Tenia raó el poeta.

Un relat de: Lilith

Tenia raó el poeta quan deia que comprenem tard que la vida va de bó. Tants anys intentant esbrinar que coi volia fer de la meva vida... N'he tingut prou amb subsistir, la feina dels estius com a cambrer en restaurants llardosos no donava per més, els hiverns mandrosos alimentaven el "deixem-ho per demà". El temps em semblava una il·lusió, el intermedi de la millor pel·lícula del millor guionista, una malaltia d'aquelles que empesquen els altres. El dia que vaig fer els cinquanta ningú em va felicitar: la família, les ex i els amics s'han cansat de que els hi demani diners. L'Esperança, la meva goseta, va morir fa un any i set dies. La trobo a faltar, però mentiria si digués que em trobo sol, sempre he estat sol, és el meu estat natural.

I ara la ciutat s'està cobrint d'aigua. Talment com en aquella pel.lícula catastrofista de principis de segle, però més de poc en poc. L'aigua ha arribat ja al barri de Gràcia, només quedem uns pocs d'aquells que sempre hem estat una mica estranys. Les cases de la zona alta són el nostre paradís provisional, el whisky va ser el primer que ens vàrem emportar els saquejadors de supers -jo en tinc dues-centes tretze ampolles guardades-, de provisions no me'n falten, de llibres tampoc -sembla ser que són poc atractius per aguardar el dia final-.

Faig el que sempre he fet, esperar. Abans esperava quelcom que ni sabia, ara espero que la mort em vingui a trobar.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    pellpintada | 26-03-2007

    Pel teu simpàtic i amable comentari, i per ser el primer en llegir el meu patètic relat. Pel que fa al teu, m'ha fet recordar allò que el meu pare m'explicava d'un home que passava tot l'hivern ficat al llit llegint. Posava una pila de llibres al costat del llit i, au, s'hi ficava per no sortir-hi fins l'estiu.

  • I jo en tinc 42[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-03-2007 | Valoració: 9

    Jo en tinc 42 i pensava de jove, que bé que es viurà jubilat sense haver de treballar i ara que ho pense... Un dia un amic d'uns 70 anys em digué _Si de vell és pijor. Jo no m'ho creia pero ves per on...

  • un relat estrany[Ofensiu]
    manel | 12-03-2007

    Comences amb una referència a Gil de Biedma (poeta meravellós) i el seu "no volveré a ser joven", però aquesta vida que va morint en la rutina diària la sacseges de cop, i et treus de la màniga un segon paràgraf apocalíptic. L'efecte és xocant, i amb una sensació final de resignació. Que vingui el que hagi de venir.

    uns petons
    manel

  • "El temps em semblava una il·lusió, [Ofensiu]
    Frida/Núria | 05-03-2007 | Valoració: 9

    el intermedi de la millor pel·lícula del millor guionista", quants cops ho hem pensat...
    El temps, quin gran poder li otorguem! i en realitat com ha comentat aquí un company, a la fi neixem sols i partim sols.
    Ens llegim llegint.

  • Molta profunda...[Ofensiu]
    Gess Artré | 04-03-2007 | Valoració: 10

    aquesta reflexió que ens fas sobre la vida i la poca importància que li donem a malmetre els minuts que ens són atorgats fins que ja és prou tard. I és curiós, perquè per molt que ho reflexionem, sovint tornem a caure en hàbits i rutines que ens avorreixen que poc tenen a veure amb viure intensament.
    Ho has expresat molt bé i a més amb les paraules precises perquè arribés.
    Una abraçada ben gran

  • Naixem tot sols i morim tot sols, i entre mig omplim la nostra vida de silencis. La soledat pot ser destructiva o creativa. La soledat pot ser triada o imposada. Tenim un espai curt de temps per esbrinar el que volem. O tal volta on som capaços d'arribar.La vida, té l'encant i el desencant que transcrius en el teu relat. Tal volta ni tan sols hi ha derrotes, sinó moltes batalles.
    Una aferrada pel coll per tu Lilith
    Josep - Keops el beduí, avui, tan sols avui, transcendeltal.

  • Parlant sobre la vida... i la mort...[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-03-2007 | Valoració: 10

    I tanta raó com tenia... I tant bé com introdueix el relat aquesta frase!
    Una breu presentació que en realitat serveix per dibuixar tota una vida, tot un estil, un tarannà molt concret: un solitari reflexiu i sense Esperança.
    En un moment que podria ser el meridià d'aquesta vida, canvien les circumstàncies i l'aigua modifica l'entorn; tot i això, la persona no experimenta grans canvis, només afegeix una engruna més d'autoconeixement, de saviesa...
    Em recorda aquella dita castellana: "¡ genio i figura, hasta la sepultura!" en aquest cas, es fa acompanyar de llibres i beguda fins la darrera hora... si és que aquesta ha d'arribar!
    Intentaré explicar-me: tot i que el fet d'aparèixer la paraula ‘mort' en la darrera línia sembla cloure les possibilitats de la història, m'he adonat de què en realitat no fa més que ser una tanca argumental aparent, ja que se m'acudeixen d'altres probabilitats... molt interessants!

    M'agrada molt que excitin la meva imaginació i per fer-ho et dono les gràcies! Seguiré llegint-te, és clar...

    T'envio també una forta abraçada de bon dia,
    Unaquimera

  • Un relat cru[Ofensiu]
    gypsy | 23-02-2007 | Valoració: 10

    ple de sentiments i d'una vida incompresa en estat de solitud. Segurament, la solitud és el nostre estat natural, el que costa, és acceptar-ho.

    Un relat profund que ens aboca indefugiblement a la reflexió i a les preguntes eternes sense resposta.

    Molt bo!.

    petons

    gypsy

  • Perquè ens agradaran tant les històries...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 23-02-2007 | Valoració: 10

    ...apocalíptiques amb protagonistes infeliços? És curiós, jo també preparo un relat on les inundacions hi tenen un paper imporant.

    M'ha semblat interessant que el protagonista es proveïs de licors i llibres per a esperar la mort, molt bo. Sobre lo de la brevetat del text... la veritat és que un relat ha de ser tan llarg com ell mateix et demani.

    Moltes gràcies per comentar-me. M'he pres la llibertat de recomanar-te i dedicar-te un ambigrama al meu fotolog. El pots veure aquí.

    Una abraçada.
    Fredegard.

  • Sí, tenia raó.[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 22-02-2007 | Valoració: 10

    Subscric al 100% el comentari de'n neret: molta història en poques paraules. Però no es tracta d'una trama descarnada, és a dir, d'un simple esquema mancat de paraules. Conté les justes per "amorosir" la lectura, per fer-la agradable. I essent breu, el text, s'adequa perfectament als models de lectura que la dinàmica ha anat brindant a RC: extensions més aviat breus per a no haver de dedicar massa temps davant la pantalla.

    L'estil, el plantejament i el final, amb aquest "descobriment" d'allò que ara espera el protagonista, sense sobredosi de dramatisme, cosa que s'agraeix, em semblen d'allò més correctes i ben portats. Potser, i ja com a única observació, haguessis pogut polir una mica el text abans de penjar-lo. No es tracta de grans faltes del tipus que sigui, sinó simplement de polir el text: "el intermedi"  l'intermedi, "empesquen" és pronominal i significa "inventar-se", més o menys, "s'han cansat de que els hi demani"  "s'han cansat que els demani", "però mentiria si digués que em trobo sol, sempre he estat sol..."  "però mentiria si digués que em trobo sol: sempre he estat sol..."

    També podries fer servir la doble negació, un recurs o habitud molt propi del català (no fer-ho no és cap falta, que consti!!!): "ningú em va facilitar"  "ningú no em va facilitar".

    Dites totes les preteses observacions, la conclusió: m'ha agradat molt tot el text. És la història d'algú que ha viscut al seu aire, sense imposicions de ningú ni de la societat, i amb un final trist, com la vida en moltes ocasions.

    I el títol, em sembla, apart de molt oportú, sensacional. No fa molt vaig llegir una cita que deia: allò que de veritat perdura, ho funden els poetes. Ara no sé qui ho va dir. Crec que no era cap escriptor, sinó un científic o alguna personalitat d'un sector no literari, per entendre'ns. Miraré de descobrir-ho: m'ha picat la curiositat!

    Una abraçada i gràcies pels teus comentaris, Lilith!

    Salut,

    V.

  • molta història en poques paraules[Ofensiu]
    neret | 17-02-2007

    m'has deixat amb un regust estrany... d'una banda admirat per com has condensat tants fets (la vida miserable del protagonista, el diluvi universal, el saqueig) en tan poques paraules (molt ben posades per cert, excepte alguns errors petits, però que en un text tan dens caldria repassar) i per l'altra banda, em quedo amb la sensació que un plantejament així donava per molt, molt, més.

    Potser no és el lloc per acabar-nos d'explicar la història, però m'he quedat amb ganes de coneixer-la

    gràcies pel comentari, per cert, a mi també m'agrada paul auster (suposo que amb el títol del relat era bastant obvi)

Valoració mitja: 9.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

37589 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com