La veu interior de vegades és la que ens marca el destí o el que hauríem de resseguir. La intuició i aquesta veu ancestral amagada en alguna contrada de la neurona més vella, la que arreplega el saber del quan som dipositaris però del que de vegades no en som conscients. I sol ser la neurona més sàvia.

Llorenç

P.S.: Disculpa'm per haver explicat en termes tan científics un concepte tan místic XD

Uff, que fàcil és somiar. Si em tocara la grossa també faríem moltes coses, però mentre no puguem sempre ens quedarà la literatura com a escapisme. La descripció de la casa ja és un poema de per si pintant amb pinzellades impressionistes que creen una impressió de somni.

Salut!

Llorenç

P.S.: Quina coincidència que ta mare siga de Yecla. Trobe que conéixer el poble de les teues arrels maternes t'interessaria prou. És una contrada entre quatre províncies (Múrcia, Alacant, Albacete i València) i posseix una miqueta de cadascuna. La frontera lingüística és a apenes 10 km, per tant es parla un castellà molt particular. Amb aspiracions de les -s finals que ja comencen a avisar que ens acostem a terres meridionals de la península però farcit de molts valencianismes (carlota, socarrim, manifacero -adaptació de "manifasser"-, rodal, etc.). Si vius a València un dia t'ho puc contar en persona. Fins a eixe moment, salut i lletres!

Comunament s'associa la mar a la infitinut, i amb tot això a estats eterns com la mort o l'amor que transcendeix lleis físiques i d'altres sentiments com nostàlgia, etc. Aquest relat els sap condensar amb una aura de romanticisme que intenta exonerar un mal de consciència.
Un plaer tornar-te a llegir,

Llorenç

Fill meu, ets tan comentat i tan estimat per aquest raconet virtual que difícilment puc afegir-hi quelcom de nou! La positivitat enmig de la grisor? La persona que amb la maduresa dels anys ja sap contemplar-ho tot des d'un altre prisma? Saber traure gaudi dels moments que brinda la vida?
Tot plegat és tot un al·legat a l'alegria. I per això mai ens hem de cansar de lluitar.

Salutaciions des de València,

Llorenç

De vegades, són les experiències més extremes les que posen a joc els sentiments vertaders de les persones i circumstàncies com aquestes de vegades ens posen contra les cordes a nosaltres mateixos i la visió que tenim dels altres. Des de la talaia de la vellesa, es pot contemplar tota aquesta panoràmica en tota la seua dimensió, i així ho arreplega magistralment aquest text.

Salutacions des de València,

Llorenç

La veritat és que en la majoria dels casos, un xiquet sempre estima un poquetet més al pare o a la mare encara que la societat empenye a insistir que s'ha de dir que als dos per igual. De la mateixa forma, que pocs pares s'atrevirien a reconéixer que tenen un fill favorit sobre els altres tot i que la convenció social exigisca dir qeu a tots per igual. El que sí que és cert és que la pregunta per ella mateixa és cruel i la ment que maquina fer-la no és la més digna d'amor. La resposta de la nena no podia ser més sàvia.

Una abraçada pre-estiuenca,

Llorenç

Un relat que exemplifica la força revolucionària de l'amor. I amb final inesperat, como sempre. Sóna fins i tot a tòpic de novel·la de Corín Tellado, però l'amor transcendeix nacions, races, cultures, edats, identitats sexuals i, com no, convencions religioses.

Un salut des de València, Santi,

Llorenç

P.S.: Recorde que ma mare em va contar un cas semblant d'un retor que va penjar els hàbits perquè es va enamorar d'una amiga seua. La realitat supera la ficció.

He de reconéixer que m'encanten aquests acudits tan simples, molt més que els que són massa recargolats i que serveixen d'exhibicions per a paladars tan esquistis.

Salutacions,

Llorenç

Els autobusos, els tramvies, les parades de metro... Per a tots aquells que vivim ja establerts en una ciutat acaba sent com l'esquelet que articula tota la urbe, i no podem evitar amarar-lo de records. I aquest text n'és un bon exponent.
Salut!
Llorenç

Entre moltes parelles és comú, sobretot entre matrimonis que continuen units més per rutina que per una altra raó, mirar cap a una altra banda pel que fa a la infidelitat de l'altre. Trobe que en la majoria dels casos ni tan sols arriben a sentir ja culpabilitat perquè acaba sent un joc dominat per ambdós. Interessant reflexió, en tot cas.
Una abraçada valenciana,

Llorenç

Aquest episodi d'Hiroshima també du a la reflexió que si, per extensió, polítics que han signat guerres, governants que venen armes (el nostre Estat lidera aquest trista llista),.. O més prop, polítics que ens retallen drets socials bàsics. Tant de bo algun dia visquen tots ells el seu propi infern. Que il·lús que sóc de vegades...

Després d'un dia d'alegria i de colorit com pot ser un carnestoltes, és molta la gent que després quan se'n va a casa, en la solitud de la nit, és quan s'enfronta de nou als dolors que l'assolen el cor més d'un. La nit, una vegada més, amb el seu poder per traure el que cada persona du molt endins d'ella.
Bon relat i gràcies pel comentari que m'has fet al meu. De veres.

Llorenç

Quina sensació més agradable i alienant, més captivadora i alliberadora al mateix temps. Deixar-se segrestar per la dolçor hipnòtica de l'amor i que t'importe ben poc la resta. Que siguen les emocions qui parlen i que callen qualsevol altra veu.
Una salutació,

Llorenç

Un xicotet flasquet amb dos missatges molt savis:
1. Si alguna cosa te n'ix malament, torna-ho a intentar.
2. Encara que les coses isquen malament, si hi ha amor en la teua vida, tot es pot portar millor.
Una abraçada,

Llorenç

A banda del final inesperat (ja te l'han comentat sobreres vegades i poc tinc res a afegir), el text mena a una reflexió interessant. La por a la solitud. Sempre he pensat que una cosa és "viure a soles" i una altra ben diferent és la de sentir-se "a soles". Moltes vegades la gent que suporta la seua pròpia solitud és perquè no és capaç d'enfrontar-se a ella mateixa o bé troben un buit dins d'ells que no han resolt encara.
Una abraçada reflexiva,

Llorenç