Pare, escolta'm.

Un relat de: ricardet
Pare, no m’agrada veure’t assegut sempre en eixa cadira, cada vegada més escarransit, més poca cosa, tan prim, tan empetitit, tan callat… Em fa mal. Ja sé que aviat faràs 91 i que jo no puc ni imaginar què faria jo de tu. No ets ni la tercera part del que eres, un treballador acostumat a carregar quilos i quilos de sacs i basquets.

Et mire i veig aquell xiquet que olorava el fum que eixia d’una església cremant, els bombardejos, els refugis plens de gent, la por, la fam i haver d’anar a les casernes a per ranxo que et donaven si resaves no sé quina estúpida oració.

Et mire i veig aquell xiquet que abans de fer-ne deu ja treballava d’aprenent de sabater de vell per uns cèntims que donava a sa mare per comprar llet que no estiguera «batejada».

Quan patíreu la mare i tu que us vau casar sols uns mesos abans de la riuada de 1957 i us quedàreu sense res després de passar anys i panys estalviant per comprar quatre trastos. Qualsevol ploraria desconsolat. Els carrers eren rius bruts que arrossegaven persones i animals morts.

Tu ets mon pare i vas ser el meu primer mestre. Sense haver anat a penes a escola, vas ensenyar-me a llegir i escriure, a sumar, restar… i les paraules de la llengua que tant m’estime: pare, mare, germà, casa, rosa, cel, muntanya…

Sé que això ja no pot durar molt i que és llei de vida i tot això i allò, però què collons puc dir sinó que em sent impotent sabent que ja no et veuré i que t’estime com tu a mi quan em duies al braç, a la platja, al cinema… Me cague en tots els nadals del món! Em sent com el cavaller de la pel·lícula de Bergman que juga contra la mort una partida d’escacs sense més remei que acabar agarrat a la corda dels condemnats ballant la dansa de la mort. El director suec va dir una gran veritat:

«És l’ombra de la mort el que dóna relleu a la vida.»

Potser si no existira la mort no apreciaríem la vida. El nostre món és una tensió dialèctica entre oposats: vida-mort, dia-nit, alegria-tristor, blanc-negre, bondat-maldat… però això ni em consola ni enforteix la meua resignació.

Maleiria a tots els fills de puta que t’han fet mal en esta vida, però seria una estupidesa sense sentit perquè tot ha prescrit, tot ha caducat, tot ha estat oblidar, tot s’ha d’acabat com m’acabaré jo mateix. S’acaben les òperes, els concerts, les simfonies, les obres de teatre, les pel·lícules, els llibres i tot el que va començar en un moment donat, dia o hora.

Comentaris

  • gràcies[Ofensiu]
    ricardet | 28-11-2018

    Gràcies a totes i tots pels vostres comentaris. El que he escrit no és ficció, sinó la trista realitat. Ma mare va morir fa 5 anys i abans d'això jo ja em sentia fatal veient la seua malaltia, el seu dolor. Després li va tocar el torn a diversos familiars. Són coses que sabem que vindran però que quan arriben fan mal. Mon pare, de 91, és el més gran de la família. Afortunadament està bé físicament, però va mal de la memòria. Ho ha oblidat quasi tot. Ara, el seu gust pel futbol persisteix. Sempre ha segut del València C. F. Ell va portar-me al camp per primera vegada quan jo era un xiquet. El València jugava a casa contra el Betis. Van quedar 2 a 1 a favor dels locals. Mon pare ho ha oblidat, però jo no ho oblidaré mai malgrat que no hi sóc aficionat.

    una abraçada a tothom.

  • PUBLICAT[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 27-11-2018 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=2081

    Estem oberts fins passats els reis.

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info

  • PUBLICAT[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 27-11-2018 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=2081

    Estem oberts fins passats els reis.

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ? [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 27-11-2018 | Valoració: 10

    El publicarem al NADAL DE CONTE

    tribuna@guimera.info

    Gràcies.

  • Tens raó[Ofensiu]
    ricardet | 04-08-2018

    Hola, Montseblanc . Jo crec que el problema és que no som educats en l'acceptació de la mort com a fet inevitable. Pràcticament és un tabú. Encara que sone dur. Hem d'educar-nos de manera que vida i mort siguen una parella unida, així no ens seria tan dur el cop que rebem quan s'acosta la mort; però crec que això és molt difícil. Encara i això hem d'aprendre a acceptar les coes com són. No ens queda més remei.

    Una abraçada

  • La famosa llei[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-08-2018

    Sí, fa ràbia l’expressió aquesta, “llei de vida”, perquè ja cansa que a partir d’una certa edat ens surti a les converses i als pensaments cada dos per tres, i fa molta més ràbia perquè ho és, una llei que tard o d’hora s’aplica a tots.
    És clar que no apreciaríem la vida si no hi hagués la mort al final. De fet, moltes persones no l’aprecien, diuen que no són feliços, perquè no saben viure. De vegades els hi dic “visita l’uci d’un hospital infantil”. Amb això ni hauria d’haver prou, per donar gràcies de respirar, de sentir el sol a la pell, de poder beure un got d’aigua sense ajut.
    Però som bestioletes, només humans, i tots venim d’un pare i una mare, i veure’ls partir trenca el cor, perquè som seus, perquè són nostres... I perquè d’alguna manera som conscients que després d’ells, nosaltres som els propers a la llista de la senyora mort.

  • Ah, la duresa de la vida...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 27-07-2018 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt el teu relat.

    Realment, és dur haver d'afrontar la mort del pare quan ja li queda poc. Pobre home. És llei de vida però no la vaig crear jo. Jo vaig passar algo així quan mon pare es va morir, tot se'm va transtornar, encara que també tenia en ment la meva web d'aleshores que estava en seriosos problemes.

