Un racó per l'esperança Capítol XXI: CALCUTA I LEEDS

CAPÍTOL XXI: CALCUTA I LEEDS

Desprès d'una mitja hora de sobrevolar a ran zones cultivades i algun que altre poblet, en Budget em va dir que ja havíem arribat, va minorar la velocitat i encara que estava fosc vaig poder veure que estàvem aterrant en un lloc que semblaven magatzems. No eren a prop de cap poble, semblava un polígon industrial abandonat.
L'helicòpter es va posar suaument al terra i va parar els motors. Vaig veure que de dintre d'una de les naus sortia una llum i l'hi vaig dir al Budget. Ell em va dir que em tranquil·litzés que segurament era en Seoni, un nadiu que l'ajudava a amagar l'helicòpter a la nau i el portava fins a Calcuta a fer els seus tractes. Tot i així en Budget va treure una llanterna i una pistola de sota el seient.
Vam baixar del aparell, va cridar el nom de Seoni i una veu molt greu va contestar al altre banda de la llum que s'acostava. En Budget va encendre la seva llanterna i quan va arribar en Seoni es van abraçar i desprès me'l va presentar. A la llum de la llanterna no el podia veure gaire bé, però era un home escanyolit, que per la veu que havia sentit feia un moment, mai no m'hauria pogut pensar que era així.
Em van demanar que els ajudes a empènyer l'helicòpter fins a dins de la nau, tan sols faltava una hora perquè es fes de clar i no podíem deixar l'aparell al descobert.
No em semblava que fos tan difícil arrossegar aquell trasto, però ens va costar una mica fins que va començar a rodar, desprès va ser més fàcil. Una vegada tapat amb una gran lona i haver tancat les portes ens vam anar cap el darrera de la nau a on Seoni tenia una furgoneta, el suficient grossa per poder omplir-la de tabac i desprès carregar-lo al helicòpter.
No t'ho he dit Joan estem a uns deu quilòmetres de Calcuta! A deu minuts. Em va dir en Budget .
A on anirem ara? Li vaig preguntar.
No et preocupis, aquest matí et portaré a veure l'amic d'en Warren perquè et pugi fer la documentació per demà, a la nit dormirem a casa del Seoni, al centre de Calcuta, demà ja tindràs la documentació i podràs anar a buscar la teva Chitra.
Aquella tartana ens va portar fins a Calcuta, però allò era un infern. Els esmorteïdors devien ser de la segona guerra mundial, la carretera no era d'una època gaire més nova i poc a poc ens vam anar acostant cap a la ciutat.
No em vaig adonar de lo gran que era fins que vam arribar per la carretera a un turó i allí baix s'estenien una infinitat de llums. Em va semblar una mar de llums, que quasi arribaven fins a l'horitzó. Pel est el Sol començava a sortir reflectint-se en el riu que passava al costat de la ciutat i que anava a desembocar al delta del Ganges. De mica en mica vam anar baixant i vam començar a trobar els primers barris de barraques, que segons em va dir en Seoni hi vivien envoltant la ciutat un setanta cinc per cent de la gent. Vam arribar a una gran avinguda a on em va dir en Budget que s'anomenava Jawaharl Nehru, que era el carrer principal i a on aniríem desprès a veure al amic d'en Warren. Era el nucli europeu i el barri li deien L'Explanade, estava a la vora del riu. Vam anar deixant enrera aquest barri i vam entrar a la ciutat oriental, a on hi havien apilotats cents d'edificis també a prop del riu. Per fi vam arribar a on vivia en Seoni, que degut a les injeccions de diners que rebia d'en Budget no tenia que viure a les barraques, sinó que tenia una casa al barri de Manicktala a prop d'un dels temples més macos de l'Índia, el Temple de Badri Das.
Va deixar la furgoneta al carrer desprès de escridassar a un carro amb un parell de bous que estava, segons deia ell, en el seu aparcament. Una vegada es van haver dit de tot i moltes coses en bengalí, que no vaig entendre, ens va dir que l'acompanyéssim. Tot estava ple de gent, de motos, de carros tibats per persones, de crits d'uns, dels altres, soroll d'explosions dels motors fora de temps dels camions, bé, un caos!
El vam seguir per un carreró i va entrar en una casa. No era una meravella, però havent vist com vivien en les barraques, aquell era un palau per en Seoni. Vam pujar per una escala i al obrir la porta vaig quedar meravellat, el que hi havia dins no tenia res a veure amb el barri a on estava. No era de luxe, però tot era nou i amb molt gust. No entenia com ell tenia les coses tan bé i Budget estava a Port Blair en aquella casa amb totes les coses cap per avall. Desprès ho vaig saber.
