Història de guerra

Un relat de: peres

"Jo tenia vuit anys, si és que els tenia. Ens van obligar, als tres ganàpies que quedàvem al poble, Prudencio, Lucinio i jo, que tornéssim a enterrar ben enterrats els cossos d'uns afusellats que els llops havien tornat a treure a la superfície. Eren uns deu o dotze cossos, però no m'oblidaré pas d'un d'ells: anava vestit amb una armilla nova de vellut i pantalons que hi feien joc, i duia rellotge i barret i tot." (El País, 5 de setembre del 2004, pàg. 22, crònica de Pablo Ordaz)

Em dic Agustín Alonso, tinc 83 anys i abans de morir-me no em fa res explicar a tothom aquella meva primera feina, i per això vaig parlar amb uns estudiants ara fa poc més d'un mes, i vaig parlar amb en Pablo, un periodista de Lleó però que diu que és d'un diari de Madrid que es diu La Patria o una cosa així, i ara parlo amb tots vostès. Una feina d'enterramorts, sí.

No tenia vuit anys, sinó gairebé quinze, però m'agrada de dir als periodistes que només en tenia vuit perquè m'he fixat que això els fa més efecte. Però és clar, quan jo tenia vuit anys era l'any 29, perquè jo sóc del 21, ho saben?, i el 1929 faltaven encara set anys perquè comencés la guerra. Tot i que també amb el Primo diu que es va matar prou gent, eh?, però no aquells deu o dotze, no el de l'armilla de vellut. La primera feina meva d'enterramorts va ser pocs mesos després de començar la guerra, el mes de setembre, al cap d'una setmana que els franquistes entressin al poble, que això va ser el 20 de setembre, o sigui que el que explico devia ser, si fa no fa, cap al dia 24 o 25 de setembre. No, la nit del 26 al 27, que era diumenge, que ho va dir el Pablo, el periodista, que no sé com va fer els càlculs però diu que el 26 era dissabte i el 27 diumenge. Un noi molt espavilat, el Pablo. Jo sé que ho vam fer la nit de dissabte perquè diu que diumenge havia de passar no sè què o venir no sé qui.

Poden pujar-hi de peus, que no els menteixo. L'havien enterrat amb barret i rellotge i tot. I jo no vaig gosar tocar res, que em feia molta basarda tocar-los. Tota la feina la vam fer, els tres companys, amb el pic i la pala. Tots menys un estaven ben sencers, encara. Bruts, però sencers. Vull dir, que no estaven podrits. Diu que els llops n'havíen mig desenterrat un i li havien rosegat un braç i tota l'americana, que feia pena. No era el de l'armilla, no, sinó un altre del poble que diu que anava sempre amb una americana gruixuda tota tronada, que me'n recordo prou bé, que era roig però ben honrat. Però pel que fa a la resta, i també el de l'armilla, estaven ben sencers. El forat que vam fer era d'un metre de fondària pel cap baix, com ens havien dit, però semblava que en tingués gairebé dos perquè la terra que vam anar amuntegant al voltant del forat, mentre picàvem, feia l'efecte d'una trinxera molt alta. En allò del forat vam ser molt complidors i ens hi vam estar tota la nit fins a les petites, que la terra és prou ferma. I a més, aquells dies no s'hi valia a badar, que diu que per coses més petites pelaven la gent, els uns per rojos i els altres per facciosos. I jo roig potser sí, una mica, i més aleshores, però facciós no.

L'home de l'armilla i el rellotge tampoc no era exactament un facciós, però diu que s'ho va buscar per bajà. Que totxo que va ser…

Després vam arrossegar els cossos al clot amb el pic i els vam tapar ben tapats amb terra i roques i vam saltar-hi al damunt. Ara, quan fa poc han vingut a buscar pel lloc, diu que no els han trobat pas. És que era de nit, ho saben?, i com que no n'hem parlat mai més ara no recordem del cert on va ser. Per ací, això sí, però tota aquesta zona és molt gran, ja ho vam dir al periodista.

I quan van venir els altres a preguntar, que diu que eren polítics, o de la cosa autonòmica, però no de Lleó sinó d'allà dalt, o sigui, que venien d'Oviedo, eren només un parell d'estudiants i no van venir preparats, diu que venien només amb unes llibretes. Estudiants vull dir gent amb estudis, que ja eren prou grans per treballar de feia temps, però es devien dedicar a la política, mira. O potser eren funcionaris d'aquests, vés a saber. No, crec que no, funcionaris no, perquè si fossin funcionaris vindrien de Lleó. I aquests no venien de Lleó, que diu que venien d'allà dalt, d'Oviedo.Van picar una mica ça una mica lla amb una aixada que els vam deixar i diu que es van quedar satisfets. Només volien saber quants morts hi havia enterrats. Deu o dotze, els vam dir. I ho van apuntar. O sigui que sí, que devien ser estudiants. I al cap d'un mes, o sigui, la setmana passada, ja va venir el periodista de Lleó. Diu que el José Luis Rodríguez, el president de Madrid, ha estat a Lleó o vindrà d'aquí a uns dies i diu que volien preparar-li el terreny. Potser el Rodríguez havia dit que volia saber alguna cosa dels morts de la guerra. I quina mania, per cert, que tenen a Madrid d'anomenar-lo pel segon cognom, no? Aquí des de sempre que la gent es diu José Luis Rodríguez o Rodríguez i prou. Aquí, els dos cognoms ens semblen una cosa de rics, de la gent de Madrid i tot això. Jo em dic Agustín Alonso o Alonso i prou.

