CLOENDA I CAPÍTOL

Un relat de: alexmomet
Sant Julià d’Empúries, Alt Empordà, tardor de 2040
No sé si és l’enyor, però cada cop que baixo a Barcelona, se m’omple la boca de belles paraules. Sóc un enamorat de la meva ciutat, la que em va veure néixer ara fa vuitanta-quatre anys.
Fa temps que sóc a Sant Julià d’Empúries, d’ençà de l’estiu del 26, un any abans del desè aniversari de la proclamació de l’Estat català, que arreu del país es va celebrar amb una gran alegria. Els catalans som gent de pau i no fem desfilades militars. Recordo que amb la Francina vam organitzar unes vetllades poètiques: es van recitar, uns millors que altres, poemes d’Espriu, de Martí i Pol, de Pere Quart, de Salvat-Papasseit i d’altres insignes poetes de la terra...
Visc en una residència, on hi ha un petit jardí ple de rosers i des d’on es pot admirar una bella panoràmica del golf de Roses: a la dreta, el poble de L’Escala i el massís del Montgrí, el “bisbe mort”, com aquí el coneixem, i a l’esquerra, la petita península del cap de Creus, uns paisatges que em són molt familiars.... A la Francina i a mi ens agrada, sempre que el temps ens ho permet, fer una petita passejada pel bosquet de pins que voreja la platja d’Empúries i contemplar la nostra Mediterrània estimada, on de xiquets, els meus germans i jo, jugàvem amb les seves onades...
M’agrada viure en aquest racó de món. La vida aquí és molt tranquil•la i els dies passen lentament… Som com una gran família. He fet molta amistat, com ja heu pogut veure, amb la Francina, una senyora de Girona, vídua des de fa molts anys, que té una gran sensibilitat i fa unes poesies precioses...
La família i els amics més íntims són els únics visitants que rebo. No em queixo pas…
Dels amics, qui em ve a veure sovint és la Montserrat Texidó, que també ha fet una bona amistat amb la Francina. És un goig veure-les parlar de poesia i de literatura en general. Jo les escolto embadalit... Les dues poden fer ara allò que sempre havien somniat: escriure. Les envejo... El dia que em va venir a veure, la Montserrat em va regalar un exemplar de la seva última novel•la, que és una joia i està molt ben escrita… A la Montserrat també li encanta passejar per la pineda i recitar poemes, com fa sovint la Francina...
Qui també em ve a veure cada dos per tres és la Irene, la néta de la meva germana gran. La Irene viu a Girona, i enguany es llicenciarà en antropologia. És un encant, aquesta noia! Quan la veig entrar pel jardí, els ulls se m’il•luminen... I m’abraça i m’acarona i m’omple de petons, i li diu a tothom que sóc el tiet més guapo del món! Sóc l’enveja de tots els aquí presents: “Tant de bo tingués una néta com la Irene i no el carallot d'en Narcís, que no se’n recorda mai de la seva pobra àvia!”, em diu la Francina.
A la primavera, quan arriba el bon temps i els dies s’allarguen, la Irene i jo, i alguns cops també amb la Francina, ens n'anem a passar el dia fora amb el cotxe de la meva neboda, que de tan petit que és sembla de joguina:
“… Avui, tiet, anirem a Cadaqués. M’han parlat d’un restaurant on fan un arròs caldoset de llamàntol i sípia, que m’han dit que està per llepar-se'n els dits! Després podem anar al cap de Creus a veure com s’amaga el sol rere l’horitzó…! Faré que sigui tan màgica com aquella posta de sol de Súnion, de quan l’àvia i tu vau fer, l’any de la picor, aquell viatge a Grècia...”.
Ara no recordo el que us anava a dir…! Em passa sovint això de quedar-me en blanc: “Vostè –em diu sovint la doctora Sallent- és massa nerviós! Hauria de fer ioga, com la senyora Sureda…!”. La senyora Sureda, la Francina, pobreta, cada dia està més desmemoriada, i això em fa mal, i em neguiteja.
Un dia que passejàvem per la pineda, vam veure uns xiquets que jugaven a la platja amb un estel en forma de papallona, i tot d’una la Francina va començar a recitar uns versos de Salvat-Papasseit:
“Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina…”.
-... Maleïda memòria! No recordo ara com continua el poema... –em va dir la Francina, resignada...
La Torre de Puigventós és el nom de la casa on visc des de fa uns quants anys. En Quimet, que és fill de la vila i que, de Sant Julià d’Empúries, en sap un niu, em va explicar fa molts anys la història d’aquesta casa, que aquí tothom coneix per Can Romà...
La casa, tota ella de color blanc, és una torre de tres plantes. És molt bonica i acollidora. La meva cambra és a la segona planta i té un gran finestral de cara al mar. La de la Francina és al pis superior i és més alegre que la meva; a la finestra hi ha testos amb flors. Al terrat oneja sempre una senyera...
A la torre s’hi entra pel jardí, amb un xiprer a la dreta, que dóna la benvinguda als visitants. Les protagonistes d'aquest espai són les roses, n’hi ha de tots colors i flaires… Darrere de la casa hi ha l’hort, on es planten tomaqueres, enciams, bledes, mongetes… Del jardí i de l’hort, en té cura en Quimet, que és tota una institució...
Per a mi, Can Romà és la casa ideal: té totes les comoditats i està perfectament adaptada per a les persones com l’Andrei i jo, que anem amb cadira de rodes. L’Andrei, que es diu Andreu Valldeperes, és nat al Poble Sec... De jove havia estat acròbata, però el pobre va patir un accident, i va perdre les cames i quelcom més... El pobre home està més sol que un mussol. Té un germà, però fa un munt d’anys que no es parlen... L’Andrei el fa responsable de l’accident que va patir, aquella maleïda nit de 1995, al caure del trapezi...
Com us deia, sóc un enamorat de Barcelona. Malauradament, la veig poc... I vaig anar aquest Sant Jordi i no recordo haver-la vista mai tan bella! Quin goig que feien les Rambles, amb les seves paradetes de llibres i roses, i que ben acompanyat anava jo! Va ser un dia molt especial, que recordaré sempre...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: