Normalitzar la norma

Un relat de: Dia rere dia
Per normalitzar la meva situació primer hauria de buscar un pis compartit, un habitacle on estigui bé, sense cap pretensió, que tan sols pogués fer servir el lavabo, la cuina, la rentadora. Mirar-m'ho per internet, fer una volta pels locutoris a veure si hi ha cartells que posi informació i aleshores quan hagi trobat un que s'adapti mentre em collo de no gastar-me els diners poder donar la mesada. Tot això si dono amb una habitació de dos-cents euros, que t'ho has de prendre amb paciència, bàsicament en trobes poques, la mitjana deu estar en dos-cents vuitanta. El més lògic seria buscar abans una altra feina que es combini amb l'actual per poder cobrir les despeses, repartir fulletons, en algun bar als migdies que acceptin persones amb la boca atrofiada o per exemple en un magatzem fent tasques de suport. Encara que actualment a les fonts que consulto no n'hi ha cap d'aquestes. Tampoc és senzill ja que visc a tres-quarts d'hora del centre. Com que en sóc conscient de la dificultat i com que cada dia, cada vegada, estic més pessimista en retornar a introduir-me en aquest engranatge de treballar per tenir una mica més que suficient, l'altra possibilitat que em ronda és anar lluny. Fa uns quants anys vaig arribar-me fins a un llogarret de muntanya, a la Garrotxa, que havia estat ocupat, no és ben bé un poble, sinó una antiga localització de tres o quatre cases, està en una vall on hi ha una esplanada d'herba força grossa, una riera per on circula aigua i hi té un monestir menut. No s'hi pot anar en cotxe, l'has de deixar a un punt determinat, caminar una hora per un corriol. Si tinc pensat quina seria la manera d'estar-hi. No li tinc por a la soledat, segur que hi ha servei de biblioteca en algun municipi proper. Tampoc a la naturalesa, vaig tenir una gran experiència quan era adolescent estant tres mesos, si fa o no fa, fent la transhumància, dormint a l'aire lliure. És que estic massa segur de certes coses, de certes coses que no puc dir i que em rebenten per dintre, a part que sembla que allà on vaig tenen una vaga idea de qui sóc també tinc la forta intuïció que hi ha més d'un que em vulnera, cosa que em turmenta, em desequilibra. Perquè això, això que veus aquí, la vida, la meva vida, no és cap joc. No ho és, de cap de les maneres. Jugar és una altra cosa, escriure el que penses i sents quan et trobes derrotat no és un divertiment, no té res de lúdic. Però una societat que, i com a societat em refereixo a persones de nom i cognom, és capaç de conviure portant les mampares dels ases, que és capaç de dormir com un fotut angelet sabent que un familiar seu està al carrer, a una comunitat que se li'n fot tres raves el que li passi a un altre tal si aquest altre no tingui res a veure amb la seva dicotomia, és segur que ratlla o sobrepassa directament la psicosi, que malauradament està malalta agonitzant sota focs artificials llastimosos els quals només serveixen per distreure als beneits plastificats. Encara que com a producte que som, com a resultat de tota una sèrie de factors d'influència indirecte, som els perfectes obedients d'un sistema que necessita egoistes per portar a terme les seves variacions cíviques de la manera més fàcil, convertint a la fe alliçonadora coneguts que es creuen capaços de jutjar-te descansant el cul als llimbs de la correcció, limitant-te amb comentaris a l'esquena aparentment formals però plens d'intencionalitat, classificant-te segons l'aparença de mico que vas adoptant de fer-te el borni davant tanta imbecil.litat, i a un li queda, si li queda alguna cosa coherent, riure-se'n d'amagatotis de la seva misèria, del seu sentit de l'estètica, del seu rostre superficial botit de botox il.lustrat que aguanta a dures penes unes celles com botifarres i uns llavis inflats i deformats a través d'injeccions de silicona pura portada del país del decòrum, i et queda, et resta, fotre-te'n banalment, fotre-te'n amb una rialla igual de cretina, fotre-te'n moments abans de quedar-te afònic i sense veu de cridar histèricament al buit d'un penya-segat, moments abans de desaparèixer entre els arbres d'un bosc suficientment espès per a esmorteir les seves hipocresies, on puguis esperar que el silenci del tentineig de les fulles t'assereni el ressentiment, et sani la nafra, et torni el seny, et faci entendre el passat amb una perspectiva tal que sembli tot una comèdia mundana, terrenal, vàcua, plena de torbacions que ni el més preparat és capaç de contenir immersos com estem en un context tan insuls que ara ja els autoanomenats somia-truites mengen al McDonald i fan exercici per baixar les kilocalories a les bicicletes estàtiques del McGym, contents, alegres, cofois, feliços com anissos.

Fyodor Dostoyevsky: "Tinc un nou propòsit: tornar-me boig"

Parc Vistalegre. Cinc de gener de dos-mil vint

Pau Mezquita i Romero

Comentaris

  • Les putes normes[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-01-2020

    Pau, i els serveis socials? Hi has anat? Ja sé que de vegades no solucionen res, però solen orientar amb el tema dels lloguers, ajuts per aliments, servei de dentista de franc (en segons quins llocs). Per cert, que un dels punts del pacte signat pel nou govern PSOE-UP és que el dentista sigui gratuït per a tothom, suposo que integrat dins de la S.S.
    Em sap greu que estiguis en aquesta situació perquè et veig una ment molt clara i intel•ligent, molt sensible i capaç de comunicar perfectament el que sents. Al menys per escrit, entenc que cara a cara de vegades no et surtin les paraules o no vulguis gastar saliva inútilment. No sé, és difícil dir-te res. Ja t’ho vaig dir en un altre comentari, ho veus tot massa clar per tornar-te a integrar en tot aquest sistema fastigós, però és que ho t’integres de nou o quedes a la cuneta. Sí que hi ha gent que ha aconseguit fer la seva passant de tot però, malauradament, cal una mínima base econòmica i molta sort.
    Al menys vull que sàpigues que escrius molt bé, a mi m’ho sembla. Gràcies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Dia rere dia

Dia rere dia

10 Relats

9 Comentaris

1279 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17

Biografia:
Can Carro.
Carrer sense nom i casa sense número.
Fornells de la Selva.

paumezquita@hotmail.com
Tel. 681229555.