El món és un cinema

Un relat de: Emelkin

El món és un cinema, diuen.
I tu i jo, a la butaca,
riem d'aquelles vides
pendents del projector.
A la pantalla
una parella es baralla
davant el televisor.
-Dins la capsa
una altre parella era més feliç
que ells.-
-No en fagis cas, és tot ficció!-
A la capsa, la parella
s'abraçava
al palc del teatre.
L'obra simulava
l'epidèmia de la postguerra
on la fam es menja els homes.
-Això devia ser així de dur!-
L'actor deixa vessar una llàgrima
quan, entre el blanc i el negre
i la mala senyal del seu televisor,
aconsegueix distingir
dues ombres, abraçant-se
al veure el final d'aquella gran pel·lícula
on els protagonistes vivien aïllats,
sols amb una finestra,
veient retalls del món,
repassant teories platòniques
i aprenent a desconèixer.
Ells també saben, però,
emocionar-se quan, per l'orifici
-que en veritat era una pantalla
per on els experimentadors
deixaven anar totes les mentides-
apareix el petó
i les mirades de les ombres
s'entrecreuen
i es diuen:
-Mai has pensat que el món és un cinema?
-Tu tens molta imaginació! -Contesta-
i d'un silenci ho obliden tot
i s'estiren al llit.
No obliden apagar el televisor.
A la pantalla sortíem tu i jo, a la butaca,
rient d'aquelles vides
pendents del projector.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer