Dia sense dones.

Un relat de: Joan Sanz Bartra

Com cada dia, l´alcalde s´ha llevat a les set en punt del matí. Seguint el seu costum invariable de fer les coses de dues en dues -o fins i tot de tres en tres-, fa un crit al seu assistent domèstic, reclamant-li l´esmorzar a taula en vint minuts. Simultàniament, connecta la ràdio i inicia la preceptiva tanda d´exercicis físics en el mini gimnàs adjacent al dormitori.

L´alcalde és un home que no està per romanços. De ben jovenet sap que ser a dalt de tot de la societat exigeix sacrificis. Per això als seus cinquanta-dos anys manté la seva solteria i per això, també, va redissenyar completament el seu pis, convertint-lo en ergonòmic i minimalista, o sigui perfectament adaptat a la seva vida metòdica. Una professió com la seva, en què la competència és ferotge i l´estalvi de temps indispensable, exigeix prendre mesures imaginatives per esgarrapar-li al dia tants minuts com sigui possible, perquè és increïble el que pot fer un alcalde d´una gran ciutat en només deu minuts ben aprofitats; des d´intervenir en directe en un programa de ràdio fins a donar instruccions concretes a un regidor o qualsevol altre subaltern perquè s´ocupi personalment de resoldre un problema que ja fa massa dies que s´hauria d´haver resolt.

A primera vista, un pot pensar que mantenir la forma i alhora informar-se a través de la ràdio és tan rutinari i poc imaginatiu com esmorzar tot llegint el diari, com fa la majoria. Però no, analitzant-ho una mica, arribem a la conclusió que és molt més productiu seguir el mètode de l´alcalde. La raó és ben senzilla: quan fem exercici, el cor batega amb més intensitat i la sang rega més efectivament les neurones, o sigui que les notícies que arriben al cervell, s´assimilen molt millor que no pas en estat de repòs.

Mentre esmorza, l´alcalde ja va un pas per davant de la resta, perquè alhora que menja i repassa el diari -les notícies de la ràdio cal contrastar-les a la premsa- està pensant en les respostes que mereixeran les crítiques que li han adreçat, no en va mentre s´ha dutxat, s´ha afaitat, s´ha pentinat, s´ha perfumat i s´ha vestit, el seu cap ja ha discriminat perfectament les crítiques que mereixen resposta de les que no.

Així, durant els escassos deu minuts que dura el trajecte entre el seu domicili i l´edifici consistorial, l´alcalde ja ha redactat, de forma telegràfica, les respostes que caldrà trametre a la premsa abans de les vuit, per tal de posar en evidència, un cop més, que ell és el millor alcalde que ha tingut mai la ciutat i la seva gestió la més impecable i inqüestionable.

L´alcalde, misògen convençut, somriu per a ell mateix, tot pensant en la tonteria aquella que diu que les dones, en general, són molt més capaces que els homes de fer dues o més feines alhora. Ho fa just quan posa el punt i final a la seva darrera nota de premsa, al mateix instant que el seu experimentat xofer introdueix amb precisió mil.limètrica l´Audi A6 oficial per la porta principal de l´Ajuntament i l´atura en aquell punt en què la màxima autoritat de la casa baixa cada dia per enfilar directament el camí més curt fins l´alcaldia: l´ascensor.

Invariablement, la persona que s´ocupa de l´ascensor -un ordenança de certa edat, gat vell de la casa- quan sap que l´alcalde és a punt d´arribar procura tenir llesta la cabina de l´ascensor, amb les portes obertes i el botó de la planta de destí a punt de prémer. El batlle vol entrar directament, sense malbaratar els cinc segons que triguen a obrir-se les portes o, encara pitjor, els quaranta segons que cal esperar quan la cabina ha de baixar des de la tercera planta.
L´ordenança en qüestió sap molt bé què ha de fer quan l´ascensor s´espatlla. Si es dóna el cas -que de tant en tant, i malgrat totes les previsions, es dóna-, ha de trucar el xofer de l´alcalde per comunicar-li que el recorregut més curt avui no està disponible i que, per tant, caldrà utilitzar el recorregut alternatiu, que són les escales d´emergència que hi ha a la façana nord de l´edifici consistorial. El que no pot fer mai l´alcalde, de cap de les maneres, és pujar a peu per les escales principals, perquè a part que el recorregut és interminable, a aquella hora -poc abans de les vuit- tothom es mou encara pels passadissos dient bon dia, i és una enorme pèrdua de temps haver de correspondre individualment tanta amabilitat. Quan l´alcalde desitja barrejar-se amb la gent -un cop al mes-, ho determina amb força dies d´antel.lació, escollint molt bé el lloc i l´hora més indicats. En la seva vida no hi ha lloc per a la improvització, excepte en aquelles ocasions en què ha programat que farà un discurs improvitzat, però que prèviament haurà elaborat acuradament de manera que la intervenció sembli perfectament espontània i improvitzada.

Avui, però, tot s´ha desenvolupat amb completa normalitat, sense cap entrebanc, i a tres quarts en punt de vuit l´alcalde travessa la porta de l´alcaldia amb les forces renovades, disposat a cruspir-se, un darrere l´altre, tots els problemes que la ciutat i els seus habitants puguin plantejar-li. Seguint el seu invariable protocol, es treu la jaqueta, la penja i s´adreça al despatx adjunt, on la mecanògrafa sol estar al peu del canó amb l´ordinador engegat i el word en pantalla per donar forma de comunicat de premsa a les distintes notes que l´alcalde ha redactat abans d´arribar a l´Ajuntament.

El fet que l´alcalde tingui una macanògrafa en comptes d´un mecanògraf, no és casual -perquè l´alcalde evita en la mesura del possible donar feines properes o d´alta responsabilitat a les dones- sinó perquè les mecanògrafes, tradicionalment, son més ràpides que els homes picant text. A l´alcalde no l´entusiasma tenir una dona tan a prop, i més assumint una feina tan vital, però l´estalvi de temps mereix qualsevol sacrifici.

-Cristina!!!

El crit de l´alcalde ressona a tota la planta com un tro premonitori de tempesta. En no obtenir cap resposta, el batlle travessa la porta de l´alcaldia en sentit contrari i, visiblement irritat perquè està perdent uns segons preciosos, torna a cridar:

-Cristina!!!

En obtenir un segon silenci com a resposta, l´alcalde ja s´ha adonat que avui a l´Ajuntament passa alguna cosa estranya que ningú no li ha comunicat. Un fet imperdonable. O sigui que enfila com un coet l´ampli passadís que connecta el seu despatx amb les dependències administratives depenents d´alcaldia i apareix al mig de la sala on, sobtadament, el petit exercit d´administratius i tècnics al seu servei es queden completament en silenci, mirant fixament els ulls d´un home a qui tots temen, sobretot quan apareix de forma inesperada amb un paper a les mans i en mànigues de camisa.

L´alcalde no diu res, només observa les taules buides que habitualment ocupen les poques dones del departament. El seu cervell processa a velocitat astronòmica la informació rebuda i no triga ni dos segons a formular la pregunta fatídica:

-Qui és el responsable d´aquest informe?

El document que l´alcalde mostra, perquè tothom pugui veure´l, assegura que el dia sense dones convocat per a avui per diverses organitzacions defensores dels drets de la dona, serà un fracàs estrepitós només comparable al dia sense cotxes.

El cap de gabinet s´acosta a l´alcalde i dóna un cop d´ull al document. L´home, en reconèixer l´informe, somriu lleugerament, i diu: "Servidor".

L´alcalde no s´ho pot creure: el seu cap de gabinet, l´home en què més confia, el seu alter ego en totes aquelles qüestions que ell no pot resoldre personalment, està admetent, obertament i sense excuses, haver emès un informe fatídic que sens dubte condicionarà dramàticament el seu futur com alcalde de la ciutat, no en va l´èxit del dia sense dones generarà un caos general que, en no haver-lo previst, l´obligarà a demanar públicament excuses i haver de reconèixer no només que sense dones la ciutat resta completament paral.litzada, sinó també que ell, com alcalde, per primer cop en la seva carrera, no ha estat a l´altura de les circumstàncies per manca de previsió

-A qui li ha encarregat, l´informe? A una dona, potser? -pregunta irònicament l´alcalde.

El cap de gabinet canvia el seu somriure breu i prudent per una franca i àmplia rialla; la rialla de satisfacció que ofereixen els qui un bon dia han decidit sortir de l´armari per mostrar-se al món tal com són, la rialla burleta dels qui han aconseguit vèncer el seu pitjor enemic guanyant primer la seva confiança.

-No, senyor, alcalde: l´informe l´he elaborat personalment -respon triomfalment el cap de gabinet, mentre es treu l´abric i deixa al descobert el vestit jaqueta de Vittorio&Lucchino, cent per cent femení, que ha decidit lluir per anunciar a tothom la seva condició de transexual en un dia tan assenyalat: el dia sense dones.

Comentaris

  • errors de dones fatals[Ofensiu]
    Gica Casamare | 09-01-2006

    Molt bé Bartra. M'ha encantat. Potserperquèem sento una mica apropo de l'ambient en què fas transcórrer la història, a vegades jo també haig de treure minuts de sota les pedres...
    M'ha agradat com l'has redactat, com desenvolupes quest magnífic alcalde i tot el seu entorn, que ell condiciona.
    I, al final, un gir absolutament inesperat fins que no l'acabes de llegir. Un canvi que ens transporta en un laberint on el lector es troba en un "dia sense dona" (ves donant idees, tu!) un cap de gabinet que presenta la seva nova personalitat transexuada!
    Per cert, l'error en l'informe és perquè en realitat se sent dona?...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan  Sanz Bartra

Joan Sanz Bartra

11 Relats

40 Comentaris

18661 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Joan Sanz i Bartra. Nascut a Olesa de Montserrat el 26 de juliol de 1959. Després d´estudiar batxillerat i dibuix tècnic, va treballar en aquest ofici fins als trenta anys. Amb posterioritat i fins al dia d´avui, s´ha anat guanyant la vida en el món de la faràndula, preferentment en el sector del doblatge i ocasionalment a la televisió, el cinema i la publicitat. Des del 1997 escriu guions amb certa regularitat. Televisió de Catalunya ha produït tres de les seves històries: Cafè&Clixé, Temps afegit i Orígens, obra guardonada amb el Silver Screen Award al Festival de Cinema i Televisió de Chicago-2000, als EEUU. Ha publicat la novel.la Manguta i de tant en tant escriu contes i relats. Des del 2004 té una petita empresa productora: Bonavista Films, a través de la qual ha produït el seu primer llargmetratge: Parla´m d´en Paco, del qual també ha estat guionista, director i coprotagonista.