a anar a París quan volgués "estic segura que ens divertirem juntes gairebé tant com abans" i li confessava que havia pensat sovint en ella, però "quan vaig rebre la teva carta no m'ho podia creure, i si fins ara no t'he contestat ha estat perquè llegint─la m'has fer sentir una altra vegada la noieta presumida que deuria ser aleshores..."

Era cert, feia temps que esperava la seva carta, però ja es creia que no la rebria mai. La mare, per rescabalar─la de haver─les─hi furtat, havia buscat l'adreça de la Greta i després d'algunes trucades al consolat l'aconseguí. Aleshores, ella li havia escrit quan la Rita encara era a l'hospital. Va aixecar─se del sofà, on s'havia deixat caure per llegir, i donà un parell de voltes fins que s'aturà a mirar el retrat de la Rita, li havia demanat que no se l'endugués perquè li faria companyia. La mata de cabells vermells, els ulls felins, tot ell li semblà que se li en reia, i li agafà un gran afartament de tots, com si les vivències dels altres l'amenacessin de deixar─la tan tipa que ja mai més no pogués tenir prou gana per buscar─se les seves, i es va demanar per què no es decidia d'una vegada a llençar─s'hi de cap, a mullar─se. El cor li estrenyia el pit i va saber que si no s'alliberava d'aquell ofec ple d'indecisions i de pors, li rebentaria. Havia de continuar, i sola, el viatge que havia iniciat el passat hivern.

Comentaris

  • En ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 06-01-2017 | Valoració: 10

    ... fi, una novela que m'ha anat entusiasmant a cada capítol, molt treballada, això no ho escriu qualsevol, és clar. Fins aquí, al final, et puc dir que he gaudit molt.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 06-01-2017 | Valoració: 10

    ... capítol vint-i-cinquè denota trets d'angoixa i d'esperança, i a punt d'acabar... vaja, que ja deleixo per a saber com acabarà tot, queda que em llegeixi l'últim capítol.


    Sergi : )

  • M'ha enganxat des del principi[Ofensiu]
    mnog8060 | 15-08-2005 | Valoració: 9

    m'ha agradat molt la teva novela, felicitats. M'ha tingut enganxat fins al punt de no poder fer res més fins que l'he acabat de llegir. A veure si ens sorprens ven aviat amb una altra història tant bona com aquesta.

  • Una bona novel.la[Ofensiu]
    NinniN | 07-09-2004

    Una bona novel.la, amb un final agre-dolç.... força dolç donada l'agritud del final per a la protagonista, no?

    A veure si publiquem més cosetes, he disfrutat molt llegint el teu relat!


    Salut!


    NinniN

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: