Situació actual del País vista per un noi de 19 anys

Hola
Em dic Carlos i tinc 19 anys, soc català, soc jove, i tinc problemes de relacions socials i d’atenció.
Soc d’un país que poca gent coneix tot i ser un país amb la seva llengua, cultura, costums, i moltes coses més, un país amb el seu himne, la seva bandera, i els seus ciutadans. Fins aquí res que no sigui normal. A part dels problemes que tinc gaudeixo d’una vida més o menys cómodo i assentada, però aquesta vida no es plena, i us preguntareu perquè.

Doncs resulta que aquestpaís del que parlo va ser envait farà prop de 300 anys per les tropes espanyoles borbòniques per la simple raò de recolzar un rei que no era el que proposaven aquests extrangers, dic extranger no en el sentit d’odiar-los, si no en el sentit de que fa 300 anys ens enfrontàvem amb aquelles tropes de nació a nació, però vam acabar per deixar de ser-ho i vam quedar reduits a una regió del nord d’espanya a la qual, desde la seva annexiò per la força a un país extranger es va fomentar l’odi i la violencia. Van començar prohibint-nos les nostres lleis milenàries que havien donat un dels primers parlaments a Europa. Després ens van prohibir protegir-nos dels seus soldats i ens van treure totes les armes de que dispossàvem. Ens van ofegar a impostos injustos, van destruir les nostres ciutats, va començar una política de genocidi cultura i linguístic substituint el català, la nostre llengua, per una altre llengua forana que ens era totalment desconeguda, a les escoles es tenía que ensenyar en aquella llengua, tot es tenia que fer en aquella llengua.
Recordo que aquest país va rebre una onada d’immigració provocada perquè la dictadura no volia desenvolupar les terres del sud on la gent es trencava l’esquena treballant de la qual una gran part no es va adaptar, i va continuar odiant la nostra llengua, cultura, i costums.
Malgrat que els hi haviem donat una terra.
Una Vida nova.
Una sostre sota el que dormir.

Va haver-hi, però, una part que es va

Algù, no recordo qui va dir en aquell moment que ens enfrontàvem a la fi de la nació catalana, però, malgrat tot, després de prop de 300 anys, aquí estem. Vius, i no morts, la nostra llengua encara resisteix, ara, tenim un govern se suposa que propi però que només es fruit del final d’una cruel dictadura de 36 anys que va durar de 1939 a 1975 i que va ser feta contra la voluntat de molts dels polítics espanyols supossadament demòcrates desde 1977. Recordo que un il.lustre senyor que havia estat un colaborador fidel d’aquella cruel dictadura va ser qui va portar la democracia a l’estat en el que vivim oprimits desde 1714 va dir a una revista francesa l’any 1976 que pensar que es podría estudiar en català en una regió d’aquest estat era una bogeria.

Bé , ara us preguntareu perquè us explico tot aixó, bé, doncs perquè sense aquesta explicació no podem arribar a la situació en la que estem actualment, en la qual el nostre poble ha despertat.
Malgrat això, hi ha gent de la meva edat descendent d’aquella gent que va venir al nostre país que, com els seus pares, continua despreciant allò que els ha vist crèixer. Ex – companyes de clase que ens diuen, simplement per defensar la llibertat del nostre país, insults com “catalufos” “catetos” “porculeros” i més coses que demostren que ells no es senten com ciutadans d’aquest país, si no com una raça superior que té el dret de colonitzar aquesta terra menyspreant les costums própies i imposant les seves en contra de la majoría de població nativa o d’orìgens foranis adaptada, que considera aquesta terra com seva, que son nosaltres, que comparteixen els nostres patiments ( entre els quals jo, com a descendent de gent extrangera adaptada però que , tot i la seva bona fe, inconscienment dona suport als colons simplement perquè es sent espanyola i es creuen facultats per oposar-se a la llibertat d’un país.), i que, en definitiva son catalans.
Degut als meus problemes de relacions socials, tot just ara estic començant a tenir un grup de gent amb la que em relaciono frequentment desde que quan era petit em relacionava amb els amics de la clase. Aquesta gent son companys d’un partit polític.

Tinc , de moment, un unic somni en la vida que es trovar una dona a la que pugui estimar i compartir amb ella tota la seva vida. Vull tenir fills, i els vull tenir a la edat que els tenen a Europa , amb 23, 25 anys. Vull, deixant a part els meus somnis, que el nen de pell fosca i ulls negres i la nena rossa d’ulls blaus que neixen a Catalunya puguin viure en un país lliure i prósper, com els paíssos de la resta d’europa, i vull que aquest país sigui com la resta d’europa i no anant totalment en contra com fa l’estat espanyol
Canviant de tema, però seguint amb les noies, cal preguntar-se perquè una extranjera aprén el català com la cosa més normal del món i molts “compatriotes” porten aquí 50 anys i no saben ni una paraula de català.