Il•lusió satisfeta

Al passar per davant d’un taulell d’anuncis vaig veure la convocatòria d’ unes proves per entrar a la banda municipal, i, de sobte, una vegada més, la meva ment es traslladà al passat, al taulell d’anuncis de la facultat. Em vaig veure mirant una convocatòria per formar part de la “tuna”,i també l’ excitació al comprovar la possible realització d’un somni, perquè jo havia arribat a aquella escola, no per fer carrera, ni per preparar el meu futur, ni per cap d’aquestes històries que justifiquen els nostres esforços, no, jo em trobava allí per ser “tuno”. Ho tenia molt clar, era un fort desig des del dia en què assegut a la primera fila del cine, vaig descobrir, veient la pel•lícula “La casa de la Troya”, el món universitari, un món dibuixat amb pinzellades d’alegria, de festes a la fonda, a la taverna, a les sales de ball, d’amors, de desamors, de lleialtat i sobretot l’existència de la Tuna, amb les capes, les cintes, l’alegria de la pandereta, el desfilar per sota dels balcons on les noies dels seus somnis sortien a saludar-los, confirmant amb les seves rialles la sintonia recíproca dels cors, o es quedaven darrera de la cortina, dissimulant el plaer de sentir-se afalagades per aquell grup de tunos que, davant la seva casa, els dedicaven una cançó.
Després d’aturar els pensaments i assossegar les palpitacions, vaig llegir amb atenció la convocatòria. La lectura em va tranquil•litzar i amoïnar, perquè , si bé no demanaven coneixements musicals ni instrumentals, la qual cosa m’ era favorable ja que en aquest aspecte era un perfecte ignorant, sí que hauria de passar una prova, havia de demostrar que sabia beure. La meva experiència amb la beguda era al poble, de petit, un dia que vam tastar el conyac de manera desmesurada, i vaig acabar navegant al llit i sentint les lamentacions de la mare “m’has de matar, m’has de matar, acabaràs amb mi “, mentre netejava les deixalles de la meva primera borratxera.
Les proves no van passar de ser una broma . Em van seleccionar, i el somni d’aquell infant que mirava bocabadat el desfilar dels tunos pels carrers de Santiago, cantant a les noies que agraïen amb divertits aplaudiments les seves cançons , es va complir. Vaig gaudir de la il•lusió satisfeta, de cantar pels carrers, sota els balcons, d’arrencar rialles amb el so de les nostres notes, de rebre les cintes per adornar la meva capa, de l’alegria dels companys d’habitació quan buidàvem el contingut de les guitarres i, com un il•lusionista, fèiem sortir botelles de sota la nostra capa; i, sobretot, em vaig enamorar i vaig sofrir. Quin plaer, sentir amor i patiment, patiment d’adolescent que convertit amb heroi lluita per creuar una mirada, per aconseguir un somriure esperançador, pel desig d’una trobada.
Ara, quan sembla que només em queden els desenganys dels somnis de joventut, em reconforta pensar que per una vegada, una de les meves il•lusions es va complir.