Blai, el cabrer

Un relat de: alexmomet


Quina nit més llarga la d’aquell estiu de 1583, en què vaig fugir de la presó de Riudemeia! El meu cosí i jo ja feia dos anys que érem a Catalunya i les coses no ens podien anar pitjor.

Mai no havíem corregut tant, i per arrodonir-ho va començar a ploure a bots i barrals. Sort que vam trobar una cabanya, on aixoplugar-nos i passar la nit. Estàvem tan cansats que vam dormir com un soc.

L’endemà, a trenc d’alba ens van despertar els bels d’un ramat de cabres i els crits i renecs del cabrer, un home d’uns cinquanta anys, robust i amb la cara colrada pel sol, i amb una barretina vermella descolorida al cap. En veure’ns va començar a cridar i a amenaçar-nos amb el seu bastó:

-Fora de casa meva, bergants, o us rebento el cap a bastonades!

Ens vam posar en guàrdia.

-Som dos contra un, teniu les de perdre, senyor! No us volem fer mal…

L’home ens va mirar de fit a fit, i ja més calmat, ens va dir:

-Ja es veu, que no teniu pinta de criminals, sou uns vulgars lladregots… De què se us acusa, si es pot saber?

Li vam dir que de robar en un corral.

-I tant de rebombori per robar només un parell de gallines? No patiu, en Blai Domenjó no us delatarà pas, jo també vaig tenir problemes amb la llei, i més grossos que els vostres. Sou francesos, oi? El vostre accent us delata. De quina banda del regne sou, si es pot saber?

-De Sant Cebrià, del bisbat de Comenge, a la riba del Garona.

-No em sona de res! També sóc francès, jo, però de molt més amunt, i allà encara deuen viure la meva primera dona i els meus fills, suposo.

I dit això, aquell home ens va explicar les seves aventures i desventures.

“… I un bon dia, li vaig dir a la meva primera dona i als meus quatre fills: Estic fart de passar misèries, me’n vaig a les terres del sud a guanyar-me les garrofes, on diuen que hi ha feina pels desgraciats i malparits com nosaltres. Feu la vostra vida…

I abans que m’ho pregunteu: no els enyoro gens ni mica, el noi era un dropo i les noies, unes bruixes, com la seva mare. Doncs, com us deia, vaig deixar el regne de França, la meva dona i els meus fills, i després de treballar un dia aquí i un altre allà, vaig conèixer una vídua, que ja no era de la primera volada, i em vaig casar amb ella. Semproniana es deia aquella mala pècora, que pel meu gust, estava una mica massa refeta, però com sempre dic, en qüestió de dones, no s’ha de ser gaire primmirat. Us heu de posar en el meu lloc: estava sol i tip de fornicar amb desconegudes. Però, ai! Com que tot se sap, la Santa Inquisició va intervenir i em va acusar de bígam…”.

I dit això, va deixar anar una forta rialla, com si ser acusat de bigàmia, fos una cosa tan divertida.

“I em van condemnar a dos-cents assots i a tres anys a remar a les galeres de Sa Majestat. La Semproniana va ser la primera que es va alegrar de les meves desgràcies. Em va dir que era un bastard i que em mereixia tots els mals que em poguessin venir. Com comprendreu, no en guardo un bon record, d’aquells tres anys a l’infern. I abans que m’ho pregunteu: ni punt de comparació amb una masmorra! A galeres és molt pitjor! En una masmorra la vida és molt avorrida i depriment i els dies es fan eterns i et pots morir de fàstic i acabar boig, però si més no, no et fan pencar gaire, però a galeres, la vida és duríssima. Sabeu què és estar remant dia i nit, plogui o faci sol, fred o calor, amb un mar tranquil o desfermat? Allò no era vida ni res, els remers no érem homes sinó deixalles humanes, i si et posaves malalt, ja sabies el que t’esperava, servir d’aliment als taurons. A un pobre desventurat que va agafar unes febres, el patró, que era pitjor que una bèstia, va donar l’ordre que el llancessin al mar. Us ho estic explicant i em vénen unes esgarrifances!”.

En Blai ens va preguntar on anàvem i li vam dir que a Barcelona. I ens va donar l'adreça d'una taverna i el nom de l'amo i uns diners per anar tirant, i ens va desitjar molta sort...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: