jose

Un relat de: foster

El Jose té quaranta-set anys i s'està quedant calb (ell no ho admet ni ho accepta).
És profesor de llengua i literatura castellana, i viu amb el fals orgull de treballar sense ser prou valorat. La seva teoria personal i callada resa que cada home és l'unic responsable dels seus actes i creences, culpable només del que surt directament d'ell, tan sols de les paraules que ha dit i pronunciat davant d'algú que en sigui un testimoni fiable. La resta, sol dir, "son pura especulación barata". Una de les seves frases preferides -que jo he robat furtivament i que ell, segurament, podria citar amb tot el rigor- diu alguna cosa com: "Las palabras que se dicen son de plata; las que se callan, de oro". Toma ya! vaig pensar jo el primer dia que ho vaig sentir. M'agrada!

El Jose està casat per segona vegada, i resulta que la seva segona dona és la meva germana mitjana. La Carme és dolça i encantadora, tot i que últimament jo la notava una mica crispada.
He viscut la seva experiència perquè ella m'hi va implicar. Sempre ens hem avingut més que amb els altres germans, i a mida que jo, el petit, he anat creixent i madurant, ella m'ha convertit en el seu confident secret davant els problemes i les situacions embolicades amb què la vida ens posa a prova constantment. Per aquest motiu, quan fa una setmana em va trucar plorant i em va parlar d'aquell llibres enigmàtics i del que creia que podien significar en una primera i impulsiva interpretació, li vaig dir sense pensar-m'ho dos cops que ara pujava cap a casa seva per parlar-ne.

Quan hi arribo, només que m'obre la porta, m'adono que està malament, molt malament, no és qüestió d'un petit disgust o de la típica enganxada amb el fill o el marit. No, li tremolen les mans i té els ulls encara humits, i de fa un mes, quan la vaig veure per darrer cop al dinar de Nadal, s'ha aprimat tant que sembla anorèxica.
-Hola carinyo, què carai passa? Mare meva, si estàs en els ossos! Vine, entrem, no voldràs que em quedi aquí dret.
-És que, és que... com t'ho diria... estic desfeta, acabada, amb els nervis que em maten dia i nit, sense poder dormir -ni amb pastilles-, sense gana...acabada, ja t'ho dic, ja ho veus! - i separa els braços per fer evident el que ja és prou evident sense paraules.
-Carme estimada, ja has passat altres vegades per aquestes crisis, no te'n recordes? Quan fa, per exemple, d'allò d'en Pol, un any, un any i mig? Encara et sento anunciant-me el teu suïcidi imminent...i què, com va ser al final? pensa-hi, dona, tot s'arreglarà.

-Sí, és clar, això és el que sempre es diu... Jo m'esperava de tu alguna cosa més, uns mots sensats i intel.ligents, tenia l'esperança que em podries aconsolar amb alguna cosa més que tòpics, però... ja ho veus Carme, estàs sola, completament sola, tohom pensa que t'has tornat boja, fins i tot el teu germà petit!
-Vinga dona, no fem drames, eh? M'has cridat i aquí estic. No és això realment el que importa?
-Oh, perdona... és que no sé el que em faig, de veritat, crec que la neurona que em quedava se n'ha anat de vacances; no puc raonar, la història és massa forta!
-Història, quina història? Bé, comença pel principi que no tinc cap pressa.

Durant una hora m'exposa les dades de la seva teoria que creu irrefutables, i jo no ho veig gens clar. Si això és tot el que té, són uns arguments bastant pobres o, si més no, dubtosos. D'entrada, no em crec que algú pugui ser capaç d'actuar amb tanta sang freda i premeditació contra la persona amb qui ha compartit més de quinze anys; conec el Jose, i malgrat la distància que sempre manté amb la resta dels humans, el considero bàsicament un bon home. I un bon home no és capaç de torturar els sers que estima. És que potser ja no se l'estima, la Carme? Potser sí que han tocat fons i que el seu amor s'ha girat convertint-se en odi i ràbia, en menyspreu per la persona a qui dóna la culpa de la seva malastruga. Però llavors, per què no dir-l'hi obertament, per què construir una trama que no té altre sentit que el de crear ambigüitats que possiblement no duen enlloc? La Carme en té la resposta.
-És que tu no el coneixes...bé, sí que el coneixes, però no en aquesta seva faceta maquiavèl.lica de portes endins. Sempre fa les coses pensant en la reacció dels altres, cobrint-se les espatlles amb tot tipus d'arguments, és com un armadillo amb una dura cuirassa que res ni ningú pot traspassar si ell no ho vol. És feliç així, et preguntaràs? Doncs no sabria dir-t'ho amb certesa, crec que no té altra alternativa, és la seva manera de ser i no pot ni vol canviar.
-D'acord, posem que tens raó i que t'ha deixat els llibres amb les notes i frases subratllades perquè tu els trobis i et donis per enterada. Bé, acceptem-ho. Però, enterada de què exactament?
-Doncs...per a mi és clar: vol deixar-ho, el nostre matrimoni s'ha acabat i no vol tornar-me a veure. Sí, per això m'ho deixa per escrit, perquè no és capaç d'encarar la realitat amb el coratge necessari, perquè no vol que li pugui retreure els seus errors durant tot aquest temps, és un covard però no ho vol acceptar.

Mentre ens posem a la feina, estudiant i intentant interpretar el sentit de cada mot i, també, la idea global de tot plegat, a uns cents de quilòmetres el Jose omple el formulari a la recepció de l'hotel que ha reservat per al cap de setmana. La Carla ja hi és, hi ha anat pel seu compte, amb un exagerada precaució perquè, de fet, ningú no la coneix a Donosti. Però el Jose ho ha volgut així; no està segur del que es porta entre mans, per primera vegada en la vida s'està arriscant amb una aventura que no té absolutament controlada, i de moment intueix que ho ha de mantenir en secret. Però és que el record de l'última nit amb la Carla li fa perdre els papers. En vol més, ho necessita, el seu cos madur ja no pot passar sense la dosi de Carla-sexe; ara per ara, no importa res més, ni que la bogeria en què s'està ficant el dugui a la ruïna. L'impuls sexual que el mou l'ha trastocat, i s'adona que no l'importa enganyar-se imaginant una idíl.lica relació futura amb aquella joveneta carinyosa i entremeliada. Pensa en ella i no pot imaginar-la d'una altra manera: al llit, al sofà, a l'astora, amb la mirada perduda i inquieta, esperant i desitjant, desitjant i aconseguint tot el que vol i espera d'ell.
El Jose sent que la noia li encomana la seva frescor, l'alegria de viure pròpia de la joventut, i no vol renunciar-hi. Li cal aire net, obrir la finestra per fer fora els mals rotllos, i això és el primer que fa quan arriba a l'habitació. Al balcó, la visió de la badia quieta com un llac reflectint el sol que ja s'amaga, l'omple d'optimisme. Per uns instants pensa en la Carme, i té l'esperança que a hores d'ara ja hagi llegit les seves indirectes i hagi entès el missatge subliminal que li ha tramés.

La Carla, que acaba d'entrar i que el veu girat d'esquena, l'abraça des del darrere i li fa un petó al coll. El Jose recorda altres abraçades com aquella, i calcula mentalment el temps que fa que no se sentia tan ple i satisfet. I amb tot, la mala consciència, aquella companya de viatge inseparable, no el deixa gaudir plenament de la dolça intimitat que s'està creant a l'habitació.
Es mira la noia mentre ella desfà la petita maleta de cuir i va col.locant la roba als calaixos. Espia els seus moviments i fa per veure si ha dut els conjunts de roba interior que tant li agraden, sobretot el vermell, aquella guarrada que li va comprar l'altre dia en un sex shop del carrer Muntaner.
El Jose sap perfectament què li passa: s'està fent vell. Sí, aquesta és l'única veritat i l'únic motiu que pot justificar el seu comportament de les darreres setmanes. No és que la Carla sigui especial, és ell que ha canviat i busca desesperadament un nou paper per a la seva existència. Ara ja no es preocupa per si és o no coherent, ara vol acumular tota la felicitat que li sigui possible, i es deixa emportar per la falsa i fràgil estabilitat d'aquella aventura boja. Cap a on el portarà tot plegat? es pregunta sense preguntar-s'ho realment.

-A veure, Carme, anem a pams: col.loquem-ho junt i intentem trobar un sentit real fora d'especulacions. Què és el que aniria en primer lloc?
-Ja t'he dit que m'ho ha posat en safata. Sap que em moria de ganes per llegir aquest recull de relats d'en Ford, i que estava esperant que l'acabés. Per això ha resultat l'esquer ideal. I jo he seguit les seves tàcites instruccions: l'he fullejat i he vist les frases i mots subratllats; després m'he preguntat per què el tenia sobre la taula del seu despatx si sempre estava sobre la tauleta de nit. Això m'ha dut a buscar algun altre senyal, i vet-ho aquí: al costat de l'ordinador me n'ha deixat una pila de quatre més, també amb notes i comentaris escrits al marge i en llapis, tot ben preparadet perquè em torni boja i aconseguir així que em tanquin en un psiquiàtric. Perquè t'asseguro que això només ho pot preparar una ment malalta i perillosa com la seva: no s'acontenta amb deixar-me, necessita enfonsar-me del tot, fer-me desaparèixer i tenir la certesa que no em tornaré a creuar en la seva vida mesquina i solitària. Estic segura que ja en té una altra, el malparit! Com si ho veiés: una joveneta preciosa i estúpida que no li demana res, bé, potser diners i viatges, roba cara i la resta, però a n'ell segur que això ara no el preocupa. I no et pensis que és generós de mena, no, al contrari; de fet és un garrepa com n'hi ha pocs. Però és clar, a la nena li ho deu permetre tot, i li ho donarà sense queixar-se mentre li sigui útil i el mantingui enganyat i lligat amb uns bons polvos. Els homes, sou tots iguals!
-Vaja, ja he rebut!
Durants uns segons, un tímid somriure apareix als llavis de la Carme. Està exagerant una mica el paper de dona ofesa i ultratjada pel marit infidel, i se n'adona. De fet només està segura que el Jose ha marxat tres dies a Donosti per unes conferències sobre poesia i realitat que organitza la Universitat basca, i la resta potser només es tracta d'un atac de gelos, un paranoia
sense fonament.

Veient que la cosa potser no és tan greu, jo també adopto una postura més calmada. No hi ha motius evidents de les sospites de la Carme; al contrari, mirant prim les notes i frases destacades amb llapis, es pot arribar a conclusions diametralment oposades i tot i així totes factibles.
-Mira, estimada germaneta: fes-me cas, no et preocupis més del compte, ja veuràs com aviat s'aclarirà tot. Per què no sortim a sopar plegats?; ja estic trucant la Maria perquè ens acompanyi, ens ho passarem bé, dona!
-No, no...gràcies, t'agraeixo de veritat que hagis pujat de seguida, però no vull entretenir-te més. El que haig de fer és pensar amb sensatesa, valorar les coses i preparar-me pel que pugui ser. Si estic en el cert, aviat hauré de prendre moltes decisions.
-Està bé, em sembla correcte. Però una cosa: abans de fer res de què després t'hagis d'arrepentir, espera que torni el Jose. I truca'm immediatament si tens ganes de parlar. A qualsevol hora, ja saps on trobar-me. D'acord? Me'n puc anar tranquil?


Han passat tres dies i el Jose ha tornat a casa. La primera hora és la pitjor per ambdós: la Carme no es decideix a actuar, no vol admetre encara que ho ha llegit i ho sap tot; el Jose mira la Carme i en l'expressió de la seva dona no troba la resposta a les preguntes que s'ha fet durant tot el viatge: haurà vist les notes? Ho haurà entès? Què m'espera?
Després d'uns moments de dubte que ell omple desfent la maleta i deixant les coses sobre la taula del despatx, és l'hora de la veritat. El Jose dóna una ràpida ullada a la seva taula i als llibres que hi va deixar, i no està segur que ella els hagi fullejat. Li sembla que estan en la mateixa idèntica posició, però els dies que ha estat fora -amb tot el que ha passat- són massa temps per estar-ne absolutament segur. Per això no hi fa cap referència, ni ho esmenta. Ara que la seva estúpida aventura s'ha acabat, ell també es veu com un estúpid i es maleeix per haver caigut en la primera temptació que se li ha presentat sense tenir en compte la importància de la relació matrimonial. Desitja amb tota l'ànima tenir una nova oportunitat, però no s'atreveix a plantejar la qüestió amb l'esperança de poder rectificar l'imperdonable error sense haver de reconèixer la seva relliscada.
Per la seva banda, la Carme es fa la tonta, sense exagerar. No està gens carinyosa, més aviat seca, però tampoc li fa cap retret. No li pregunta pel viatge però sí li proposa un deliciós menú per al sopar. Al Jose se li fa la boca aigua en sentir la descripció detallada del menjar que preparà la Carme, i va a l'habitació a posar-se còmode. Mentre es canvia, mira al seu voltant i en pocs segons reconeix aquell entorn familliar i acollidor, i se sent feliç de tornar a ser a casa. A la cuina, concentrada a fer el sofregit, la Carme ja ha començat a perdonar-lo, i això la fa sentir millor, molt millor. Pensa que si ell ha tornat és perquè en el fons l'estima. I també arriba a la conclusió que la nena de torn no deuria ser tan bona al llit al capdavall! I mentre rumia sobre aquesta feliç possibilitat, es mira al mirall i somriu.

Quan el Jose entra a la cuina ja no hi ha la tensió d'abans. Parlen relaxadament evitant qualsevol referència al problema: no és que no passi res, bé que en són conscients, però també intueixen que aquell silenci sobre el desgraciat afer és, per ara, sinó l'única possibilitat de seguir junts, sí la millor.



Comentaris

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    juansan | 25-05-2021

    M'ha agradat l'article, curt però concís.

    Juan Sanchez
    Web

  • M'ha agradat [Ofensiu]
    juansan | 25-05-2021

    M'ha agradat l'article, curt però concís.

    Juan Sanchez
    Web

  • Felicitats![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Clar de lluna | 28-02-2008

    ...realment és un text de fàcil lectura, els personatges ben definits i mantens l'intriga fins el final.

    El què m'ha passat és que el què manté l'intriga del relat, no acaba sent res horrorós o tan maquiavèl·lic com descrius, sinó covardia en estat pur, i punt. I potser aquesta és la gràcia, doncs el relat fa el gir al final! O sigui, que tot el que sembla ser una ment rebuscada... es converteix en una simple infidelitat que es soluciona amb un simple silenci! M'explico? Això és bo, doncs permet que la situació que narres acabi sent propera i coneguda pel lector, sense deixar que aquest, en cap moment, perdi l'interès en la lectura, sí?

    La veritat és que m'ha agradat molt!

    Però, espero que no et molesti el què ara et diré, doncs la meva intenció és que sigui més un "piropo" que una crítica: hi torno a trobar faltes tontes de "picatge", com dius tu: :Profesor (professor), l'unic (l'únic), aconsolar (consolar), tohom (tothom), enterada (assabentada), l'última (la última), vet-ho (crec que és veta-ho), Durants uns segons (Durant uns segons), atac de gelos (gelosia), arrepentir (penedir), familliar (familiar), que em fan pensar que t'és facilíssim escriure i que et surt a la primera, doncs en lectures posteriors et farien mal d'ulls!!! Que dolenta que sóc!!! Quina enveja més sana que em fas, si és així...!!! (jejeje...)

    Res, que com que volies que m'esmerés en els comentaris, ara m'hi recreo!!!

    Un plaer com sempre! Un petó!

  • Rejovenir[Ofensiu]
    Biel Martí | 17-04-2006

    Rejovenir gràcies al sexe amb una noia més jove, després d'anys de matrimoni monòton, en que un se sent més vell al comprovar com passen el dies sense cap alicient. En Jose està a punt de deixar-ho tot algun cop? Hauria fet com el protagonista de Vida de nadie si ella hagués continuat la història?

    El relat està narrat amb un to coloquial, com el que fan servir els protagonistes, amb castellanismes (o barbarismes, ara no sé com es diuen) que fan el text més realista, més proper. El final, en que tot queda en un silenci que tapa el succeït per veure si el temps ho mata, és una veritat com un temple, que en diuen: si no se'n para, es mor. M'ha fet gràcia la covardia d'ell, que en comptes de dir-li va deixant notes en els llibres, encara que al mateix temps crec que és el punt més confós del relat, doncs en cap moment s'especifiquen quines pistes deixa i un no pot fer-se la idea de si la Carme ho sap o ho sospita només.

    Encara que podria veure's més la vena dramàtica del relat, a mi m'ha semblat amè i certament divertit, crítica social a part (Jose, castellà, barris baixos o suburbi?).

    Biel.

  • Hi ha tants Joses....[Ofensiu]
    angie | 14-11-2005

    i tantes Carmes...
    Des de que torno a ser lliure, n'he conegut tants i tantes. Tot i que el relat està magistralment escrit, (alguna falta:últim), la història no és gaire del meu gust, ja t'ho pots imaginar perqué.
    M'agrada la figura del germà, dins aquesta disbauxa de neguits.
    Molt bé, però m'agraden més altres dels que he comentat.
    Un petonàs