Ara, aquell home de l'armilla jo el coneixia de vista, sí… Però no s'ha parlat mai més d'aquest assumpte al poble. Ens feia por, fins i tot quan va manar el Felipe, perquè diu que els franquistes encara eren pertot arreu. Ara són gairebé tots morts, els franquistes i nosaltres, vull dir els del poble, perquè els que manaven fins ara a Madrid, diu que deixa'ls córrer. Fins ara, tothom sabia coses, però ningú no deia res. Tampoc els que teníem morts per plorar. Però ara ja no tinc por, perquè diu que em queda ben poc temps de vida i què hi puc perdre? El meu poble, em penso que encara no ho he dit, es diu Villamanín, és a la província de Lleó, diu que té prop de 2.000 habitants, repartits en uns quants caserius. I els franquistes hi van entrar tot seguit de la famosa batalla de Peña Laza, ho saben vostès?, que hi va morir molta gent i va ser una sagnia, perquè tot això i Astúries, que és cap allà dalt, era l'últim bastió que quedava als republicans al nord de la península. Diu que una matança, sí.

Doncs, a Villamanín hi havia un capellà, és clar, com a tot arreu, perquè aleshores, ho saben?, hi havia capellans pertot, i com que de primer van guanyar els nostres, va fugir i diu que es va estar tot aquell estiu amagat per les muntanyes amb altres de la seva corda. Nosaltres, els del poble, sabíem on era i no vam dir res. I llavors, un dia, l'endemà mateix que van entrar-hi els franquistes, diu que va aparèixer al capdamunt del camí que entra al poble des del nord. Jo no el vaig veure. Diu que anava vestit amb armilla i pantalons a joc, i amb barret, i rellotge de butxaca i diu que semblava un dandi. Pobre home, diu que devia ser una roba que li havia deixat algú. La veritat és que no crec que ningú del poble li hagués fet res, quan va fugir, però sí que havia de fugir, perquè els capellans tenien molt mala premsa i diu que venien d'altres pobles i eren dels primers que pelaven, amb els regidors de dretes i els capitalistes. Preguntaven: què n'heu fet, del capellà? I nosaltres dèiem: va fugir a la muntanya, no sabem on és.

Ara semblava que ja havia passat tot, per a ell. Se n'havia sortit. Que ruc, pobret, i quina pena tot plegat. No sols per ell, eh?, que ell va ser un més. Tot anava així, llavors. L'erraves un dia o et distreies i ja eres mort.

Algú, diu que potser de mala consciència, o potser perquè tenia algun afer pendent de resoldre amb el capellà, o potser es va confondre i després va callar com un puta, perquè ningú no sap qui va ser, o si més no ningú no diu qui va ser, va dir als franquistes que aquell home que arribava pel camí de dalt, per la roba que portava, era roig, perquè la roba i el barret eren de don Eulogio, que era de la CEDA i que l'havien mort els primers dies de la guerra, i van anar-hi un parell de soldats i li van fer dos crits i l'altre suposo que es va espantar i va voler fer marxa enrere i li van disparar allà mateix, abans que pogués veure'l prou bé ningú del poble, tot i que diu que hi va haver algú que va cridar: "Espereu, que no…!", just quan els soldats disparaven. Com aquell, en van pelar una dotzena més, però els altres que van pelar eren dels nostres. I els van enterrar tots plegats i ens van dir que no diguéssim a ningú qui era aquell de l'armilla, i que si mai preguntaven de fora què se'n va fer del capellà, havíem de dir que l'havien pelat els rojos, a la primeria de la guerra.

Però ningú no ens va preguntar mai res, fins fa cinc setmanes que van venir els estudiants aquells d'Oviedo i després el Pablo, el periodista de La Patria o com es digui. O sigui que ja ho saben.

Mira que n'era, de toix, el capellà. Podia haver vingut amb una creu, o amb sotana, o si més no avisar que venia vestit d'aquella manera. No. Va ser ingenu fins l'últim dia i s'ho va ben buscar. Déu, si existeix, li hagi perdonat la seva totxesa. És llàstima que el Prudencio i el Lucinio siguin morts, perquè ells també sabien el que va passar i ho podrien confirmar punt per punt. Ara només quedo jo i no em trobo gens bé. Diu que si encara sóc viu és de miracle.

Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 31-07-2008 | Valoració: 10

    hola,

    Bonahistòria !. Esn agradaria publicar-la a www.guimera.info

    Envia-la com annex en un e.mail, i si vols també alguna imatge, com annex també.

    Gracies.

    Antonio Mora Vergés

  • Està ben buscat i el final molt bo[Ofensiu]
    Xavier Valeri | 06-12-2004 | Valoració: 9

    El final està molt bé.

  • poc polit[Ofensiu]
    rosaur | 20-09-2004 | Valoració: 8

    l'havies d'haver polit una mica +, pel meu gust per això et baixo la nota.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

107243 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com