    És un relat molt realista i sap convertir la realitat com en una espècie de fantasia. Molt atractiu.

    No faig broma.

    Ens veurem per Relats. Una abraçada!!

  • Gràcies[Ofensiu]
    ricardet | 22-07-2018

    Moltes gràcies als tres per les vostres paraules. Jo també sóc partidari del suïcidi assistit tal i com es practica a Suïssa. Som els amos de la nostra vida, del nostre cos... i ningú i hauríem de poder triar. Hi ha moments molts dolorosos en certes malalties que no tenim per què patir. Ni la religió ni el codi penal haurien d'estar per damunt de la llibertat de la persona.

    Per altra banda, Nil, som de la mateixa edat, jo un poc més gran, 58. No sé què pensaré quan arribe als 60. En el món hi ha coses molt boniques que gaudir. El problema ve quan es perd la capacitat de gaudir com passa amb certes depressions.

    En fi, moltes gràcies de nou.

    R.

  • gràcies[Ofensiu]

    Gràcies pel teu relat.
    Davant el pare o la mare grans s’acumulen sensacions i sentiments, tornen records reveladors que prenen a vegades nou sentit…. I que a vegades també mosseguen l’ànima i fan mal. Tot aquest univers de sensacions és el que m’ha recordat el teu relat, però me l’ha recordat desde el cor… perquè també des del cor està escrit.
    És molt valent estimar, sa vegades sentir nostàlgia i revoltar-se, no entendre… això és viure amb les entranyes. I d’això es tracta, no?
    I al final, l’amor sempre guanya (encara que aquesta paraula sembli tan "gastada"), ja ho saps.Aquesta és la clau per entendre-ho tot, sigui com sigui la mort o el que hi hagi després, que ningú no ho sap del cert.

  • Proïsme[Ofensiu]
    Nil | 22-07-2018 | Valoració: 10

    No recordo pas, ara, on vaig llegir que hi ha una tribu a l'Africa que quan algú es troba en les condicions com les de ton pare, el llencen de dalt a baix d'un penya-segat on acaba menjant-se'l els voltors i les hienes. Deixant a banda la cosa macabra, jo sóc del parer que en el futur s'haurà de legalitzar i facilitar el suïcidi assistit. Perquè la veritat, fins i tot en aquest planeta Terra, el morir és d'allò més primitiu... I és que hi ha mons, molt més evolucionats que el nostre, on els humans que l'habiten abandonen el cosper voluntat pròpia, quan perceben que ja no els hi serveix per a créixer espiritualment. S'asseuen en posició de meditació i au! l'ànima altre cop lliure... El nostre compatriota Lluís Maria Xirinachs i Damians, diuen que va morí aplicant aquest mètode revolucionari. Però per començar hom hauria d'ésser conscient de que la mort tal com l'entenem no existeix. La mort és tant sols un traspas devers una altre dimensió, un altre estat de consciència i no pas el final de la vida. El contrari de mort no és pas vida!, nnoooo! El contrari de mort és naixement. Vida és tot! La vida no té ni començ ni final. La vida és transmutació, regeneració, transformació. Les religions, maleïdes totes! ens ha inculcat el sentit de la por i el pecat com una manera de dominar-nos i subjectar-nos als poderosos de torn. I és que hem d'aprendre que cadascú és amo i responsable de la vida que duu, que és, per paradoxa que sembli, la que ha triat....
    Jo, tinc, porta per porta, un oncle conco, com jo, que té 90 anys. D'ençà fa uns mesos ha fet un baixó pel que fa a la mobilitat. Fins fa poc anava a comprar al mercat amb mi o tot sol i ara només es mou per casa amb el caminetes o les dues crosses, el cap el té millor perfecte... Jo, ara, estic a la seva disposició pel que li faci falta, ara com ara només la compra, dons ell es fa el menjar.
    Els meus pares van partir un rere l'altre amb pocs mesos de diferència sense donar feina. L'oncle, em fa replantejar-me de forma anticipada el que suposa fer-se vell tenint el cap clar i les cames que no t'acompanyen. Jo que tinc trenta-cinc anys menys que ell, o sigui 55, i hi ha dies que quan arribo a casa, després de vuit hores seguides,comptar l'hora d'esmorzar, de fer anar la maquina segadora o la desbrossadora amunt i avall o trient herbes amb l'aixada, amb aquesta calor i sol de justícia... Amb els peus i les lumbars adolorides... Em replantejo que serà de mi si arribo a la seva edat. Llavors em ve una mena de tristesa i mig drepre, que miro de vèncer fent el fort i pensar en ajudar-lo a ell. Perquè, només ajudant al proïsme guanyem la pau interna, que és com dir la recompensa del cel aquí la Terra. Ricardet, viu el moment. Els records ja tindràs temps, quan ell parteixi, de reviure'ls amb llur intensitat. Una abraçada, Nil.

  • jovincdunsilenci | 22-07-2018 | Valoració: 10

    Regí, el teu pare et necessita ara més que mai, tan fort i sencer com tu l'has conegut a ell. La partida contra la mort mai no es guanya i cada dia que vivim és també un dia que morim: cada dia morim un poquet, anem morint.

    Sé que hi ha una cosa que reconforta, que ompli, que dóna valor... I eixa cosa és l'amor. Tu sempre has estimat amb escreix, tu saps què has de fer. Troba ara tot el que un pare transmet.

    Aquesta cosa de què et parle és l'amor. Coneixes tan bé el seu llenguatge que no et cal res més.

    Sigues compassiu i amorós, Regí. Et desitge que trobes tota la serenitat i la pau que mereixes.

Valoració mitja: 9.83

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: