Temporalment salvats

Tenia un encàrrec a l’altra banda de la ciutat, a la part antiga de Sarrià. Tot caminant per la zona de vianants - entre gent aparentment més distingida que la de Gràcia - no donava crèdit a què veia: el pidolaire professional que “es treballava” Gràcia, feia també aquella zona: quina casualitat. Ell mateix se sorprengué de veure-m'hi, perquè també em reconegué, i, fidel al seu paper, va parar la mà.

Era dia d’encàrrecs pre-Nadal i el dia donaria per molt pel que fa a captaires; ara no ho preveia.

Commogut, especialment, per escenes quotidianes d’indigència en persones que es veia hores lluny que havien tingut una vida millor, “normal” i de treball, el dia anterior m’havia proveït, expressament de monedes, per tal de poder-les-hi donar a algun dels qui havia anat a parar a aquest estat, ves a saber per què. Podia triar entre dos: el de la plaça o el de la zona ombrívola, arrepapat amb una manta.

Però, com si es tractés de bolets, havia aparegut per la zona un tercer pidolaire en competència, aquest amb aspecte professional i sense massa senderi, per tal com s’adreçava a la gent. Me’l tornaria a trobar un altre cop a la tarda, tot fent temps per anar al cinema: un euro li va semblar poc i no se li va acudir res més que demanar-me’n un altre. “No cal passar-se, home!”, li responguí.

No seria aquest el darrer encontre del dia amb la pobresa: a la porta del cine, davant la meva mirada benevolent, m’interrogava un estranger que empenyia un carret amb andròmines:”saps una església on puc dormir?”. “N'hi ha una pujant per aquest carrer...”. “Ja ho sé: no hi deixen dormir." Em demanà cèntims, però ja havia fet l’almoina del dia a un altre, li vaig dir. Les coses per vendre que havia recollit no tenien interès per a mi. “Saps d’alguna feina?”, afegí"."Doncs, no! Ho sento”. Era jove, fort, semblava eslau, parlava català. Se’n va amb el seu carretó, no sabia ell encara cap a on. Em vaig quedar fotut.

Mentre feia temps, com deia, vaig passar també per la biblioteca i un cop assegut en una espècie de butaques en semicercle, em vaig poder fixar en un lector veí que tenia el calçat tot fet malbé: obert per davant (amb gana) i no gastava mitjons. Què feia? Senzillament llegia el diari gratuïtament. Em vaig considerar, aleshores, un cop més, afortunat - però ja solament amb caràcter temporal-, de no passar per aquestes penalitats.