DEIXA'M DIR-TE ADÉU ( Capítol VIII i últim )

Un relat de: aleix
Vaig passar la nit a la comissaria de Figueres, dormint la mona en una petita i freda cel•la. El dia següent, quan em vaig despertar, em van llegir els meus drets i em van dir que tenia dret a un advocat. No tenia ganes d’històries així que de seguida en vaig acceptar un d’ofici. També vaig haver de declarar, i en la declaració em vaig limitar a explicar fil per randa tot el que havia succeït la nit en què havia matat al Jaume, remarcant en tot moment que la Mònica era innocent, i que no permetria que ella en sortís perjudicada de tot aquell embolic.
Em van presentar a l’advocada unes hores més tard, i ella em va dir que amb tot plegat tenia tots els números per a anar directament a la presó, fins al dia del judici, i que quan aquest arribés, difícilment em salvaria d’uns anys engarjolat. Vaig acceptar la situació amb una normalitat que crec que va esgarrifar una mica a la noia, i aquesta em va assegurar quan li vaig preguntar amb insistència sobre la Mònica que creia que ella no havia de tenir problemes amb la justícia. Allò em tranquil•litzà.
Em traslladaren al dia següent al Centre Penitenciari de Barcelona, i allí hi vaig començar la rutina normal de qualsevol pres. No em costà gens, i com que no parlava gairebé amb ningú, no vaig tenir problemes. Dormia en una habitació per a mi sol, fet que era d’agrair, i mirava de participar en les activitats que se’m proposaven. Crec que des de bon principi vaig caure bé als funcionaris i els altres presos, i em tractaven amb amabilitat. Jo mirava de no pensar en el que m’havia dut fins allà, i ho aconseguia estant el màxim d’ocupat que podia. Els únics pensaments balsàmics els trobava recordant al Pere i els dies que havia passat amb ell, era com una mena d’oasi mental en tot el garbuix de mals pensaments que m’angoixaven. Intentava recordar algunes de les seves frases, la seva cara agradable, els dies assolellats a l’hort o les hores passades a l’obrador fent melmelada. Seguia sent com un refugi, ni que fos només en els meus pensaments.
Com que no tenia familiars i ben poques amistats, no vaig rebre cap visita durant les primeres setmanes. Va ser passats uns dos mesos que un matí, després de fer la rutina al gimnàs, un funcionari em va informar que tenia una visita programada aquella tarda, i que havia d’estar preparat a les quatre davant la sala de visites número 2. Em va sorprendre una mica, però en aquell moment no va ser més que una de les moltes ordres que rebia, i em vaig limitar a complir-la sense pensar gaire en la situació.
Em vaig trobar, doncs, a les 4 i cinc, assegut en una petita sala amb un vidre davant. En pocs segons la porta que hi havia a l’altre costat de la sala, darrere el vidre, es va obrir a poc a poc. La persona que em venia a visitar era la Mònica, i de seguida que va entrar a la sala la vaig reconèixer, tant guapa com sempre, i amb la cara mirant gairebé al terra. Semblava que alguna cosa li impedia mirar-me directament. Jo em vaig quedar petrificat, i no vaig saber què dir durant una bona estona.
- Com estàs, Francesc? – Em va preguntar ella després d’un llarg silenci.
- Bé. I tu?- Em vaig limitar a contestar.
- Estic fotuda, Francesc, tot plegat se m’està fent molt carregós. No volia venir a veure’t, però necessitava almenys comprovar que estaves bé. Saps que sempre t’he apreciat, i malgrat tot...
- T’ho agraeixo Mònica, no et preocupis per mi, jo estic bé. – Li vaig dir aguantant-me les llàgrimes.
Ella llavors es va acostar al vidre i hi va posar la mà, com intentant travessar-lo, i jo mecànicament també hi vaig posar la meva, i en aquell moment només el vidre que ens separava va impedir que les nostres mans es toquessin. La vaig mirar fixament als ulls i vaig veure com una llàgrima li queia per la galta.
- No sé què més dir-te, Francesc, haig de marxar. Potser no hauria d’haver vingut...- em va dir quasi plorant.
- No cal que em diguis res, Mònica. – Li vaig contestar amb llàgrimes als ulls.
- Adéu.- Va dir mentre es girava cap a la porta.
La Mònica no em tornà a visitar durant el temps que vaig passar a la presó. Un temps en el que vaig patir força, però que em serví per a pair tot el succeït. La vida m’havia portat fins allà i em semblava com si en un moment donat hagués perdut el control de mi mateix i del que m’envoltava. En ella no hi pensava gaire, i tampoc en el Jaume. Era com si el meu cap volgués esborrar el que m’havia dut fins a la presó, i val a dir que no sempre ho aconseguia. Alguns dies, però, em semblava que mentre estava fent algun taller o activitat, tenia al Pere al costat explicant-me qualsevol història, i era llavors que se’m dibuixava un somriure als llavis i em preguntava què devia fer ell en aquells moments i què en devia haver fet del meu cotxe i si li devia anar bé el negoci de la melmelada.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

190 Relats

173 Comentaris

119240 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com