Greta (capítols VII, VIII i IX)

Un relat de: NURIA BORRUT MULET

Capítol VII

Amb el rostre mig girat cap a la finestra mirava com es succeïen l'un darrera de l'altre els llums i els bonys foscos de més enllà dels marges. Se'l coneixia bé, aquell recorregut. De petita, quan anava amb el cotxe de la mare, havia jugat a descobrir què hi havia de nou i què continuava igual; de gran, més que un joc, havia estat una estratagema per no escoltar-la. El Mafré conduïa concentrat i atent als automòbils que venien en direcció contrària o als que s'incorporaven a la carretera.
-M'ha dit la Rita que inaugures aquest dissabte... -va fer ella per dir alguna cosa. Després de la seva trucada a Vilanova s'havia fet el silenci.
-Exactament -va assentir ell al cap d'un moment i sense deixar de mirar la carretera-, però és més aviat una mena de compromís.
Ella va escrutar-lo tot esperant que s'expliqués.
-Vull dir que aquí venc poc, els meus preus són massa elevats. Abans d'ahir vaig arribar de Tokio i avui m'ha trucat el marxant per dir-me que, pràcticament, està tot venut.
No volia fer càbales respecte de la seva obra sense conèixer-la primer, i es va penedir d'haver-lo fet parlar. Ara, digués el que ell digués, es faria un judici que ja no seria objectiu. Pel que ell deia, era un pintor de força prestigi, però no recordava haver-ne sentit a parlar.
-T'agrada la pintura? -li va preguntar ell en un semàfor i mirant-la un moment.
Li va dir que sí sense entusiasme, de moment no volia que ell sabés res de la seva afecció per la pintura. Havien entrat a Vilanova i ella el va advertir:
-La travesses tota en direcció cap a la carretera de Cubelles. Després ja t'indicaré. És allà mateix, però si no ho coneixes és fàcil perdre's.
En enfilar pel camí de terra, ell va aturar el vehicle.
-M'agradaria que vinguessis -li va dir referint-se a la inauguració-. Ens ho passarem bé. És més una festa de retrobada amb els coneguts que no pas un negoci, una mena d'excusa per veure'ls tots junts el mateix dia -mentre li parlava estirava amb el braç dret la jaqueta que havia deixat als seients del darrere.
-Abans que se m'oblidi, té -i li va allargar un fulletó que havia extret de la butxaca interior. -Està una mica rebregat, però és l'únic que tinc aquí.
-Gràcies -va dir ella, i sense mirar-lo el va ficar a la bossa que havia deixat als peus.
Ell va fer per engegar el cotxe, però es va quedar aturat amb la mà a la clau de contacte.
-De què us coneixeu tu i la Rita? -li va preguntar com si li hagués passat pel cap en aquell instant.
Mentre ella li explicava la topada al metro i la retrobada posterior al passeig, Mafré la va veure engrescada de debò per primera vegada. Així que ella va acabar, va girar la clau, però aleshores va ser ella qui l'aturà posant-li la mà al braç.
-I tu?, fa gaire que la coneixes?
Es va quedar mut i amb els ulls fixos al tros de camí que il·luminava els fars. No feia gairebé vent i, sense el brogit del motor, la remor de la carretera arribava com des de molt lluny.
-Deu fer un any o potser una mica més -va respondre finalment-, des que va entrar al Plèiades. La Rita...-anava a explicar-li alguna cosa, però va canviar de parer-: Bé, ja ho veuràs tu mateixa.
Posà la primera i va conduir en silenci fins que es van acomiadar davant de la casa.

Encara tenia la clau al pany de la casa quan el Volkswagen va sortir rabent en mig d'un núvol de pols. El va disculpar, abans d'acomiadar-se li havia dit que tenia pressa, que havia quedat amb algú, però el soroll del motor forçat havia excitat els gossos veïns. El Canyella també l'esperava bordant com un posseït al darrera de la porta.
Ensumar l'olor familiar de la casa i caure-li al damunt el cansament de tot el dia va ser un. No va ni intentar tranquil·litzar el gos, no callaria fins que no emmudís el darrer lladruc dels altres. Des del fons del passadís, el Roger s'acostava de mala lluna; per sota de les celles gruixudes els ulls li brillaven irats.
-Qui és que ha fet aquest escàndol?
-No res, avi -li va dir amanyagadora i mentre se li atansava per fer-li un petó a la galta, -el cotxe del noi que s'ha ofert per acompanyar-me. Tenia pressa i ha engegat una mica esverat.
Ell va fer un gruny, només veure-la ja havia sabut que no li trauria res, però li van quedar travessades al pap una colla de preguntes, com ara: "Què cony havia fet durant tot el dia a Sitges?, com era que havia perdut el tren?, qui era el ximple del cotxe?" Havia oblidat que, no feia pas tant de temps, el davant de casa se li omplia amb la pols i el soroll de les motos i dels automòbils de segona mà dels néts i dels seus amics.
La Roseta també havia fet les seves càbales. Dels pocs estiuejants amb qui Làlia es relacionava, a l'hivern no en quedava ni un de sol, i allò que havia trobat amb una coneguda de Sitges no s'ho havia empassat. No ho havia volgut comentar per no amoïnar el Roger més del que ja ho estava. Ara la sentia traginar a la cuina, l'havia saludada amb més pressa que una altra cosa. Ella havia continuat llegint aparentment concentrada el diari, però no s'assabentava de res; fins que no trobés el moment per parlar-ne estaria neguitosa.
La Làlia, mentre a la cuina mastegava el menjar mig fred, havia començat a esbocinar el dia. El viatge amb el flamant Volkswagen escarabat blanc -l'havia batejat així- li feia nosa, era com un bony que li trencava la rodonesa del dia. La casa estava en silenci quan pujà al dormitori. Ajustà la porta i va extreure el catàleg de la bossa. Es descalçà de dos potades i, tot seguit, va estar una estona asseguda dalt del llit mirant-se'l sense obrir-lo. Amb una pinzellada negra al damunt del paper blanc, la firma d'ell, resseguida per una ratlla lleugerament convexa i acabada en un punt, omplia la portada. Al darrera, ell somreia en una foto, i al peu, el currículum. Només quinze anys més gran que ella, hauria dit que era més vell. Havia estudiat a Barcelona, i a Florència amb una beca; exposat a Tokio, Berlín, Los Ángeles i Nova York, no una, sinó diverses vegades, i també havia guanyat uns quants premis. Va reconèixer que no estava gens malament, que, segurament, abans al cotxe no li havia fanfarronejat gaire. I l'obrí: quatre planes amb una bona reproducció d'un quadre cadascuna.
Les pintures la van sorprendre, la imatge que no s'havia volgut fer ja era instal·lada al seu cervell. No esperava ni així que la seva obra s'acostés als fauves, encara que, es va dir, sense intenció d'anar-hi més enllà. Malgrat els colors cridaners i els contrastos agosarats, tot jeia en un espai curosament distribuït i harmònic. Jardins, pèrgoles, hamaques i tauletes parades amb el te s'alternaven amb figures femenines de rostre indefinit i amb gossets faldillers. Li reconegué que tenia sentit del color i un domini de l'espai i de la composició fora del comú, però no la van commoure en absolut perquè no aconseguien treure-li el sentiment de distància muda, de cosa bonica i només per agradar. Mirant-se'l com somreia distès a la fotografia, es va demanar per què s'havia imaginat una obra tan diferent. Pel cap li havien ballat els personatges turmentats de Francis Bacon, els colors àcids i bruts, i es va recriminar haver-se fet una idea només pel que li suggeria el seu posat, que el definia a mig camí entre el místic i el vividor desvergonyit; no, no havia fet bé en prejutjar-lo, però el mal ja estava fet. El Roger, qui li havia alimentat bona part dels coneixements que tenia d'art, li ho censuraria.
Va vestir-se amb el pijama tot fent voltes per la cambra i ullant el catàleg que havia deixat obert damunt del llit, però després el va guardar al calaix de la tauleta i va anar a obrir la finestra. La Roseta la va enxampar amb els porticons i els vidres oberts de bat a bat.
-Làlia!, que agafaràs una pulmonia!
Es va sobresaltar i va tancar de cop, i s'encaminà fins al llit avergonyida, com si l'haguessin descobert fent una malifeta.
-Em pensava que ja dormíeu.
-Et passa res? -La Roseta s'havia assegut al llit i ara li acariciava la cabellera amb les puntes dels dits, aparentment d'esma, però de fet per conjurar el record de la nena a qui tantes vegades li havia fet les trenes, la seva nina d'aleshores. Va aturar la mà i va sospirar. Mentre dinaven, li havia trucat la Mercè. Mentir-li que la Làlia havia anat a passar el dia a casa d'una amiga de la facultat, de qui no recordava el nom, li havia costat haver paït malament el dinar. Fantàstic!, havia bramat la Mercè, i els seus crits encara ara la colpien per dintre, l'Eulàlia se'n va tot el dia de gresca i vosaltres no sabeu ni on ni amb qui! Si us plau, Mercè, tingues una mica de paciència, li havia demanat, però ella havia saltat com una fura: Tota la vida n'he tinguda, de paciència, mama, i ja ho veus, m'he quedat sola! De què m'ha servit a mi la paciència? S'havia callat sense saber què dir, però es va adonar que la Mercè no exigia, només es queixava. Tota aquella tarda, tan llarga, s'havia recriminat que ni tan sols havia estat capaç de convidar-la que vingués. Era potser que mai no podria acceptar-la de bon grat?, però, qui era ella per jutjar-la?. Més tard, un cop va haver endreçat la cuina, i amb el dinar com una pedra a l'estómac, havia corregut a submergir-se en el darrer número de la revista Casa y Jardín, però no li agradava res del que hi veia. Finalment, havia acabat entregirant els calaixos del seu dormitori per mirar les fotografies de Mercè quan era nena.
-Ha trucat ta mare -va dir finalment sense mirar-la.
-I? -Làlia resseguia amb l'índex una arruga del cobrellit.
-Volia saber on eres, i li he dit que has anat a casa d'una amiga, però que no em recordava del nom.
-Iaia!, que les coneix a totes -es va exclamar fastiguejada.
-Ja m'ho penso. He quedat com una beneita... També volia saber com estàs.
-Segur! -la va tallar-. Em sorprèn aquesta amabilitat que ara gasta! -Es va remoure al llit rabiüda i les molles del matalàs van cruixir.
-No m'ho facis tan difícil, per l'amor de Déu! És la teva mare, ella també s'ho està passant molt malament!
La Làlia, morruda
, va mirar al sostre, hi havia una teranyina que amb el llum de la làmpada semblava l'ombra geganta d'un escorpí. Va mirar la Roseta de reüll i es va preguntar quina mena de malefici l'havia duta a ser la mare d'una dona com la Mercè. Li va prémer la mà i va notar al palmell la deformació als ossos causada per l'artrosi. Ja no era la mà ferma que de petita l'havia duta als cavallets de la plaça de Gal·la Placídia i després a berenar a la casa del carrer de les Carolines, on van viure els avis una temporada. Una tarda, en sortir d'escola, va venir a berenar la Greta amb la seva àvia, qui havia vingut d'Estrasburg a visitar-la. Mentre jugaven a la xarranca, la Greta va trencar un test gran ple d'hortènsies perquè s'hi havia enfilat per saltar més lluny. Van dir que havien estat totes dues, i ella, des d'aleshores, va venir cada cop més sovint a jugar.
-Au va -va dir la Roseta-, que deus estar morta. Ja en parlarem demà.
La Greta va fugir teranyina enllà.
Tenia son, però al cap de poc no va poder resistir més l'escalfor tova del llit i es va tornar a llevar. S'acostà de nou a la finestra, s'havia quedat amb les ganes de sentir l'aire fred de la nit, però només va obrir els porticons i es va quedar al davant dels vidres. Havia bufat una mica de mestral i el cel era clar. La amistat amb la Greta havia estat com la lluna, es va dir, ara plena com una llimona, ara fina com un tall de ganivet, i igual de dolorosa. El darrer cop que va venir aquí va ser una mica abans que se li separessin els pares, però ja feia temps que no li agradava tant com abans vagar per l'escullera per agafar crancs, i encara menys fantasiejar que eren pirates que amagaven un tresor per donar-lo als pobres. No, aleshores s'hi passaven hores, interminables per a ella, davant del mirall, provant-se diferents pentinats o pintures pels ulls i pels llavis. Cap al vespre, la Greta l'arrossegava a passejar amunt i avall de la Rambla o del passeig de mar. Li agradava tant que la miressin! I es feia mirar. Més alta, molt rossa i més dona. Al seu costat, ella era ben bé l'aneguet lleig.
La lluna havia pujat una mica i gairebé ja no es veia. Va resistir la temptació de fer un gargot als vidres entelats pel baf i tancà els porticons.


