M'he adonat que hi falta un espai. On hi diu:

amb el temps va descobrir perquè el seu tiet...

hauria de ser:

amb el temps va descobrir per què el seu tiet...

Disculpeu.
Carme.

Tot just penjat el relat, he vist que m'havia deixat l'accent de la paraula "déu" a la darrera frase del primer paràgraf ("...pregant a un altre déu que volgués acollir el malalt sota la seva protecció.").
Disculpeu.
Carme.

Acabo de veure un error en la còpia del text del relat:

* quin planeta LI aconsellava visitar

Disculpeu
Carme_

Moltes gràcies pels votres comentaris!

De cara a la comprensió del relat, la clau està en aquestes paraules:
"...no s’adona que ... cau a terra el número de la Grossa "

i després continua: "que va comprar amb els amics del futbol. En unes hores ells es tornaran bojos d’alegria. " , i aquí "ells" es refereix als amics.
Pel que fa al protagonista, en acabar el microrrelat podeu tornar a rellegir el títol, i en tindreu la resposta.

Gràcies de nou per parar-vos a llegir i comentar.
i Bones festes!!!

Celebro que t'agradi. Ja ho dius bé, tots podem canviar de perspectiva i, un comportament que trovàvem extravagant , assumir-lo com a propi sense que la visió inicial ens torni a la ment.
Gràcies per deixar-me el teu comentari!
Carme.

Que bé si t’ha agradat el relat!
Si t’ha creat suspens per seguir llegint, ja he aconseguit el meu objectiu.
Moltes gràcies per deixar-me el teu comentari.
Una abraçada,
Carme.

Un relat ben curiós que, en llegir-lo, et deixa un somriure als llavis.
Carme.

Moltes gràcies, geriburrito, per deixar el teu comentari.
Celebro que t'agradi.
Carme.

Caram, Dídac, com ens enredes. Primer anem pensant que és un artista dels pagats d'ells mateixos, ell crea, ell exposa, ell critica, i simula respostes a crítiques imaginàries, només per donar-se publicitat cap als espectadors (de fet, de la safata de sortida em pensava que directament ho obriria ell mateix ;-)
Al final, un cop a repartit els sobres, ens plantes la darrera frase per deixar-nos amb un pam de nas.
Un relat divertit, m'ha posat un somriure.
Records!
Carme.

Molt ben relatat, això que no relates.
Malauradament aquest tipus d'atacs han quedat més tapats que castigats.
Coincideixo amb un comentari anterior, de la MontseBlanc, en què resalta aquesta frase: "Si no ho sap ningú, serà com si mai no hagués passat". La segona part és mentida, mai serà com si no hagués passat. Per tant, més val que ho sàpigui tothom i l'home culpable quedi, com a mínim, assenyalat.
Un petó.
Carme.

La Lluïsa se les ha empescat per saber la veritat que s'ensumava.
M'alegro que el relat t'hagi distret, objectiu aconseguit!.
Gràcies pel teu comentari.

Hola!
Ja em tens localitzada ;-)
En Miquel segur que pensa que els invents moderns, els carrega el diable!
Ens anem llegin!
Gràcies per deixar el teu comentari.
Carme.

Gràcies pel teu comentari. Celebro que t'hagi fet riure. Les noves tecnologies tenen el seu què! I, sobre tot, fan treballar la imaginació, a vegades no només de qui ho inventa ;-)
Una abraçada.
Carme.

Caram amb la que li deixa anar! Crec que el xaval s'amagarà durant una bona temporada! Però també s'ho estava guanyant... mira que no parar de xerrar al cinema!
Per altra banda, entenc que el viatger en el temps tingui prohibit parlar del que passarà, però una mínima informació potser sí ens podria donar, no?

Ara, el pitjor d'aquest futur és que la capacitat de crear històries hagi desaparegut. Ohhh... (i és que això de transfusions cerebrals dóna una mica de mal rotllo!)

Un relat molt simpàtic, Notincgas.
Carme.

Doncs ja m'agradaria també conèixer a aquest Gremière, ja. Però ningú en diu res. Clar, com que quan se'ls fa realitat el desig ho fa "de forma retroactiva", els retratats no s'adonen de cap canvi, ja que tota la realitat s'ha vist alterada des del moment que es produeix el canvi demanat (com el cas que algú no hagi mort).
En cas contrari, tothom el buscaria!
Qui sap on pot estar el Gremière... potser ja ens ha fet alguna foto ;-)
Gràcies pel teu comentari, Notincgas!
Carme.