LA LLIBRETA POLONESA

"Infern, prec Déu, sia vostre repòs!"
Pere Joan de Masdovelles
I
Aquell estiu tornava a ser a Roma. La ruta, la mateixa de sempre, de Managua a Roma amb escala tècnica a les Borges Blanques per visitar els pares, la germana i els nebots. Cada any, des de ja no sé quan, feia aquesta ruta com una au migratòria que torna al niu on va néixer amb el bon temps. I dic al niu a consciència, perquè malgrat haver nascut físicament a les Borges Blanques el meu esperit havia florit a la Ciutat Eterna, al melic del món, on si no! Les excuses per retornar-hi cada dotze mesos sempre eren -i són- les mateixes, bàsicament seminaris de teologia i cursets de perfeccionament de llatí, per aquest ordre o a l'inrevés, tant li fa, encara que qualsevol altre motiu també m’hagués valgut si em permetia escapar-m’hi tot l’estiu. La veritat, que haig de confessar, és que anar-hi cada any més que una opció és una necessitat ineludible de l’esperit, que, ansiós, em somica tot l'any aquest desig sabent que, únicament, al melic és on pot carregar la vitalitat suficient per passar, ell i jo, lluny de les meves passions la resta de l'any.

Roma -no cal dir-ho- és molt diferent de Managua. Massa. Per a mi, entre altres coses, perquè a la primera aprenc, a la segona ensenyo. Mentiria, però, si digués que no m’agrada la docència a la Universidad Centroamericana, on estic des que vaig entrar a la Companyia, ja fa un grapat d’anyets, que el temps passa molt ràpid, massa potser. Tot i així, quan vaig a Roma és com si revisités la meva joventut, quan era estudiant de teologia, quan feia el noviciat, quan el món encara semblava nou per a mi i junts érem plens de projectes i de futur per estrenar. A Managua, hi estic bé, és cert, però mai he deixat de sentir-m’hi foraster, de pas com una au migratòria. Sé, potser equivocat del tot, que allí no m'hi enterraran, que finiré els meus dies al melic, on el temps no passa sinó que sols s'acumula, als llocs, a les pedres, a les ànimes... arreu.

Aquell estiu en qüestió m’havia inscrit en el famós curs de llatí del pare Reginald. Els dies anaven discorrent joiosos i tan feliços com havia previst, ja que no hi ha major alegria que poder passar les vacances fent el que més t'agrada fer al millor lloc per fer-ho.

El curs tenia lloc a una aula de la Universitat Gregoriana. El mestre era excel·lent i els companys també. L'ambient era immillorable: jovial, animat i distès. Les classes discursejaven plàcides i sàvies enmig de la calor romana. I tot convidava a viure i aprendre. El primer dia, però, vaig arribar-hi tard perquè no trobava l’aula, i vaig haver de seure en l'únic lloc lliure que quedava, al costat d'un jove sacerdot ensotanat. Aviat, al segon dia potser, ja em vaig adonar que el meu company no era un qualsevol, que despuntava clarament per damunt de la resta de nosaltres tant pel domini manifest de la llengua que exhibia com pel nivell cultural que deixava entreveure. Ell, posteriorment, també em va confessar –i vés a saber si només per compliment- que li havia sorprès gratament la lucidesa i brillantor de les meves intervencions, un afalac que m’omplí llavors d’orgull… ai! Vanitas vanitatum….! Així doncs, sense premeditar-ho i ràpidament -perquè les coses quan han de passar simplement passen i ja està- vam trabar una amistat fonamentada en els mateixos interessos intel·lectuals: les llengües clàssiques i la cristologia. Érem, doncs, dues ànimes bessones que s'havien trobat per casualitat, i reconegut a l'instant, al millor lloc possible, potser l'únic, perquè això passés. Qui m'ho havia de dir! Un cop creuades les nostres primeres paraules, era com si una força irresistible ens empenyés a conversar i conversar, de tot, del diví i de l’humà, i així parlant parlant a la setmana ja érem coneguts de tota la vida i més inseparables que les onades del mar. Era la primera vegada que connectava amb un company d'estudi -o millor dit, potser, amb qualsevol persona, viva o morta- d'aquesta manera i potser serà l'última perquè, ara per ara, no m'ha tornat a passar amb ningú més. A vegades penso -i crec llavors que és la veritat, malgrat que després sempre em retorna el dubte- que el problema no es redueix només a trobar la persona adient sinó que, a més a més, és fer-ne la coneixença en les circumstàncies adequades. I Roma i un estiu d'estudis ho són del tot.

