Una responsabilitat cargolera

Era entre les fulles de les darreres bledes, humit i insistent en el fer camins vegetals que alhora són àpat quan l'estómac ronca.

Com sempre, l'he agafat i l'he dipositat dins un got que he tapat. Aquest cop, però, no ha estat amb plàstic transparent del de congelar aliments. Ho he fet amb un plat de sota tassa per esmorzar, ni de terrissa ni de ceràmica, sinó de materials entremitjos que s'empesquen.

No he cuitar a alliberar-lo, com hauria anat bé: al moment, quan el trobes. I t'ho treus de sobre. I has salvat una vida. Potser. Almenys li has donat una nova oportunitat.

S'esdevé cada vegada que trobo cargols entre la verdura. La consciència m'ho demana.

Només cal sortir de casa i ni en dos minuts ets als camps del pagès. Aleshores tenir en compte que se l'ha de situar lluny de les collites, que de ben segur ruixa anti-quasi-tot. I tampoc no se'l pot deixar al fonollar massa a tocar del carrer, que esclafada agarantida. Ni de cap manera se l'ha de llençar cap a les herbes altes com si fos una pilota.

Cal amorosir l'acte. Cal desitjar-li sort en el nou tram que el destí (a qui serveixo, ho tinc claríssim) li depara.

Si jo fos cargol m'agradaria que m'ho fessin així.

El d'avui, que m'ha enganxat baixa de moral en un dia de pijama i enclaustrament a la llar, ha patit el no estar al cas. Rentes els plats i arracones el que fa de teulada del got que el cargol sobrerament ha escalat i s'hi ha adossat amb les baves i botifarra a la llei de la gravetat. El plat contra el marbre i el cervell se t'activa: sí, el cargol era a sota i ha rebut. La closca està malmesa. L'individu, penses, encara pot ser viu. Tornes a col·locar got i plat com abans amb el mol·lusc a dins. Moribund? El tros de bleda que fa de llit i aquell ser malmès.

Més tard s'ha revifat i tornava a desplaçar-se got amunt. Però encara és a la cuina, avui que plou i no plou, un dia aptíssim per a tornar-lo a la natura...i ja m'ho explicarà!