Capítol VIII

La Làlia va arribar a la Klee, la galeria on inaugurava el Mafré, només uns pocs minuts després de l'hora assenyalada. Havia confiat que encara no hi hauria gaire gent i podria mirar amb relativa tranquil·litat l'obra, però es va equivocar.
A dintre, tothom s'hi amuntegava. S'esmunyí com va poder en un intent de donar un cop d'ull a les pintures, però aviat es va haver de convèncer que hauria de tornar un altre dia si volia veure-les bé. El Mafré estava al fons, en un angle, envoltat de gent. Feia aspecte de cansat; la pell, cendrosa, li brillava suada a sota dels focus. Quan va tenir la Làlia al davant, li va fer una rebuda freda: "hola, com va?", acompanyada d'un somriure estret i de la corresponent encaixada de mans i, tot seguit, es va mig girar per continuar la conversa amb un home de mitja edat.
Tal com li havia promès, la Rita va venir des del Plèiades, i amb ella al seu costat, li feia l'efecte que l'amuntegament minvava i que l'enrenou de les converses s'afeblia. Fins que no havia arribat, estava convençuda que havia vingut atreta per la pintura del Mafré, però després va haver de reconèixer-se que només ho havia fet per estar amb ella. Mentre havia estat sola deambulant, un noiet que s'hi passejava també perdut li havia donat conversa, però així que havia vist la mata encesa que travessava l'entrada, el va plantar amb una excusa sense solta. De sobte, l'havia trobat estúpid i avorrit. La Rita, però, es comportava com si no s'adonés que la seva llum l'atreia com una papallona de nit a una bombeta encesa, i s'entestava en presentar-li tots els coneguts amb qui topava. Una de les vegades que la duia vulguis que no cap una colla, van veure sortir de la porta dissimulada al fons un parell de cambrers. Aleshores, com si hagués estat un senyal el qual només la Rita reconegués, es va acomiadar d'ella: Ens veiem al Plèiades d'aquí una mica, ja li he dit al Mafré que t'acompanyi. I la va deixar al costat d'uns que de seguida van córrer darrera del menjar i de la beguda com si haguessin vingut únicament per atipar-se.
Cap a quarts de deu, la Klee es va començar a buidar. Sense veure'l venir, es va trobar Mafré al seu davant amb una safata plena de canapès.
-Com va? -li va dir ell amb el somriure seductor que ja li coneixia-. Això és de part de la Rita, me l'ha feta guardar per a tu, diu que és el teu sopar -i li'n va oferir alhora que li picava l'ullet. Ell també n'agafà un, però no se'l va dur a la boca, sinó que va dir-li mirant-la als ulls-: Quina amiga, no?
La Làlia acabava de donar queixalada a un d'anxoves i va fer-li un mig somriure inquisitiu. Ell va aclarir:
-La Rita, que et convida per comptes d'un altre...
Se'l va mirar entre recelosa i sorpresa. El to volia ser de broma, però hi va captar despit, o era francament mala baba? A la boca, el pa anglès se li va fer de serradures.

El Mafré també mastegava, però amb parsimònia i amb la mirava perduda en algun lloc indefinit de més enllà de la Làlia. Des de feia dies que havia quedat amb la Rita que passarien plegats aquell cap de setmana, però ahir vespre, en què ell s'havia deixat caure pel Plèiades per recordar-li-ho, ella, com qui s'ha oblidat de dir un detall sense importància, li va deixar anar que també havia convidat a la seva nova amiga. Pots venir-hi igualment, a dormir, l'havia tranquil·litzat ella en veure'l contrariat, i fent-li tot seguit una ganyota de coqueteria burlesca havia afegit: tampoc cal que dormim tos tres al mateix llit. Ho encaixà amb una indiferència ben fingida, però per dintre s'havia quedat confós. No tenia constància que ningú que no fos ell hi hagués dormit mai, al pis de la Rita. I, pel que feia a l'amistat que hi havia o hi podia arribar a haver entre elles, era escèptic. A la Rita li agradava conèixer gent nova, per això s'ho passava mitjanament bé al Plèiades, però no intimava mai, i si alguna vegada algú s'havia interessat per ella, a la primera de canvi posava distància i acabava per fugir descaradament. L'altre es quedava sol i, normalment, en un mar de dubtes.
La Làlia es va empassar un parell de canapès més sense trobar-los cap gust. El Mafré s'acomiadava dels darrers visitants que encara no havien marxat i els donava la mà amb aire distret. Observant-lo de cua d'ull, se'n va alegrar de veure'l així, com afartat de tantes cares i mans, perquè segurament hi hauria menys probabilitats que li preguntés què li havien semblat les pintures: no hauria sabut que respondre-li. Quan es van quedar sols, només quedava l'home de mitja edat, i després que el Mafré s'acomiadés d'ell, va dir: "Anem? La Rita ens espera".

Van sortir tots tres plegats del Plèiades ben entrada la matinada. La Làlia es moria de son, no estava acostumada a beure i les dos o tres copes de cava afegides als dos combinats de cola amb rom ara li passaven factura. Abans d'arribar al carrer on vivia la Rita va començar a perdre el sentit de la realitat, li semblava que caminava sola per dins d'un canó de gelatina fosca. La Rita li mostrava una certa indulgència tendra i protectora alhora, i el Mafré, qui a la fi havia deixat de fer cara llarga, no es cansava de fer-les riure amb els seus acudits estrafolaris. Malgrat el sopor, a la Làlia no va passar-li desapercebuda que alguna cosa no anava bé entre ells dos. Tampoc no hauria sabut dir quina relació tenien exactament; per moments, li recordava la d'un matrimoni ben avingut però una mica desencantat l'un de l'altre.
Es van aturar davant del portal, la Rita i el Mafré dient bajanades i rient-les com si fossin màximes, i ella asseguda a l'esglaó de l'entrada amb el cap que li donava voltes repenjat a l'envà. En un moment donat, la Rita la va mirar amb atenció i va optar per acompanyar-la a dalt. Ara baixo, li va dir a ell.
A dalt, sense entretenir-s'hi, la Rita li va donar les instruccions generals de la casa i on hauria de dormir, al sofà llit del menjador. Com disculpant-se per deixar-la sola, li va dir abans de marxar:
-El Mafré està mosca amb mi, intentaré fer les paus i vinc de seguida, però tu dorm, eh?
Va moure el cap sense saber si li feia que sí o que no, però tant li era. En aquell moment, si li haguessin anunciat la fi del món tampoc s'hauria mogut d'aquell sofà que li era tant còmode. No es va ni poder esperar que pugés la Rita. De fet, ni la porta que es tancava darrera seu havia sentit.

Una ràfega de vent, que des del carrer s'havia escolat pel forat de l'escala, va fer espetegar la porta del pis. El cop va desvetllar la Rita i es va remoure al llit disposada a llevar-se per veure què havia estat, però el braç del Mafré la va prémer per la cintura i la va retenir al seu costat.
-Deixa'm anar, hòstia!, que no ho has sentit?
-Només ha estat la porta -va fer ell atansant-se-li més-. Se li haurà tancat a la Làlia.
-La Làlia? -es va quedar un moment suspesa, aleshores va recordar que, al sofà del menjador, la seva amiga havia passat la nit. S'acarà a ell, però les paraules van quedar-li mig ofegades en un badall-: I on cony va un diumenge a aquestes hores?
-I jo què sé! Fa una mica -i assenyalà amb el mentó cap a la porta tancada del dormitori-, quan he anat a pixar, m'ha semblat veure que es vestia, -i va afegir empassant-se les ganes de riure-: Per cert, està bona la nena.
-Com ets! -va exclamar ella alhora que li clavava un cop fort de genoll en plena cuixa. Tot i que no es creia que hagués tingut la barra d'espiar-la, sí que el veia capaç d'haver irromput al menjador sense avisar quan ella es vestia.
-Saps que m'has fet mal? -es queixà ell mentre es fregava enèrgicament la carn castigada.
-Per dir bestieses, ruc!
Ell la va tornar a abraçar, ara amb més força, gairebé amb violència.
-Eh! Eh! Què pretens? -sense aconseguir-ho, ella maldava per deslliur
ar-se'n-. Ara no, tio! -li etzibà amb acritud-, no m'agrades gens quan poses aquesta cara.
-Quina? -ell va posar-se exageradament seriós, però per les comissures se li escapava un somriure sardònic.
-Aquesta que ara, encara que no vulguis, poses de sàtir... Au va, ¿qui es dutxa primer?
Ell va saltar d'un bot del llit.
-Ves, home. Quin valent! -li cridà mentre sortia delerós cap el bany-, deixa-me'n una mica, d'aigua calenta! A veure si faràs com la darrera vegada, que vaig haver d'esperar-me tres hores que s'escalfés!
El Mafré no va demorar-se ni cinc minuts a sota de la dutxa, però quan va tornar a l'habitació, va trobar la Rita adormida. Va començar a collir la roba escampada arreu per vestir-se, però ho va deixar estar i es va quedar contemplant-la assegut als peus del llit. Només així la trobava abastable i podia fantasiejar que segurament un dia la tindria al seu costat de debò. Ara, amb els ulls clucs i sense maquillatge, la seva cara tenia una expressió tendra i dolça. Menuda i prima com era, el seu cos recordava el d'una adolescent que ha fet una crescuda considerable en molt poc temps. Sabia que això era un miratge, perquè desperta, la seva maduresa adquirida en poc temps -per bé que ell no sabia com-, li produïa temor, i tanmateix li atreia. Ella no havia volgut mai prendre-se'l seriosament com a parella, i hores d'ara ell tampoc no estava segur de voler-ho amb la mateixa intensitat d'abans, però li hauria fet feliç haver-la sabut si no enamorar, almenys enlluernar, no estava acostumat que gaires dones el tractessin amb aquell despreniment benèvol.
Va sentir que grataven lleument al darrera de la porta. La Maia, la gata de la Rita, miolava suaument, i abans que comencés a saltar per tal de girar la maneta a urpades, va obrir-l'hi. L'animal se li acostà roncant fluix i li va refregar el llom al tou de la cama. Tot seguit, saltà al llit i es cargolà al costat dels genolls d'ella. L'una per a l'altra, es va dir mirant-se-les. En aquell moment van trucar el timbre. A corre-cuita es va posar els calçotets, que havia guardat al puny de la mà, i va sortir al passadís per obrir.
La Rita, que havia fingit que dormia, en saber-se sola es va ficar sense perdre temps al bany seguida de la gata. Abans d'entrar dins de la banyera s'aturà davant del mirall. Amb ulls crítics es mirà la rel dels cabells que mostrava un color més clar que la resta. Va fer una ganyota de disgust, però de seguida obrí els braços estirant-los satisfeta i badallà obrint tota la boca. En obrir l'aixeta, la Maia va córrer a amagar-se a sota del bidet.

La Làlia havia baixat al carrer botant de quatre en quatre les esvorellades escales de l'edifici. Si no ho recordava malament, a la cantonada hi havia una pastisseria. De matí, en despertar-se al sofà llit del menjador de Rita, s'havia debatut una estona entre el desig d'esmorzar alguna cosa, estava encaparrada i amb l'estómac regirat, o quedar-se arraulida dins l'escalfor de la flassada i fruir de la sensació nova d'independència que li esclatava a cada porus. La casa de Vilanova darrerament l'ensopia, els records de les estades anteriors li feien nosa, com si de sobte s'hagueren llevat uns llims que tot ho enterbolien, i les vivències d'infància i d'adolescència lligades a aquell espai se li apareixien com un rosari de fracassos.
Quan havia obert els ulls decidida per llevar-se, va patir un ensurt. Ajagut com l'esfinx a terra, un gat la mirava atentament. No li agradaven gaire els gats i enretirà la roba a poc a poc. L'animal es va alçar sense deixar d'ullar-la i li refregà, com si no s'atrevís del tot a fer-ho, el llom a la cama per desaparèixer tot seguit per la porta que donava al passadís. Mentre esperava que sortís qui fos que era al bany, va mirar les parets del voltant, i va topar amb un retrat de la Rita emmarcat. Era un bon dibuix a llapis i carbó, on només lluïa acolorida al pastel la taca del seu peculiar cabell vermell escabellat. Sense saber perquè va recordar el cap de la medusa del Perseu de Cellini.
De tornada, carregada amb croissants i el diari, va haver de trucar, no havia caigut que li caldrien les claus per obrir i la sorpresa que volia fer se li esberlà. Primer va picar suaument i s'esperà una estona, però ningú obria. En tornar-hi amb insistència, va patir l'angúnia de saber que la devien estar maleint a les sis portes de l'edifici. A la fi, va sentir un ja va! greu a l'altre costat, i de seguida, a la llinda de la porta oberta, amb els cabells foscos despentinats i vestit només amb uns calçotets bòxers de seda negres, va aparèixer el Mafré.
Se li va caure el diari, i tots dos alhora van apressar-se per collir-lo.
-Que bé! -va dir ell sincerament agraït alhora que entrellucava la primera plana del diari-. No hi ha res millor que la premsa i uns croissants calentons per fer un bon esmorzar de diumenge. Tia, ets una mina! -i la va abraçar, massa efusivament segons ella.
-I la Rita? -va preguntar-li camí de la cuina. Ell anava al seu davant descalç, el xap-xap de les plantes nues ressonaven amb nitidesa contra el mosaic.
-S'està dutxant. Per cert -va fer un gran badall i va ensenyar totes les dents, blanquíssimes, constatà ella- tens idea de quina hora deu ser?
Va mirar-se instintivament el canell esquerra, però no duia el rellotge posat, i li va dir que se l'havia deixat al damunt de la taula del menjador. En veure que ell s'afanyava a fer cafè, ella va anar a buscar-lo, però oblidà el seu propòsit només travessar la llinda de la porta de la cuina. Havien apujat la persiana del menjador i una resplendor verda esclatava a la terrassa. Es va quedar amb la boca oberta, sense gosar a moure's per mirar de més a prop les fileres de torretes. Va sentir que el Mafré li deia que si volia cafè, ja n'hi havia de fet, però quan va entrar, ell ja no hi era, havia sortit per la porta que donava al rebedor. La cafetera fumejava temptadora als fogons i li feia salivera. Es va dir que no podria esperar-se i va agafar una tassa de l'escorredor. Després, va treure el cap al menjador. Ell llegia el diari escarxofat a l'única butaca. S'havia posat una camisa al damunt, que duia descordada, però continuava descalç. Amb la llum del sol, els seus cabells llisos i gairebé negres semblaven més clars. A contracor, el va trobar bell.
La gata va aparèixer al menjador bellugant la cua amunt i exhibint-se amb coqueteria. Al cap de no res va arribar la Rita, coberta amb un barnús blanc i amb els cabells xops dins del turbant d'una tovallola blava.
-Bon dia, Làlia! -va dir, i li va fer un petó a la galta, després va fer un xiulet fluix i la gata va saltar al seus braços. L'acaronava com si fos un nadó. -. Ja coneixes la Maia?, oi que es bufona? -L'animal miolà-. Espero que t'agradin els gats.
Era tan peluda que a primer cop d'ull no havia reparat que era femella, però no va tenir temps d'expressar-li el seu parer, perquè la Rita, zumzejant el cos com una serp, s'havia abraçat al Mafré i el morrejava sense pudor. La gata s'escapolí d'un salt dels seus braços i s'esmunyí del menjador. Al cap d'un moment, la seva cua es movia sinuosa per entremig de les plantes de la terrassa, havia saltat des de la finestreta del bany que hi donava. Ell es va deslliurar amb delicadesa dels braços de la Rita i, aleshores, ella va sortir per agafar la gata, però l'animal no en volia saber res. Amb la persecució, el llaç del barnús se li enganxà en un dels rosers, i la roba, lliure de l'únic lligam que la mantenia agafada al seu cos, li lliscà i es quedà nua. Es va posar a riure, semblava que no es podria aturar; reia descaradament de la Làlia, que la mirava seriosa i sense saber ben bé quina cara havia de posar, i del Mafré, qui li deia que deixés de fer la ximple, que tenien gana i que volien esmorzar d'una vegada. Finalment, es va asserenar, es cordà i, esbufegant, va entrar al menjador.
Mentre feien el primer cigar, la Rita va explicar a la Làlia la història de la gata. Se l'havia trobada ara feia un any, més o menys, magra i plena de puces dins d'una caixa d'embalatges, al costat d'un contenidor d'escombreries.
-Potser la van deixar per a reciclar -es burlà ell.
-Que ets poca solta! -l'escridassà la Rita. Normalment li reia els acudits, però quan el sentia parlar de segons què amb cinisme o lleugeresa s'empipava. Ell mai no podia preveure què la faria saltar i què la faria riure, i els seus escarafalls li relliscaven cada cop més sovint. Amb flema es va disposar a sucar un altre croissant al cafè amb llet.
-I el nom? És molt bonic -va preguntar-li la Làlia mirant la gata que s'estirava repenjant les potes davanteres al vidre de la terrassa.
-De l'abella Maia! Que no te'n recordes? -tornà a immiscir-se el Mafré-. No, és clar, llavors encara deuríeu ser molt petitones.
Rita havia serrat les dents i mirava al sostre, alhora que comptava mentalment fins a deu per no engegar-lo a pastar fang. Després va continuar com si no l'haguera sentit:
-Li vaig dir Maia perquè quan la vaig trobar feia poc que havia començat a treballar al Plèiades.
-Ah. I? -La Làlia s'havia quedat igual.
La Rita s'hauria sentit decebuda si ella ho hagués sabut, i va fer aquell posat dels adults quan es disposen a explicar un conte que els agrada especialment:
-Doncs, per començar, el nom del bar em va sobtar, em sonava dels grecs, o dels romans... Vaig buscar en una enciclopèdia i va resultar que era un cúmul de la constel·lació de Taure. Maia és el nom d'una de les estrelles del cúmul. I en la mitologia, una de les set filles d'Atlant i Plèyone que fugien del caçador Orió.
Ell s'havia llevat de la taula i havia començat a posar ordre, la història del nom del Plèiades i del nom de la Maia l'havia sentida un munt de vegades i n'estava fart. La Rita va mirar-lo amb perspicàcia, fins ara sempre l'havia vist fer el dròpol amb les feines de casa. Des de la cuina i a crits, va demanar-les que li diguessin l'hora.
-Quina obsessió amb el temps que té aquest home -comentà la Làlia en veu baixa i mig rient.
Però quan
ell va saber que faltava un quart per l'una va sortir com un esperitat de la cuina, i després de deixar anar un cago'm Déu!, va continuar cridant que havia de marxar immediatament perquè a l'una en punt havia quedat amb un client a casa seva.
-Doncs vés-hi, nosaltres no tenim pressa, oi Làlia? -la Rita se'l mirava amb els ulls mig aclucats i a través del fum del cigarret.
-No, jo fins a mitja tarda no he de tornar a Vilanova. M'agradaria preparar algunes coses per a demà.
-Quines coses? -la va mirar encuriosida.
-No ho sé, però m'he de preparar. No em preguntis per què, és una necessitat que no sabria explicar-te.
-Rita! -cridà ell. S'havia vestit i pentinat a la velocitat d'un actor en un canvi d'escena- vaig passant. Si de cas, ja vindreu amb la moto.
-Què dius? Si estem de puta mare nosaltres aquí! Apa ves, que faràs tard -i alhora que li feia l'ullet a la Làlia li enviava a ell dos petons amb la mà-: Ja ens veurem! -va acomiadar-lo.
-No em toquis els collons ara, que ja n'havíem parlat! -ell va entrar des del rebedor fet una fura-: Ara no tinc temps de discutir, però sàpigues que ja he avisat que ens preparessin el dinar!
La Rita va esclafir una rialla, li agradava veure'l així, encegat, pendent només d'ella.
-D'acord -va concedir-li amb ironia-, i és clar que vindrem a menjar-nos el pobre xai. Feia broma, tio! Però vindrem d'aquí una estona, ja saps que no m'agrada córrer, i menys els diumenges.
-Però, puc saber on hem d'anar?, si és que jo hi he d'anar... -La Làlia havia seguit la batussa cada cop més nerviosa, els imprevistos no li agradaven gens.
-És clar que has de venir a fer un tip a casa seva!, és una masia restaurada al·lucinant... No pateixis que després ell o jo et portarem quan tu vulguis a Vilanova. A més, jo a les set he de ser al Plèiades... -I va afegir amanyagadora-: Ja veuràs, ens ho passarem pipa.


Capítol IX

-Què et sembla ell? -va preguntar la Rita.
La Làlia la seguia pel sender estret dels corrals que sortia de la cuina. Fins ara, la masovera les havia retingudes a la cuina per donar-les les instruccions del dinar.
Havien deixat Sitges d'una llampada, sort que Rita havia dit que no volia córrer. A dalt de la Suzuki negra, va haver d'aferrar-s'hi com un pop a la seva presa. En un stop va llegir que anaven cap a Sant Pere de Ribes, però poc abans d'arribar-hi van tombar a mà esquerra per enfilar un camí de terra. De tant en tant, com per compensar-les de la pols que per força havien de mastegar, el paisatge les obsequiava els núvols blancs dels ametllers, fins que van arribar a un mas. Però que en aquell casalot vivia el Mafré, la Làlia s'ho va haver de creure fent acte de fe, perquè, de moment, encara no havia donat senyals de vida. Segons la Rita era al despatx ultimant els tractes amb el client. Com una gran cosa, va prometre-li que quan aquest marxés li ensenyaria la casa. Ara ja s'havien allunyat prou de la ferum de les gàbies i es van detenir, va ser aleshores quan Rita li va preguntar què en pensava d'ell.
-Qui? -va fer la Làlia esbufegant-. Mafré? No ho sé... No el conec gaire. -Com que la Rita la mirava expectant, va afegir-: Em sembla un tipus interessant... -Va ser el millor adjectiu que va trobar, no va gosar a dir-li que el trobava un cregut.
-T'agrada? -l'inquirí la Rita. Havien tornat a emprendre la marxa i caminaven l'una al costat de l'altra.
-En quin sentit?
-Hòstia tia! En quin sentit vols que sigui? Doncs com a tio! Si el trobes atractiu..., si te'l tiraries.
La Làlia es va aturar, sentia que li havien pujat els colors.
-Què n'ets, de boja! No hi aniria mai amb el xicot d'una amiga meva!
-Però si no ho és, el meu xicot! -I es va posar a riure. Era evident que estava encantada de l'efecte torbador de les seves paraules. Va afegir desmenjada-: Som amics i prou. Bé, potser ni això. Diguem que cardem a gust.
No va saber què dir i va reprendre el passeig a bon pas. Ara era la Rita qui havia d'apressar-se si no volia quedar-se enrere. Es van aturar en un tancat on una euga rossa donava voltes nerviosa, entre els ulls tenia una taca blanca de forma irregular.
-No et cau bé, oi? -va tornar la Rita.
La Làlia es va quedar observant fixament l'animal que no deixava de trotar al voltant de la tanca. Era com si la Rita la volgués xuclar, havia de mantenir-se ferma per oposar-l'hi resistència. Al cap d'uns minuts va deixar d'admirar l'euga i li proposà amb sequedat:
-Per què no ho deixem?
-Doncs perquè no. Deixa'm dir-te només una cosa i si vols, mai més tornarem a parlar d'ell. T'ho juro.
-No cal que juris-. Va agafar aire visiblement fastiguejada. La fortor del cavall era marejadora, però trobava que era molt millor que escoltar les bajanades de la Rita.
-No el jutgis malament -va començar ella amb dramatisme-, ja ho sé que de vegades donen ganes de matar-lo, sobretot quan fa aquest posat de perdonavides..., però és pura aparença, és la seva cuirassa. Creu que és molt desgraciat, i potser té raó. El seu únic fill és autista. Sabent-ho, no et sobta la capacitat que té de fer riure encara que sigui amb la mala llet que gasta?
Va fer com si només l'interessés l'euga, que ara s'havia aturat a l'altra costat del tancat; potser al final les hi perdria la por i se'ls hi acostaria. La Rita també mirava l'euga, però amb cara d'avorriment. La Làlia l'observà un moment de cua d'ull. Semblava mentida que pretengués engalipar-la utilitzant la desgràcia d'ell, i va recordar el germà d'una companya d'estudis que també era autista. Quan alguna vegada, de visita a casa seva, havia coincidit amb el noi, es posava nerviosa, li angoixava el fet que aquell noiet d'aparença normal i amb els cinc sentits sencers, fos incapaç de comunicar res coherent. Però mai no havia sentit pietat.
-Em sap greu -li va dir quan es cansà del silenci sorrut de la Rita-, però no sé què hi té a veure. Ja t'ho he dit, per mi ell és gairebé un desconegut, i a més a més és el teu com li vulguis dir.
-D'acord. No te'n parlaré més, però després no et queixis.
Es va fer mal de tant com va prémer les barres mentre comptava fins a deu, però aleshores es van sentir els roncs d'un cotxe que engegava i partia. Rita va canviar de sobte el posat d'ofesa i, posant-se l'índex davant dels llavis, li indicà que no fes soroll. Va haver d'empassar-se les ganes de demanar-li on pretenia arribar.
Com si la dugués a descobrir un misteri del que necessités protegir-la, la Rita l'empenyia endavant agafant-la de la cintura. Les rajoles vermelles de l'escala brillaven com miralls. L'aroma de vainilla del seu perfum la desassossegava, i el fet de caminar agafades la feia sentir ridícula. En arribar a dalt, s'hi deslliurà amb brusquedat, però va haver de reconèixer que la Rita no havia exagerat.
El Mafrè va aparèixer al darrera d'una de les portes que s'obrien a la sala gran del mig. Parlava per telèfon assegut en un balancí negre atrotinat, envoltat pel fum blavós del cigar que sostenia entre l'índex i el polze. Les va mirar un moment i, amb el cigar, les hi assenyalà que seguessin a un canapè cobert de coixins de colors. La Rita esclafí una rialla i s'arrambà a la Làlia per xiuxiuejar-li a cau d'orella que ell únicament fumava cigars havans.
-Això ho hem de celebrar! -va dir ell després de penjar-, però abans que res -i fent el gest que aviat esdevindria un costum, es va inclinar cap a la Làlia-, ben vinguda a Can Majoral, considera't a casa teva.
No va poder donar-li les gràcies perquè la Rita va immiscir-se per demanar-li amb entonació sorneguera:
-I pot saber-se que és el que hem de celebrar?
-Un fresc -de tan feliç, ni s'adonà de la ironia.
El van interrogar amb la mirada i va somriure cofoi de veure-les finalment pendents d'ell. La Rita l'esguardava burleta, amb les cames arronsades i els genolls fregant la cuixa de la Làlia, i s'abraçava a un coixí malva com si fos un ós de peluix. Ell es va esplaiar explicant-les l'encàrrec, una pintura que havia de cobrir els quatre panys de paret d'un distribuïdor més gran que el seu, i va assenyalar cap a la sala de fora.
-No sé encara quants metres són exactament -va continuar, i semblava el conte de la lletera-, però un fotimé. A banda que m'haurà de pagar una petita fortuna, sempre n'havia desitjat fer un. Tu ho saps -es dirigí a la Rita-, te n'he parlat més d'una vegada. -Ella va afirmar amb el cap abans de deixar el coixí a la falda de la Làlia i aixecar-se per llençar-se als braços d'ell. L'abraçada va derivar ràpidament en un morreig, però amb els ulls oberts i per damunt de l'espatlla, la Rita buscava els ulls de la Làlia. No els va trobar. Ella era distreta amb les parets plenes de dibuixos.
-Què hi fem aquí dalt? -va dir ell un cop es va desfer amb delicadesa de l'abraçada-, que no teniu gana?
Abans de sortir, la Làlia va donar la darrera ullada a l'estudi. Li semblava que pertanyia a un món que no tenia res a veure amb el de la resta de la casa. Va aturar-se de nou en els dibuixos que empaperaven els panys lliures, majoritàriament eren retrats.
Els masovers estaven convençuts que, menys ells, tothom menjava massa poc, i van acabar tips com a lladres. Havien dinat a fora, però abans de les postres, els pocs núvols s'havien amuntegat i van haver d'entrar a la cuina. En Mafré, després de badallar de son, les havia deixades soles, ja s'havia conformat a deixar córrer fer la migdiada amb la Rita. Una de les vegades que li ho havia insinuat, li havia clavat una mirada que el va fer canviar de parer d'immediat i s'havia posat a parlar del temps.
La Rita va proposar de pujar a l'estudi, era on s'hi estava més a gust, va dir-li. I es van aclofar al canapè, encara mig esborronades pel tip. Al cap de poc, dormia agafada de nou al coixí malva. Làlia li sentia el respir fort i arrítmic. Ara tenia remordiments per haver-li estat tan seca. Què li hauria costat de dir-li que ell era un tio collonut i que endavant, que era evident que el tenia als peus? Al capdavall, des que havien baixat a dinar, ella havia deixat de dir aquelles bestieses de com
qui se sap de tornada de tot. Pel que feia a ell, quin tipus! Va recordar un moment, mentre dinaven, en què Rita feia escarni de la carrincloneria iconogràfica que li havien encarregat pel fresc; ell se l'havia mirada des de les altures, com dient-li, què en pots saber tu?, i llavors, sense solta ni volta, li havia deixat anar la necessitat, que sonava com una ordre, que després li fes aquell massatge especial a les cervicals que només ella sabia fer-li. Hauria estat millor que li hagués deixat anar sense eufemismes, nena, al llit, que vaig calent, però és clar, aleshores, la Rita s'hauria emprenyat perquè l'hauria avergonyida davant d'ella, la seva nova amiga a qui calia enlluernar. Si la Rita sabés que més aviat li era antipàtic i que si li seguia la beta era per ella. O no?
La Rita havia deixat de prémer el coixí com si fos un salvavides i ara dormia plàcida. A fora, les ombres s'allargaven, i va sentir l'urgència de marxar. Per esbravar l'ansietat va sortir a la galeria. Uns pocs camps de cultiu s'apedaçaven entre la vegetació més aviat escassa. Abans de tornar a dintre per despertar-la i dir-li que se li estava fent tard, va esperar fins a la darrera llampada de claror.
-Tia, però quina angoixa! -la Rita parlava a batzegades, no podia deixar de fer badalls-. Vols dir que no són els teus parents els que et donen aquest mal rotllo? Jo diria que et convé posar-te demà mateix a buscar pis a Sitges, perquè si cada dia has de passar per aquest marró acabaràs de psiquiatre.
-No és això -mussità-, t'asseguro que ells no hi tenen res a veure. Però tens raó: he de trobar aviat un lloc per viure. Saps?, el problema no són ells, sinó la casa.
Però mentre enraonava, es va preguntar per què li mentia, més ben dit, per què li deia només una part de la veritat? Era cert que la casa i els records d'allí l'ofegaven, però era més la seva covardia, la por a fer-los patir a tots plegats, allò que la paralitzava. Dir-los que no passaria la nit de dissabte a Vilanova no li havia costat, tots dos van entendre bé que als vint anys es vulgui sortir de nit i fer gresca, transgredir les normes i mesurar fins on podem arribar i fins on no, havia sentenciat el Roger, feliç en el seu nou paper de pare de família. Però quan va donar-los la notícia que tenia una feina a Sitges i que pensava buscar-se un pis allí per a ella sola, van posar el crit al cel. Allò del pis s'ho hauria d'haver callat de moment, ara ells estaven sobre avís. Què no estàs bé aquí amb nosaltres?, li havien retret amb grans escarafalls, què no et deixem fer el que vols?. I creus que et pagaran prou com per poder llogar-ne un?, li replicava la Roseta, qui, en un rapte, fins s'havia ofert a ajudar-la a pagar les classes pel carnet de conduir i així deixar-li el cotxe per anar i venir sempre que volgués. El pitjor de tot havia estat l'amenaça que se'n guardarien ben prou de dir-li-ho ells, a la mare.
-La casa? -li preguntava la Rita ben desperta-. Què vols dir, que hi ha una mena de poltergeist?
-Què dius! -va riure-li la sortida, però sense entusiasme-, i és clar que no.
La Rita la mirava divertida, quan tot d'una va obrir exageradament els ulls:
-Ja ho tinc! Com és que no hi he pensat abans? Per què no véns a viure a casa fins que no trobis una cosa millor? -La mirada de la Làlia es va il·luminar una fracció de segon-. Només fins que trobis pis, tia! -la Rita era incapaç de tirar-se enrera quan es tractava d'una proposta seva. No ho havia premeditat, però estava sincerament encantada amb la idea i miraria de convèncer-la amb qualsevol argument al seu favor-: Si hi estarem de puta mare! A més, pensa que no coincidirem gaire, si és que el que tu vols és estar sola. Tu plegaràs a les vuit del vespre, i jo a les set ja he de ser al Plèiades.
-T'ho agraeixo... -Era massa fàcil. Quan les coses li venien de cara li feien por-, però el pis és molt petit, i no vull destorbar-te quan ell vingui.
-Ell? Què vols dir? Mira tia, a vegades sembles sortida d'una escola de l'Opus! Si t'ho dic no és per quedar bé. Ara, fes el que vulguis.
Es va asseure al balancí, davant de la Rita, que acabava d'encendre's un cigarret i seguia el fum amb ulls somiadors. Ara que li semblava tan abstreta i llunyana, era quan li venia a la ment la Greta enigmàtica dels darrers mesos. La seva coquinesa, que sovint la disfressava de sentit del deure, li aconsellava dir-li que no. Va girar-se un moment, des del reflex del vidre que tancava la galeria la mirava una dona encongida, i no li agradà.
-Hauré de parlar seriosament amb ells -va dir a la imatge del vidre-, i ells voldran saber qui ets...
-Au va! -atallà la Rita, feia voleiar el cigarret com si li manés que deixés de fer la cagadubtes-, marxem, que t'acompanyo a Vilanova, amb la moto és un moment; encara que no crec que jo els agradi gaire... -va dir entre dents, conscient que el seu aspecte no era gaire ortodox per a segons qui. Tot seguit, apagà el cigarret, es va alçar del canapè i s'acostà a la Làlia oferint-li la mà. Va afegir, com si ja ho donés per fet-: Escolta, i ja posats a fer, podries aprofitar per quedar-te aquesta mateixa nit a casa meva. Demà m'ho agrairàs, no haver de matinar. -i l'estirà amunt.
Al contacte de la mà menuda de la Rita, l'alegria i l'empenta li van pujar dits amunt. Per una vegada es deixaria anar, i sense preguntar-se si feia bé o no.


Comentaris

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 23-08-2016 | Valoració: 10

    ... novè capítol fa patir, doncs fa pensar que la Làlia he d'entendre que pot ser lliure, i s'ho reprimeix tot. És interessant, sempre em faig aquesta pregunta.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 21-08-2016 | Valoració: 10

    ... vuitè capítol és esclatador. I sembla que a la Làlia li costa molt de passar-s'ho bé i això es torna emocionant per saber si ho aconseguirà. La manera de ser de la Làlia em meravella, pot semblar extrany. I per descomptat vaig seguint els capítols.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 19-08-2016

    ... setè capítol se m'ha fet un pèl estrafolari, però tot el que esmenta sobre la Greta fa sentir bé.


    Sergi : )

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: