Nadal en família

El dring impertinent de la campaneta de la porta de la botiga d’antiguitats va deixondir la Tresa, que s’havia quedat endormiscada asseguda al despatxet. Com que no entraven clients, malgrat ser vigília de Nadal, s’havia entretingut rellegint els antics dietaris del seu pare. La dolça escalforeta de l’estufa elèctrica li havia posat el pes just a les parpelles per fer un cluc.

La Tresa va fregar-se els ulls i va sortir a despatxar, navegant encara entre dues aigües, i gairebé va topar de cares amb una persona abrigada fins a sota el nas que estava palplantada a tocar del taulell. Després de l’ensurt mutu, les dues dones es van mirar uns instants als ulls sense dir res. Els xiulets apagats de la tramuntana trencaven el silenci incòmode i gruixut.

—Que ja no em coneixes? —va exclamar la clienta.

En sentir aquella veu, la Tresa es va posar les mans a davant de la boca i va emetre un xisclet tímid. Tot seguit, es van fondre en una abraçada molt llarga i sentida.

—I perquè no m’avisaves que venies, burra —va protestar la Tresa mentre s’eixugava les llàgrimes amb el dors de la mà—. T’haguera vingut a buscar a l’estació amb un cop de cotxe.

—Perquè és una visita sorpresa, germaneta.

—Doncs, a fe de Déu, que m’has sorprès, ximpleta! Toca aquí. El cor em va a mil per hora. Però, de debò Júlia, estic molt feliç que sigui a casa. Has tingut bon camí? Feia fred a Zúric? Que no tens cap concert aquestes festes? T’has canviat el pentinat? T’estaràs gaires dies a casa? I si et desabrigues? Has vingut gaire carregada? Vols que et faci una camamilla?

—Ai, nena, com més va, més t’assembles a la mama. Ja t’ho explicaré tot, pesada. Tenim fins passat Cap d’Any per posar-nos al dia. Per cert, trobo que la botiga no ha canviat ges ni mica. Sembla que el papa hagi de sortir del despatxet, en qualsevol moment, amb les ulleres a la punta del nas i el drap de la pols als dits.

—Quant feia que no baixaves a Figueres? Set, vuit anys?

—Des de la mort de la mama. Deu anys —va contestar la Júlia passejant l’esguard per l’establiment amb molta enyorança.

Les campanes de l’església de Sant Pere i el toc dringadís d’un carilló de la botiga marcant alhora les set del vespre, van interrompre la conversa de les bessones Llonch.

—Saps què? Alabat sia Déu. Tanco la botiga ara mateix i començarem a fer el sopar. Passem cap a dins. Quina il·lusió tenir-te aquí per Nadal, Júlia. Tothom estarà molt content de veure’t —va dir la Tresa després de plantar-li un sonor petó a la galta de la seva germana.

Per una porta amagada darrere una cortina van accedir a l’espaiosa sala d’estar de l’habitatge, que estava decorada amb mobles i objectes passats de moda, com si fos una extensió natural del comerç. Tot estava guarnit amb ornaments nadalencs més aviat tronats. La Júlia en va tenir prou amb una primera ullada per detectar un element molt especial.

—Nena, has posat el tió?

—I doncs? Que no és Nadal? Ja el farem cagar d’aquí una estona. Com quan érem petites.

—Ai cabàs! Tu i jo soles farem cagar el tió? Si som dues cuques, només. Serà un pim-pam i fora.

—Fa de mal explicar, saps? Però ja ho veuràs —va afegir la Tresa amb posat misteriós.

Un cop la Júlia es va haver instal·lat a la seva habitació va anar cap a la cuina. L’aroma familiar de l’escudella fent xup-xup i d’un capó rostint-se li va donar la benvinguda. Va trobar a la Tresa enfeinada fent beixamel per cobrir una plata enorme de canelons que reposava a sobre el pedrís.

—Aquí hi ha menjar per un regiment, nena. Només som tu i jo, no? O esperem algú més?

De sobte, el xivarri espurnejant d’una conversa animada es va esmunyir des del menjador fins a la cuina. A la Tresa se li va il·luminar la cara.

—Mira! Ja són aquí —va exclamar, descordant-se el davantal d’una revolada i posant-se bé els cabells i la roba amb gestos nerviosos.

Arrufant les celles, la Júlia va obrir la porta amb decisió i se li va escapar un «Hòstia» que va ressonar com una canonada. A davant tenia als pares, a l’àvia Angeleta i al seu germà Andreu, asseguts al voltant de la taula i movent conversa. Ells també se la van mirar, sorpresos pel crit. La dona va recular i va tornar a tancar la porta de cop. Amb l’esquena recolzada a la fulla i es va mirar a la seva germana amb els ulls que li sortien de la cara.

—Però … Què punyeta …? Si són …

—Val més que ho hagis vist tu sola perquè no sabia pas com explicar-t’ho —va aclarir la Tresa posant cara de no haver trencat mai un plat—. Ja sé que costa molt de creure, però són aquí. El cas és que fa uns quants anys que venen per Nadal. Apareixen la vigília, just a l’hora de fer cagar el tió i s’esfumen el dia dels Sants Innocents. Sembla com si vinguessin de l’altre món a passar les vacances, saps?

—És que és molt fort! Molt!

—Com que jo ja hi estic acostumada…

—I per quins set sous no m’havies dit mai res de tot això, nena? Volto per tot el món, però tinc un mòbil, diantre!

—Pensa una mica, Júlia, si us plau. No t’adones que si et truco per explicar-te que els papes, l’àvia i l’Albert han ressuscitat i han vingut a passar les festes a casa amb mi, em fas posar una camisa de força? Com a mínim?

—Veus, nena? Tremolo com una fulla d’arbre. Quina bestiesa! No me’n sé avenir. I ara que se suposa que hem de fer?

—Entrar i dir hola a tothom. Que estan a punt de tocar les nou i hem de fer cagar el tió. A més, ja tinc l’escudella gairebé a punt.

—Entrar com aquell que res? No hi ha pas perill?

—Has vist massa pel·lícules de zombis, tu. Que no ens mossegaran pas, ruca. De tota manera, si has d’estar més tranquil·la, crido a l’exorcista del bisbat, eh?

—Només em faltes tu prenent-me el número! Però, digués, nena, són de carn i os o són espectres?

— Et feia més valenta, Júlia! Vine amb mi i ho sabràs.

—Em costa molt d’entendre, saps? Els hem vetllat i enterrat a tots quatre i ara són a l’habitació del costat a punt per a … No ho sé. M’explota el cap!

—Au, fes com jo i agafa-t’ho tal com ve. Sense buscar els tres peus al gat. És un miracle de Nadal i benvingut sigui. Mira, Júlia, has de saber que tots aquests anys m’han fet molta companyia, ells. Que és prou fotut estar sola com una òliba i més encara per festes.

Mentre la Tresa entrava al menjador i repartia petons i abraçades a tothom, la Júlia es mirava l’escena des del pas de la porta amb força incredulitat. Ben mirat, trobava que els seus familiars estaven més eixerits de com els recordava del dia dels seus respectius enterraments. Tanmateix, els veia diferents. Tant ells com els seus vestits tenien un color esllanguit. Com si sortissin d’una foto descolorida pel pas del temps. Mes, aquelles indumentàries que duien no li eren gens estranyes. Llavors hi va caure. Els seus pares estaven igual que a la foto del viatge de nuvis a Mallorca que sempre havia vist al bufet. I l’àvia i el seu germà també tenien el mateix aspecte que en unes instantànies que estaven exposades a sobre la llar de foc.

En aquestes que l’Andreu es va acostar cap a la Júlia i va picar-li l’ullet.

—Fas una cara que sembla que acabis de veure un mort —va afirmar el noi, enriolat.

—Si t’he de ser sincera, estic d’allò més desconcertada. En cap cas comptava trobar-me amb vosaltres. I, ara mateix, encara dubto si estic desperta o somniant.

—Amb molt de gust et pessigaré per comprovar-ho. He de convenir que jo tampoc sé com és que passa aquesta mena de prodigi. Però no m’hi vull matar pas gaire per esbrinar-ho. És Nadal i tornem a ser a casa, tots junts, altre cop. Doncs per molts anys puguem fer les mateixes obres amb els mateixos manobres.

—Estàs prou eixerit pel temps que fa que…

—Que vaig tenir l’accident? Allà pots adoptar la imatge que més et plagui, i a mi sempre m’ha agradat aquella foto que em vas fer el dia que vaig acabar la carrera.

Un cop trencat el gel, la Júlia va saludar als pares i a l’àvia. Cap no va estalviar ni petons, ni llàgrimes, ni rialles. Per ella, aquell retrobament va ser balsàmic, perquè s’havien distanciat força amb els pares. Ells havien entomat malament que la Júlia abandonés la botiga i un xicot de bona família per iniciar una carrera musical a l’estranger.

Si una cosa va sorprendre la dona, va ser la fredor i el tacte encartonat de la pell dels seus familiars. També li va sobtar l’aroma que desprenien. Era agradable i, al mateix temps, molt diferent de tot el que havia olorat fins aquell dia.

La vetllada va ser com un retorn a la infància. Els tres germans anaven a resar a davant del pessebre i tornaven cantant alegres allò de «Tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo…» amb els pals a la mà per estovar al tronc màgic, que els premiava amb llaminadures, xocolatines, ametlles garapinyades i torrons. Els més grans aplaudien i els animaven a tornar-hi. Després van sopar. El menú de la nit de Nadal habitual a can Llonch: Primer escudella de galets, i tot darrere croquetes, salmó fumat, pernil salat i pa de fetge. Per postres tortell entorxat i torró de xocolata negra i de crema cremada.

Els ressuscitats es van acabar tot el menjar que els hi van posar al plat, però semblava que ho feien per compromís. Per fer contenta a la Tresa, que s’havia escarrassat moltes hores a la cuina. Quan la taula va estar desparada, van treure el parxís de sis jugadors. Un que té forma hexagonal. L’àvia no havia perdut aquella mà que tenia amb els daus i va guanyar de pallissa les tres partides que van jugar. Tota la vida, els Llonch havien sospitat que l’Angeleta feia trampes, però mai la van pescar.

Les bessones es van rendir al voltant de les dues de la matinada i se’n van anar cap al llit. Per la seva banda, els quatre reviscolats es van quedar al menjador jugant al parxís. Just abans d’entrar a l’habitació, la Tresa es va dirigir a la seva germana.

—Júlia, si em promets que no t’enfadaràs, t’explicaré una cosa.

—Com vols que m’enfadi amb tu, avui, nena?

—La Loreto Margall va venir un cop a passar Nadal aquí amb mi, quan la mama ja faltava.

—No m’ho puc creure …

—Estàvem totes dues soles i …

—Et vaig prohibir que la tornessis a veure. Aquelles inquietants sessions d’espiritisme que feia la Loreto et van destarotar molt, nena.

—El xampany ens havia pujat un xic al cap i, jugant, jugant, vàrem acabar fent un conjur. Allà, al costat del tió. Com aquells que fèiem quan érem petites i tu t’havies carregat algun dels meus hàmsters. Te’n recordes?

—Ja et veig a venir. I vàreu demanar que …

—Exacte. Que ells tornessin. Com a mínim un cop l’any. Per Nadal.

—Mare de Déu senyor! Així el retorn no és pas un miracle espontani, com em deies fa una estona.

—Al cap i a la fi, és igual, no? El més important és que venen i podem celebrar les festes com abans. A més, com que la Loreto ara també falta, no sé pas com podria desfer tot això.

—Vols que t’ho digui, nena? He redescobert que està molt bé passar Nadal amb la família. No t’amoïnis pas.