D'una de les habitacions va sortir la seva dona, molt ben arreglada i amb uns "quilets" de més, cosa que contrastava amb el Seoni, que com he dit abans era d'allò més esquifit. Per un moment me la vaig imaginar com una dona "mandona", però quan va parlar va sortir de la seva gola una veu dolça com la mel i molt agradable. Ens va fer seure i ens va convidar a un té amb menta acompanyat amb una mena de pastes fetes per ella mateixa que eren delicioses. Una vegada vam estar parlant una mica de com havia anat tot plegat, en Budget va dir que ens teníem que vestir per anar a veure al Sr. Leeds. Ell seria el que em faria els documents per poder anar tranquil per aquells països. Me'l vaig mirar mig de reüll ja que no portava cap més vestit. Li vaig dir, ell va somriure i em va dir que no em preocupés, a prop de allí hi havia una gran botiga i ens podríem posar decents per anar al barri de L'Explanade i causar bon impressió.
Ara eren les set del matí, la botiga no obria fins a les nou i escaigs, ja que la puntualitat més aviat era minsa. Ens van aconsellar que descanséssim un parell d'hores i després podríem fer millor els nostres encàrrecs. Ens van acompanyar a una habitació que tenia folrat el terra amb catifes i uns quants coixins. Al entrar vam deixar les sabates a fora i ens vam estirar una estona, em pensava que no m'adormiria, però últimament quan m'estava quiet en algun lloc em venia la son, seria perquè portava un bon "tute"?
Dues hores desprès ens va despertar la Mandla amb la seva veu dolça. Li vaig agrair, doncs havia tingut un somni altre vegada amb la Chitra, però aquest cop era més que un somni, un malson. Ella estava a uns metres davant meu amb els braços oberts i quan més corria cap a ella més lluny estava, fins que es va perdre en la boira. Va ser angoixant.
En Seoni ens va dir que ja havia anat a veure si estava oberta la botiga i ja hi podíem anar.
Vam sortir, ens va portar pel carrer principal, assaltats per una pila de mainada, fins a un edifici d'aires colonials, que encara que no havia sigut reformat des de feia anys, guardava un cert encant.
Al entrar vam veure que en Seoni i en Budget deurien ser un bons clients, ja que casi els hi van fer una reverencia i els van anomenar pels seus noms. Dos homes ens van acompanyar fins al final de la botiga que era de dues plantes. Allí hi havia un despatx i trucant a la porta ens van fer entrar.
Al fons del despatx, darrera d'una taula molt maca de fusta treballada, "espatarrat" en una còmode poltrona hi havia l'amo dels magatzems. Tan sols va fer el gest de aixecar-se mentre ens donava la mà. Ens va convidar a seure en unes cadires davant de la taula no tan còmodes com la seva però molt maques i ben treballades. En Seoni li va explicar que volíem i desprès de convidar-nos a un té amb pastes (altre vegada), va trucar per telèfon i com apareguts per art de màgia van començar a desfilar per davant nostre tres o quatre nois i noies portant vestits, americanes, pantalons que ens deixaven tocar per que veiéssim el tipus de tela en que estaven fets. Desprès d'una mig hora de mirar i tocar, ja estàvem servits. Ara tan sols faltava que ens els emprovéssim. Ens van fer passar a una habitació contigua i allí hi havia cinc portes que eren els emprovadors particulars del Sr. Bihar, que era el nom del amo.
Desprès de saber la talla , de posar agulles aquí i allí per escurçar pantalons, entallar americanes i altres retocs, ens vam tenir que esperar una mig hora més en el despatx del Sr. Bihar, mentre vam parlar quasi de tot i vam acabar amb el té i les pastes.
Mentre això passava vaig comentar al Budget, com era la manera de pagar? Ell em va dir que no em cobrarien res, ja que tenien ordres del Warren de que fins que marxés a buscar la Chitra tot anava a càrrec d'ell.
Estàvem tot parlant quan van entrar amb els vestits ja preparats. Vam passar als emprovadors i vaig comprovar que havien fet una bona feina. Davant del mirall estava esplèndid, les úniques coses que feien una mica de mal d'ulls eren les meves sabates i la motxilla que estava repenjada en una cadira.
Al sortir el Sr. Bihar ens va mirar de d'alt a baix i va fer un moviment de desaprovació. Va dir alguna cosa a la orella d'una d'aquelles noies que va sortir ràpidament.
Encara portava la motxilla que m'havia fet i en Budget em va dir que ja era hora de que la canviés per una cosa més decent. En Bihar li va dir que no es preocupés que ja havia posar fil a l'agulla.
No van passar ni cinc minuts quan van aparèixer dues noies amb cinc o sis caixes de sabates cada una d'elles. Ens van fer seure i ens van fer emprovar les sabates. El Sr. Bihar anava donant instruccions de si li agradaven o no i al final tan sols ens van quedar amb dos parells a cada ú. Ens va fer posar una sabata de cada i ens va fer aixecar. S'ho va mirar i remirar i al final en va senyalar unes i allò va anar a missa.
Llavors va entrar un noi amb tres bosses de viatge de pell, i em va demanar quina m'agradava més. Me les vaig mirar, totes eren molt maques i es veien de molt bona qualitat. En vaig veure una que em va agradar més que les altres i la vaig triar. En Budget em va dir si necessitava alguna cosa més. Li vaig contestar que em sabria greu però necessitava de tot. Tan sols tenia una sola camisa, uns calçotets i uns mitjons que havia agafat de la casa del Governador.
Llavors en Budget li va demanar al Sr. Bihar que em portés unes quantes camises, un parell de pantalons d'esport i cinc mudes. Em va dir que va calcular el que em cabria a la bossa de viatge que havia triat. També
li va demanar que li portés tres o quatre carteres per guardar documents, que en triaria algun. Em va dir que així semblaríem homes de negocis.
Tot estava a punt, ens vam mirar i semblàvem dos senyors. Em vaig posar els tres mil dòlars que em va donar Warren repartits per les butxaques dels vestit i vaig posar la motxilla a dins la bossa de viatge a sobre de les demés coses que em va portar el Sr. Bihar. Allí a la motxilla hi tenia la manera de tornar a casa amb la Chitra, però desprès vaig pensar que demanaria al Budget a on podria anar a que em canviessin les monedes d'or per diners.
Després de fer signar al Budget i al Seoni un pagaré pel import de la compra, que no vaig veure. El Sr. Bihar i tres encarregats més ens van acompanyar fins a la porta, allí en Budget va donar unes bones propines i ens van acomiadar amb uns somriures de orella a orella.
Bé, ara estàvem altre cop al carrer, com aniríem fins a L'Explanade a veure al Sr. Leeds? Cosa que li vaig preguntar al Budget.
No et preocupis en Seoni ho té tot previst.
Ens vam esperar una mica a l'acera, la gent ens mirava estranyada i els vailets no gosaven venir a demanar cap moneda. De cop del fons del carrer va aparèixer una "limusine" que feia caure d'esquena.
El primer que vaig dir al Budget va ser…
Però jo no tinc papers, com és que anem així? es fixarà tothom amb nosaltres. I si demanen…?
En Budget va aixecar un dit, per donar-me a entendre que no seguis i va contestar…
Amic meu, aquí a Calcuta si tens un cotxe com aquest i vas tan ben vestit com anem nosaltres, no hi ha ningú que s'atreveixi ni a estossegar quan passem. Joan, relaxa't i gaudeix de la bona vida, tot donant-me un copet a l'espatlla.
Vam pujar al cotxe i el luxe del interior no desmereixia el luxe del exterior. Hi havia de tot. Abans de tancar la porta el xofer, en Seoni ens va dir que ens esperava a sopar, ja que el més segur seria que a dinar ens convidés el Sr. Leeds.
Ens vam seure tranquil·lament i endavant.
Pel camí va ser quan li vaig demanar al Budget, perquè vivia en aquella casa a les illes i no tenia una casa com Déu mana a Calcuta?, ell havia fet diners i creia que molts més que en Seoni.
Es va posar a riure i em va contestar: Ja la tinc Joan, la casa de les illes és de pas, hi estic un dia o dos màxim a la setmana. El que passa es que quan vinc per negocis en Seoni em convida i sinó acceptés seria un menyspreu. Sinó ten vas molt aviat te la ensenyaré, es magnifica i està a una urbanització del barri de L'Explanade.
M'agradaria molt, però depenent de com vagi l'assumpte preferiré venir-te a veure amb la Chitra.
No et preocupis, tindràs sempre la porta oberta.
Gràcies però ara et voldria demanar una altre cosa, a on aniràs a canviar les monedes d'or? Necessitaré diners i també hauria de canviar les meves.
Es ben fàcil Joan, el Sr. Leeds té cura de tot, realment i ara ho veurem ell es joier, però a demés té una ocupació paral·lela, ser un dels millors en falsificar documents de tota l'Índia.
Ja tenia la resposta, però seria legal amb mi si li ensenyava el robi? La realitat es que no sabia el que podia valer una joia com aquella. Encara tenia els tres mil dòlars del Warren i esperaria a veure quina impressió em donava.
En pocs minuts vam arribar a l'avinguda i un minut desprès la limusine parava a davant d'un magnífic edifici de sis plantes que portava escric en lletres d'or "LEEDS Joiers".
Anava a obrir la porta quan en Budget em va agafar la mà…
No obris, deixa que ho faci el xofer, ens estan mirant des de l'edifici amb circuit tancat de televisió i hem de donar bon impressió.
Una vegada vam haver sortit del cotxe i vam pujar les cinc escales que ens separaven de la porta opaca de vidre, misteriosament es va obrir. De dins van sortir dos guardes de seguretat que ens van acompanyar fins a una taula de recepcions a on una noia molt maca i elegant ens va demanar a qui volíem veure. En Budget li va dir que al Sr. Leeds. Ella mirant-nos estranyada ens va dir que normalment no rebia visites sinó tenien hora concertada i aquell matí segons ella no n'hi havia cap. Llavors en Budget li va donar una targeta, no sé que deia però la noia, nerviosa, li va tornar dient-li que per favor la perdonéssim. Va fa un gest a un dels guàrdies de seguretat dels sis que hi havien per tota la immensa sala de recepció i li va dir que ens portés a veure el Sr. Leeds. El guarda també va semblar estranyat i li va fer repetir l'ordre.
Quan ens anàvem cap l'ascensor vaig veure que la noia feia una trucada.
Vam entrar i a dins hi havia una persona encarregada de prémer els botons, donat que l'ascensor hi cabien al menys quinze persones. Li va demanar al guàrdia a on anàvem. Al dir-li que a veure al Sr. Leeds va treure una clau i el guàrdia en va treure un altre, les van posar totes dues al costat del botó del sisè pis. Van accionar-les i l'ascensor es va posar en marxa, segons desprès ja estàvem a la sisena planta. La porta es va obrir i davant nostre estava un home d'uns quaranta-cinc anys vestit informalment, com si estigués a casa seva. Desprès vaig saber que així era i que per això tanta seguretat, ja que a casa seva no rebia quasi a ningú.
Una vegada va haver fet marxar al guàrdia, es va adreçar al Budget.
Home Budget, com estàs? Li va dir mentre l'abraçava.
Ja veus Leeds, tan jove com sempre i veig que tu et conserves encara millor que jo.
Es fa el que es pot vell amic, com està en Warren, tan rondinaire com sempre?
Ja el coneixes sempre serà el mateix. Et presento al Joan, tot senyalant-me.
Així aquest senyor es del que m'ha parlat en Warren, tot donant-me la mà.
Exactament, a veure que pots fer per ell, li va contestar en Budget.
Passeu i ho veure'm, va dir Leeds.
El vam seguir fins al final d'una habitació i semblava que anava a travessar la paret, quan va parar, va accionar una llum i tot el pany de paret es va obrir com si s'alcés un teló de teatre. Ara davant nostre hi havia una altre habitació dues vegades més gran que la que estàvem. Va fer l'acció de que passéssim i quan vàrem entrar els tres, el pany de paret es va tancar darrera nostra.
Estàvem en el seu estudi. Hi havia de tot per poder fer documents, fotos, escaners, fotocopiadores i molts aparells més que no sabia perquè servien. A un costat hi havia el despatx i allí vam anar. Ens va fer seure i va obrir un armari que tenia al seu darrera. D'allí va treure al menys deu passaports, els va deixar un a costat del altre sobre la taula i ens va mirar.
Vaig veure que eren passaports de diferents països, Americà, canadenc, espanyol, francès, anglès, italià, alemany, holandès, suïs, danès…
Al veure que me'ls mirava em va dir que si tenia preferència per algun en concret i no estava a sobre la taula, el podia aconseguir sense cap mena de problema.
Hauria pogut fer-me el passaport al consolat d'Espanya a Calcuta, però el governador de les Illes m'hauria localitzat ràpidament, ja que sabia el meu nom i cognoms i sobre tot que era espanyol. Per això vaig pensar que si podia fer tots els tràmits d'anar a buscar a la Chitra amb un passaport d'un altre país, ja tindria temps desprès, si tornava a casa, de fer-me els documents nous.
Sense pressa vaig triar l'anglès, ja que em semblava que a la Índia ser anglès encara tenia un "glamour" que no tenien altres nacionalitats.
En Leeds em va dir que havia fet una bona elecció i durant una hora va estar fent-me fotos.
Quan va haver acabat, em va dir que l'endemà tindria els documents a punt. Li vaig demanar que em costaria tot el seu treball i em va contestar que ja havia parlat amb el Warren i que ell se'n feia càrrec de tot. Desprès va fer la broma de dir que si el Warren es feia càrrec de tot deuria ser perquè li devia alguna cosa molt grossa. Quan li vaig dir que li havia salvat la vida, ho va entendre tot.

(Continuarà) Ànims lectors d'aquesta història, queden pocs capítols!