En Piotr Zamoyski, aquest és el seu nom, havia nascut a Brest, a Bielorússia, d'ascendència catòlica polonosa. De ben jove, però, i gràcies a influències familiars, es va traslladar a Roma on s'havia doctorat en Història i Teologia i ordenat sacerdot, aconseguint en poc temps, i ara ja si pels seus mèrits i capacitats, que el destinessin a l'arxiu del Vaticà, al paradís a la terra per a un erudit inquiet com ell. Els documents, no cal dir-ho, eren una de les seves passions, la qual compaginava harmònicament amb les altres dues que compartíem. Com parlàvem a tothora de tot, aviat vaig saber que portava unes setmanes catalogant un fons que feia poc havia entrat als Arxius Vaticans. Aquest tresor documental, procedent d’una donació testamentària d'un particular, s’havia traslladat a Roma, segons en Piotr em va explicar, per tres motius bàsics que eren la seva restauració i estudi, el seu alt valor històric i, el principal, l'expressa voluntat del testador. El gruix d'aquest fons era l'arxiu particular d'en Jan Sienicky, un petit noble polonès de principis del XVII, membre destacat i protector de l'Església Menor Refomada de Polònia, més coneguda vulgarment entre nosaltres -els estudiosos, si em permeteu la vanitat- amb el nom de la Germandat Polonesa. La catalogació d'aquest fons excepcional, feixuga pel desordre i per l'aparent mal estat general dels documents, el mantenia exultant i enfebrat com un egiptòleg que ha trobat un tomba desconeguda i intacta d’un faraó i, un dia i un altre, va traient-ne a la llum tresors ocults i meravellosos després de segles de foscor i oblit. Molts dies -tots si sóc sincer- no parlàvem de res més que no fos d’aquest arxiu, dels avanços i entrebancs en la seva ordenació i catalogació, sense cansar-nos, ni ell ni jo, perquè -i ho confesso- el pensament teològic d'aquesta petita, però influent, església protestant ja m’havia cridat l’atenció quan estudiàvem les sectes antitrinitàries en classe de cristologia. El meu interès en aquells papers, tanmateix -i això ho reconec sense embuts- no arribava ni a ser una ombra de l’entusiasme desbordant d’en Piotr, que tenia més a veure amb el seu caràcter -paradoxalment més llatí que no pas el meu en aquest aspecte- que amb la seva assenyada joventut. Passàvem, doncs, hores i hores discutint al voltant d'aquest grupuscle unitarista, del seu sorgiment dins del calvinisme polonès a finals del XVI, per influència de les idees antitrinitàries de Miquel Servet primer i de Fausto Sozzini després, del rebuig unànim que patiren per part no tan sols dels catòlics, cosa comprensible, sinó també de la resta dels protestants que alhora els titllaven d’heretges arrians, i del seu ocàs quan el clima de tolerància religiosa a la catòlica i poderosa República de les Dues Nacions va arribar a la fi, víctima col·lateral de les guerres amb la protestant Suècia pel control de la mar Bàltica. I sobretot ens explaiàvem en la novetat que el seu cristianisme, racionalista i tolerant, suposà en aquella època, i en la llarga i profunda influència que les petjades d'aquesta petita i fallida secta van arribar a exercir en el pensament occidental a través de personatges tals com ara Isaac Newton o John Locke, o d'esdeveniments tan decisius com ara la Revolució americana, de la mà de James Madison i Thomas Jefferson, amics íntims de l'unitarista Joseph Priestley. Una tarda -me'n recordo amb enyorança- la passàrem parlant sobre fe i raó, arran de l'eix vertebrador del socianisme que diu que la fe ha de ser interpretada sota la llum de la raó, en el sentit que només aquells misteris religiosos que aquesta pot abastar -només aquells i cap ni un més que estigui més enllà de la comprensió humana- són acceptables i, per tant, necessaris per a la salvació. El seu racionalisme -obvi fruit del temps, de l’esperit humanista del Renaixement- és una fita cabdal en la dialèctica històrica entre fe i raó, que queda clarament exposat en la sentència que trobem a “De Deo et ejus Attributis” quan es ve a dir que els misteris realment s'enlairen per damunt de la raó, però que no l'anul·len pas, aquesta, la raó, car de cap manera extingeixen la seva llum, sinó només, la perfeccionen. Fe i raó -crec acertat resumir-ho amb aquestes paraules- són només cares de la mateix moneda que no és contraposen sinó que es complementen i, mai mai, es contradiuen, car totes dues són regals de Déu.

Aquell dia -que no oblidaré mentre visqui- en Piotr va arribar tard a classe i, tot seriós, em va dir, només seure al meu costat, que a la sortida ens havíem de veure. Em va estranyar aquesta remarca inútil, més que rés perquè no tenia cap mena de sentit fer-la car no hi havia dia que no ens veiéssim al final de les classes. El contrari sí que hagués estat una novetat! Tanmateix, no hi vaig pensar més ja que en Piot tampoc no m'hi va donar motius al llarg del dia. Així, passada aquesta incidència, les hores lectives van anar transcorrent didàctiques i profitoses, com sempre vaja. Tot just va ser l'hora de plegar, però, que en Piotr, amb nerviosisme sobtat, d’una revolada em va dur, sense dir ni una paraula, al despatxet que tenia a la via di Porta Angelica, dins la seu dels Arxius, i, un cop allí, em va fer seure en una cadira al seu costat de la taula mentre obria una capsa de fusta ricament treballada que havia tret d’una prestageria tancada amb pany i clau.

El que va extreure’n per ensenyar-m'ho, com qui mostra un tresor delicat, era una mena de llibreteta o quadernet, d'aspecte bast i antic, però ben conservat, ple de lletra manuscrita carolíngia humanística i en un llatí descuidat, personal i ràpid. A primer cop de vista semblava que l'autor l’havia redactat com un esborrany, que caldria polir i enllestir més endavant per publicar-lo.... O potser no, perquè segons en Piotr -que ja se l’havia llegit dues vegades- del contingut no es desprenia precisament, ni molt menys, que el seu destí final hagués hagut de ser la impremta, o el públic en general, sinó que més aviat, al contrari, es diria que l’autor havia pretès fer una mena de diari o dietari personal amb la finalitat d’ordenar i aclarir les seves idees, emocions i cabòries més íntimes sobre un temps determinat de la seva vida. El quadernet seria, doncs, una eina per reflexionar i entendre, o explicar-se, uns canvis personals patits per ell mateix, que potser només tindria l'autor com a únic destinatari, o tal vegada un cercle reduït d’amics íntims o de màxima confiança a molt estirar. Avui en dia, més aviat, però, m'inclino per la primera idea, més i tot quan penso en els seus apunts finals. El que semblava segur -si se'ns és lícit parlar-hi de certeses- és que qui va escriure aquelles notes no estava pensant, en cap moment, en una gran audiència quan ho va fer. Llegint-lo, s’entreveia que qui l'havia escrit era prou intel·ligent com per saber que la seva obreta hauria acabat, tard o d'hora, a la foguera, i per saber, també alhora, que ell podria arribar a tenir la mateixa fi, en el pitjor dels casos, i una persecució i empresonament durant llargs anys, en el més benigne d'ells. En Piotr m'avançà que pel que s’hi deia i pels papers que l’acompanaven, l’autor deuria haver estat un company jesuïta amb activitat a la Racòvia heretge, brillant i tolerant d’aquells anys del XVII. També afegí que li havia estat impossible d'identificar, però que no perdia l'esperança de poder fer-ho.

Vam passar tot el vespre i bona part de la matinada llegint, interpretant i discutint el contingut del llibret. Absorts com estàvem amb aquella troballa, el temps se’ns havia aturat de tal manera que, fins i tot els nostres cossos s’havien oblidat de satisfer les necessitats bàsiques de menjar i dormir, ja que el sadollament de les urgències de l'esperit compensava amb escreix aquelles. Res de material podia desfer el núvol d’idees on érem, allà dalt, surant lluny de l'històric terra romà i a prop, molt a prop, de la Polònia convulsa de la Contrareforma. Érem feliços i gaudíem cada instant d’aquesta felicitat que només et dóna el fervorós estudi d'una matèria que t'apassioni. Tanmateix, quan finalment ens n’anàrem a dormir a l’alba, no em vaig poder treure de l’ànima un cert regust amargant o, potser, agredolç -no sabria decantar-me per un sol adjectiu per expressar-ho-, que m’havia deixat la ressaca de tantes hores d’intensa i joiosa dedicació a aquella estranya llibreteta. Aquell pòsit de desassossec –que en Piotr també va confessar sentir- imprès en els nostres ànims després de la nit d’eufòria inicial no es va esvair del tot sinó que ho féu, a poc a poc, i amb el pas de molt de temps. Quant a mi, particularment, em sembla que mai no me l’he tret del tot del damunt. Encara avui, si abaixo la guàrdia, no puc evitar pensar en el quadernet i quan això em passa una sensació angoixosa de vertigen, com si tot trontollés mentre, alhora, el terra giravolta sota els meus peus insegurs, m’envaeix i em deixa sense alè ni esma, tan buit i inànim com una carronya ressecant-se al sol del desert.

II
Dilluns de Pasqua. Anno Domini 1637.
Aquesta matinada he arribat a Racòvia. Obeint les ordres del Provincial m’he presentat a la residència dels Kordecki, una de les poques famílies catòliques acomodades d’aquesta ciutat, que ja m’esperaven talmente una benedicció del cel. Com feia mesos que no tenien a l’abast un sacerdot, i un cop ben acomodat a les meves habitacions, el primer que m’han demanat és que els confessés, cosa que he fet amb molt de goig, per tal de poder celebrar la Santa Missa com més aviat millor. Hem quedat a fer-ho demà diumenge a les onze del matí a la capella privada de la casa. Així hi haurà temps suficient per avisar a qui vulgui assistir-hi. A la tarda hem resat el rosari.

Demà farà tres setmanes que sóc a Racòvia. A part de les meves obligacions, he esmerçat aquest temps en passejar i conèixer la ciutat. Cal dir que, malgrat ser un cau d'heretges, és un lloc prou agradable, ric i ordenat com per viure-hi a gust. Veient la població i el seu tràfec, ningú no diria que fa uns setanta anys no existia pas res de tot això, que on ara hi ha cases i carrers fa poc no hi havia res més que camps i boscs despoblats. Quatre anys abans que es promulgués el nefand decret de tolerància religiosa al nostre estimat i catòlic país, els heretges varen triar aquest lloc desolat i erm per aixecar-hi ex nihilo una ciutat que esdevingués el baluart del seu error. I a fe de Déu que se n'havien sortit amb la seva!.

Tenint com a ciceró en Janusz, el jove hereu de la meva família, una vesprada vaig visitar la impremta de què disposen els germans per propagar la pesta arriana dins i fora de les nostres fronteres. Encara no recuperat de la coragror, causada per la contemplació d'aquella meravellosa i demoníaca maquinària dels enemics de l’Església, l’endemà en Janusz mateix em dugué a veure el Gymnasium Bonarum Artium, la universitas on es formen més de mil estudiants, autèntic cor i cervell de la secta. El que veieren els meus ulls entristí el meu cor, però vaig aconseguir mantenir el semblant seré i immutable, opac a les mirades alienes. Certament són poderosos i una seriosa amenaça per a la salvació de les ànimes. A més a més, aquest clima antinatural de llibertinatge i tolerància religiosa no ajuda pas gens a la defensa de la vera religió car constitueix, en ell mateix, un gravíssim perill. A la ciutat hi conviuen lliurement, i sense que ningú ho impedeixi ni faci res per aturar-ho, totes les creences i errors de qualsevol mena que hom es pugui imaginar. Al costat de la veritable religió catòlica, apostòlica i romana, s'hi poden trobar totes les supersticions que del renegat Luter ençà han anat sorgint, com bolets verinosos, en aquesta nostra pobra i dissortada Europa per a confusió i perdició dels vers cristians. No cal dir, tanmateix, que els arrians són qui control·len i dirigeixen la vida de la ciutat que és seva per fundació. Davant d'aquest desori, cada dia prego perquè Déu Nostre Senyor il·lumini aquesta terra i faci retornar els seus fills desencaminats a la Santa Mare Església! Amén.

1 de juliol. A.D. 1637
He demanat a en Janusz que em proporcioni tots els escrits dels heretges que pugui arreplegar. Després de molt meditar-ho -i sabent que contravinc les ordres expresses dels meus superiors de la Companyia, però, per ventura, hi ha algú superior a Jesucrist Nostre Senyor i la Santíssima Trinitat!-, he pres la decisió d’intentar reconduir a la fe veritable tantes ovelles perdudes com pugui, sense defallir davant dels previsibles entrebancs. Un bon cristià no pot quedar-se amb els braços creuats, veient com l’obra de Satanàs progressa i arruïna, per sempre, les ànimes de tanta, tanta bona gent de fe senzilla que, dia rere dia, abandona el recte camí de la salvació per perdre’s, eternament, amb els errors d’aquests heretges demoníacs, que s’atreveixen a negar, fins i tot, la mateixa essència de Déu. No, no i no! La meva consciència no em permet no fer-hi res o, almenys, intentar-ho amb totes les meves forces. I primer, abans que res, em cal conèixer bé el verí de la infecció arriana per rebatre'l amb èxit. Compto, per a això, amb l’ajut inestimable del bon Janusz, que, de bon principi, s'ha ofert per posar al meu abast tot el que em faci falta i requereixi per a la meva empresa. Prenent la seva paraula, fa uns deu dies li vaig fer un encàrrec ben especial i concret. Confio en ell, en la seva astúcia i devoció i, per tant, no dubto que serà capaç de complir-me’l. Déu proveeix!

9 de juliol. A.D. 1637
En Janusz m’ha portat finalment aquesta vesprada el que jo més desitjava. I ho ha fet per partida doble! Dues còpies; una, l’original, en polonès del 1605 i una altra, la traducció al llatí del 1609, del Catecisme Racovià, compendi estructurat de totes les heretgies de la secta. Sense preguntar-li jo res, m'ha explicat que un amic seu els hi ha deixat. Suposo que és veritat i el crec. L'important és que tinc el catecisme i en dues versions!. Emocionat, només tenir-les al meu poder, he començat llur lectura i estudi que m'han mantingut despert i capficat fins ben bé la sortida del sol. Reconec amb recança que, fins ara, només m'havia fornit una idea de l'heretgia a través d'ocasionals lectures de fulls passavolants i de les informacions que els fidels em proporcionaven quan, a desgrat seu, n’acabàvem parlant després de molt insistir-hi. Tal com em temia, i la lectura del Catecisme ara m’ho confirmava, aquesta darrera font no havia estat massa fiable pel seu previsible esbiaixament. En preguntar-los per les creences del heretges, els bons cristians, conscientment o no, les tergiversaven i exageraven per fer més malèvols i horrends, si això és possible, els errors herètics a les meves orelles de sacerdot. No els hi retrec pas car és comprensible puix que la natura humana ens empeny a agradar a qui apreciem i, alhora, també a no fer-nos sospitosos de desviacions doctrinals si amb qui tractem no és un laic sinó un ministre de l’Església. Així, doncs, ja feia temps que m'havia adonat que el to de reprovació i, fins i tot, d'escàndol, que tenyien llurs explicacions difícilment em bastirien una idea cabal i objectiva de la veritable essència del pensament teològic dels germans. I que si això passava quan m'informaven de coses que sabien amb certesa -o creien saber- què no succeiria quan em parlaven de punts obscurs, dubtosos o simplement desconeguts de les doctrines dels germans! No volia ni pensar-ho! Em calia anar a les fonts, “ad fontes!”, per trobar l’aigua incorrupta i primigènia que en brollava i que sadollaria la meva sed de coneixement. Gràcies a en Janusz i al seu amic incògnit ara tenia a les mans la més fiable de les fonts possibles per saber a què m'enfrontava en la meva lluita. Com més hi penso, no sé per què, tanmateix, en cap moment previ a la croada contra l'heretge -per dir-ho així- no m'havia plantejat la solució més fàcil, que era, clarament i directa, anar a cercar algun germà perquè m'il·lustrés sobre les seves creences i així tenir-ne un testimoni fiable i de primera mà. Encara avui em pregunto per quina raó no vaig gosar fer-ho abans. Per temor? Per inseguretat? No sabria pas dir-ho. Potser en el fons de la meva ànima ja hi niuava una ombra fosca que em feia por que despertés, car una vegada desvetllada tal volta no es tornaria a gitar mai més.

11 de juliol. A.D. 1637
No sé per què l'anomenen catecisme a aquest voluminós llibre quan no ho és!. Això no és un catecisme! Al menys no ho és en el sentit com l'entenem nosaltres: un llibre per a la instrucció religiosa dels creients. Més aviat es tracta simplement d'un compendi força gruixut –les dues versions que tinc sobrepassen cadascuna d’elles les tres-centes pàgines!- que en forma de pregunta i resposta il·lustra les falsetats i falàcies d'aquests perduts, amb el propòsit –que no pot ser més diàfan- de propagar i defensar les tesis heretges a fi que s'estenguin com una taca d'oli que envesqui els incauts que s'hi apropin de bona fe. No està pensat per instruir, sinó per destruir i pervertir!

18 de juliol A.D. 1637
Porto més d'una setmana llegint i rellegint el catecisme. Els seus errors són tan obvis i escandalosos que rebatre'ls no em comportarà cap esforç significatiu. He de reconèixer que la seva lectura m’ha aclarit alguns malentesos i equívocs. Així, encara que rebutgin el dogma de la Santíssima Trinitat, no és cert que siguin arrians, tal com se'ls acusa sovint. Si bé aquesta qualificació tosca serveix perquè hom es faci una idea simple i aproximada de les seves idees, aquestes divergeixen força de les d'aquells. Mentre l'arrianisme defensa que només el Pare Eterm és Déu, que el Fill-Logos, engendrat pel Pare i nascut abans que el temps comencés, és qui creà el Món on s'encarnà en la forma humana de Jesús; i que el Pare, treballant a través del Fill creà al seu torn l'Esperit Sant, que serveix al Fill, com aquest serveix al Pare -i no caldria dir que tot aquest disbarat malaltís ve d'una malinterpretació de Corints 8, 5-6 feta per persones sense cap mena de preparació ni fe però imbuïdes de la suficient arrogància com per esmenar tots els Pares de l'Església!- els socianistes polonesos, altrament, exposen, de forma clara i indubtable al seu catecisme, que el Pare és l'únic i veritable Déu car el Fill és totalment un ésser humà -nascut virginalment, això almenys ho accepten- i per tant sense existència prèvia; i que al seu torn l'Esperit Sant és només el poder de Déu manifestat i, de cap de les maneres, una persona separada del Pare ni, molt menys, del Fill. Tots ensems rebutgen -això sí!- la Santíssima Trinitat del Credo de Nicea, però les diferències entre ambdós són massa importants i irreconciliables com per confondre’ls sota un mateix nom. Si bé totes dues són heretgies, cal ser justs i reconèixer que, tanmateix, l'arrianisme s'aparta molt menys de la veritat que no pas ho fan aquests socianistes, que s’atreveixen a negar no només la divinitat del Fill sinó la seva mateixa preexistència abans de nàixer en forma humana i virginal, i, fins i tot, a rebutjar la personalitat separada de l'Esperit Sant!

Un cop feta la primera lectura integral del Catecisme, em va sorprendre no trobar-hi la més mínima menció d’una de les tesis més peculiars i cridaneres de la secta i sobre la qual havia sentit a parlar abastament sense, però, que em quedés clar, fins molt més endavant, en què consistia exactament el que predicaven. Em refereixo a la seva creença en la inexistència de l'Infern. Commocionat per aquesta idea, de primer vaig pensar que els heretges propugnaven que la salvació seria universal, que no hi hauria cap ànima que es condemnés, car no hi hauria lloc on fer-ho. I com més hi reflexionava més un munt d’interrogants se m’obrien sobre aquesta gràcia universal pel que fa als conceptes de pecat, redempció, salvació, penediment.... Dubtes que em sorgien perquè -ho reconec- partia de la veritat inqüestionable, ensenyada per Jesús a la seva Església, que l’ànima és immortal. Com d’errat anava pel que fa a les seves creences sobre l’ànima i l’infern! El que realment creu l’Església Reformada Menor, malgrat que no es trobi recollit en el Catecisme que tinc al meu costat mentre escric això -sense que hagi estat capaç de trobar una raó per aquestra remarcable absència- però que puc ben assegurar que ho creu perquè està contingut en les ensenyances del mateix heresiarca Socini, tal com les exposà en uns celebres discursos fets a la nostra ciutat entre el 1601 i 1602, és que quan Jesús usava expressions com ara “càstig de l'infern”, “condemna eterna”, o “patiment etern” realment el que diu que estava fent Nostre Salvador era emprar intencionadament metàfores per tal d’adaptar la seva doctrina al mode de pensar de l’auditori a qui estava ensenyant en aquell moment determinat i concret de la història. I les metàfores, com tothom sap, no s’han d’interpretar mai literalmente, perquè si així es fes deixarien de ser metàfores!. A partir d’aquesta suposició errònia, encontinent, els heretges basteixen la seva creença que no tots ens aixecarem el dia del Judici Final, que cal assumir que els impius seran lliurats al seu destí que és la mort eterna, la no-existència, la destrucció total de llurs ànimes pecadores, i que els obedients i justs, al seu torn, seran cridats a la Glòria Eterna. Aquesta tesi de la mort definitiva de tota individualitat i de la no existència de l’Infern la sustenta el patriarca dels heretges dient que la justícia per ser justa requereix que els malvats siguin castigats, però que, si bé sembla injust que no fos així, ho seria més que Déu, que ha fet l’home mortal, hagués fet la seva ànima immortal perquè patís eternament; i, en conseqüència, extreu d’aquest raonament que és més probable creure que el fat dels impius pecadors és simplement la no existència, fins i tot més, que defensar que els malvats s’aixecaran el Dia del Judici només per veure la Glòria de Déu i encontinent morir per sempre. Socini ens diu que creure en l’anihilació total i definitiva dels pecadors – sense patiment etern- és en el fons creure en la bondat infinita de Déu i, alhora, en la justícia divina. Quan hom sent aquesta argumentació per refutar l’existència de l’Infern, el primer que li ve al cap és que si els homes saben que no patiran gens després de la mort, per ventura no es veuran alliberats de tota amenaça per persistir en els seus pecats?. Semblaria el més lògic. Contra això el fals teòleg argumenta que és erroni pensar que l’amenaça de l’Infern pugui forçar algú a reformar-se i arrepentir-se. Potser ho faria si el càstic -amb què s’amenaça,- el pecador el pogués percebre com a verídic abans de morir. Potser. A més a més, Socini continua dient que qui no es reforma per obtenir un guardó tan magnific com la vida eterna, difícilment s’aturarà pel temor d’un càstic! Qui no cregui en un premi menys creurà en un puniment! I no li falta raó en el plantejament d’aquest silogisme, però la seva conclusió clarament és errònia i falaç! Malgrat tot, el mer plantejament de l’anihilació de l’ànima, de la seva mortalitat condicionada, em provoca un vertígen espiritual que la certesa que tinc de la salvació de les ànimes dels virtuosos no em pot apaivagar ni calmar del tot. Potser és la idea que hi pugui haver mort després de la mort el que més m’inquieta d’aquest discurs. I això malgrat que reconec, malgrat tot, que els heretges arriben a aquesta conclusió a partir de la bondat infinita de Déu. O potser, en definitiva, és aquesta la causa del meu malestar?

Bé, ara ja puc dir que tinc una noció exacta dels dos errors que la caracteritzen i la fan la més perniciosa de les heretgies amb què l’Església s’ha d’enfrontar a dia d’avui. Si fins i tot els altres heretges protestants abominen d’ells i els persegueixen allà on poden!