  • m'estas deixant extenuada[Ofensiu]
    Leela | 16-10-2005 | Valoració: 10

    em sembla que avui pararé de llegir-te... fins demà....
    Què m'ha agradat? tot:
    - com descrius els sentiments dels personatges: la dona gelosa, en Jose i el germà.
    la situació: tothom sap què esta passant (també el germà), tothom sap que realment és cert el què ocorre però l'esdeveniment s`'estira' de determinada manera (la dona es banya en el seu dolor, en jose 'interpreta' bé el seu paper de home madur i el germà consola a una germana que ja ha passat per això abans)... tot s'estira, s'arriba al límit que sembla que s'acabarà trencant d'un moment a l'altre (fins quan estem disposats a 'aguantar' aquelles coses que sabem certes, quants indicis ens calen per acabar-ho de confirmar, si... al cap i a la fi, tindrem dues opcions: abandonar del tot o pensar que han estat 'imaginacions'.... tendre el final, tendre i real...

  • Sr. Llicenciat[Ofensiu]
    Gemma34 | 08-10-2005

    Vaig llegir aquest relat fa tres dies. Però no sabia que comentar. M'hagués agradat trobar-te alguna falta d'ortografia, però no sóc llicenciada, i és clar... no cal remenar.
    Es broma.
    No sé per què, em va deixar una sensació en el cos que no em va agradar. Era com si m'hagués transmès una part de l'angoixa de la protagonista. Jo no he passat per res semblant, no és això, però ha estat un relat que quasi que me'n alegro de que acabés bé. Tot i que crec, que els protagonistes, si fossin trets de la vida real, ara per ara no deuen estar junts. Una situació així es pot mantenir un temps, però segur que la ferida que obra no es tanca mai.
    Deu ser per això que no veig mai les pel·lícules de terror. El pànic, la tensió, la por... tot això em fan sentir malament, fins i tot quan la peli ja ha acabat. M'impregno del personatge i ho passo tan malament com si fos la protagonista. Amb aquest relat em deu haver passat una cosa semblant. No ho sé.

  • Narrador de raça[Ofensiu]
    pivotatomic | 04-10-2005

    Bones, company!

    Feia dies que no et llegia i avui he decidit recuperar aquest relat teu que encara no havia llegit. No m'he penedit gens de fer-ho.

    Però, com sempre, li buscarem els tres peus al gat intentant ser constructius.

    M'agrada:

    Com està escrit. De lectura fàcil i fluida i ritme idoni. Cada vegada tinc més clar que ets un molt bon narrador d'històries.

    La descripció dels personatges (especialment, del Jose)

    El final. Senzillament, esplèndid de pur real que és.

    Qüestionaria:

    El canvi de narrador: Comences explicant la història des del teu punt de vista, per, després, passar a un narrador omniscient que sap què fa i què pensa el tal Jose a Donosti. No ho acabo de veure...

    Algunes incongruencies: anem a veure, la Carme està en els ossos, el que vol dir que la seva situació hauria de ser producte de setmanes de patir. Però el Jose fa només tres dies que ha iniciat el seu pla maquiavèl.lic dels llibres. No m'acaba de cuadrar... I, potser, també, que en un moment del relat ens mostres al Jose i a la Carme en situacions límit i després aconsegueixen reconduir la situació, simplement, callant. Es clar que ja dius d'entrada que el silenci és or i que en conductes humanes, és molt difícil posar-se tiquis-miquis. O sigui que no em facis gaire cas en això...

    Espero haver resultat útil.

    See ya, buddy!

  • he llegit el teu relat[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 22-07-2005

    d'una tirada i això que els relats llargs em fan por, una situació que es dona molt sovint entre les parelles quan s'arriba a certa edat ...

    El relat que em comentares no és dels que s'ajustin més al meu estil ni a la meva personalitat, és un relat "bleda" tenc coses molt diferents ... tots tenim moments de debilitat ...

  • Retall de vida[Ofensiu]
    Carles Malet | 02-07-2005 | Valoració: 9

    Hola "foster".

    Ben desenvolupat aquest retall de vida. Una parella ben endins ja de la crisi de la mitja vida, El Jose, desitjant rejovenir-se en els braços d'una joveneta. I ni ell ni la seva dona amb la valentia o la força suficients com per afrontar el trencament de front, o per posar-se a treballar de valent a fi de recuperar la il.lusió de parella.

    Per cert, t'agraeixo els teus comentaris crítics, especialment pel què fa referència a la gramàtica. Potser s'hauria d'instaurar que a RC ens intentéssim corregir els uns als altres per millorar el nivell del català al nostre païs.

    Salutacions,

    Carles

Valoració mitja: 9.67