21 de juliol . A.D. 1637.
Conversant amb en Janusz sobre la qüestió de l’Infern i la negació que d’aquest en feien els heretges, li vaig comentar que, curiosament, aquest dogma no apareixia enlloc d'un catecisme que, era de preveure, havia de contenir, almenys, les seves principals creences i aquesta, sens cap mena de dubte raonable, era una d’elles, car divergia de forma radical no sols de l’ortodòxia catòlica sinó, fins i tot, del que predicaven els altres protestants. La resposta del jove a aquest enigma em deixà parat. El Catecisme és una eina de proselitisme, destinada al públic laic en general, i no pas un compedi exhaustiu doctrinal; és per això que no reflexa exactament ni completament les doctrines mantingudes pels dirigents de la secta, sinó aquelles que poden ajudar a captar inicialment adeptes sense provocar un rebuig d’entrada als lectors incauts que gosin obrir el llibre. En Janusz em dibuixà una imatge encertada amb una sola pinzellada de la seva clarividència innata: no és l’edifici complet el que ens mostren, només la façana enlluernadora i cridanera que ens convida a entrar-hi,. Un cop dins ja hi haurà temps de conèixer les habitacions i estances privades! Així el Catecisme, talment una meuca temptadora davant del bordell, és l'esquer de la perdició eterna.

10 de setembre. A.D.1637 Divendres.
Ja fa cinc setmanes i mitja que mantinc converses amb un petit grup de germans. Ens reunim quasi cada vespre a cals Kordecki i, després de sopar, parlem i discutim de religió. Fou en Janusz qui me’ls presentà car són amics seus, malgrat tot. Més endavant vaig saber que un d’ells –en Pawel – fou l'amic desconegut que li proporcionà les dues versions del Catecisme que tinc gelosament amagades a la meva cambra. Tots cinc són de la mateixa família –germans i cosins entre ells - dels Potocki, que abans d’abraçar la fe dels germans i traslladar-se a viure a Racòvia –on han nascut tots ells- havien estat calvinistes estrictes i militants. Avui són una de les més poderoses i influents famílies de la ciutat. Fou la suficiència temerària, juntament amb la curiositat arrauxada i pròpia del jovent, les que els empenyé a acceptar el meu repte de tractar i debatre obertament sobre llurs creences i errors. Així, a poc a poc, vespre a vespre, conversa a conversa, m’anaren obrint les portes del llurs cors i ànimes, tot fent-nos amics i confidents i arribant d’aquesta manera a un grau de companyonia fraternal que féu que llur acceptació de la fe veritable fos més un fet inevitable que un do de l’Esperit Sant, per expressar-ho grollerament! Vull dir, amb això, que vaig combatre el foc amb el foc, és a dir, llur racionalisme amb racionalisme, més que no pas amb la fe, car si bé no es poden combatre amb raons les idees concebudes des de la irracionalitat, sí que és possible –i sóc de l’opinió que és la millor via- combatre creences racionals amb raonaments sòlids i ben argumentats. En ésser joves brillants i estudiosos que aprecien el debat intel·lectual tal com es mereix, fou bastant senzill que llurs cors acceptessin la Fe Catòlica quan aquesta se’ls presentà de forma raonada i lògica, i sense les adherències supersticioses que, enganyats, creien, que no només n’eren part indestriable sinó que. fins i tot, constituïen el nucli essencial de l’ortodòxia catòlica i apostòlica. La conclusió, doncs, de les nostres trobades i diàlegs ha estat la seva conversió. El proper diumenge rebran el sacrament del bateig després de l’Ofici Diví.

Diumenge 12 de setembre de 1637
Avui he batejat en Pawel, en Mateusz, en Karol, en Konrad i en Roch, els quals han rebut el baptisme en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit; en aquell nom de la Santíssima Trinitat que fa poc negaven i. mitjançant aquest sagrament, s’han fet partíceps en la mort i resurecció de Jesucrist i esdevinguts així fills de Déu i hereus del seu Regne, i s’han integrat a la comunitat de l’Església com a membres vius del Cos Místic de Crist. Ha estat una cerimònia joiosa, en la qual els padrins –la majoria d’ells de la família Kordecki- han mantingut, per prudència, els noms que tenien anteriorment els catecúmens abans de rebre el sacrament, tot i que en Karol volia canviar-se el nom per Krzysztof, cosa que jo mateix li he desaconsellat i he aconseguit que acceptés després d'una apassionada discussió. Si bé és innegable que la convivència és bona, ratllant a òptima, no és prudent temptar el Diable fent ostentacions de conversions. No m’agradaria descobrir que la seva tant proclamada tolerància religiosa és tan falsa com les seves creences. No deixa de ser curiós, si més no, constatar que més que de tolerància s’hauria de parlar de respecte cap a les idees alienes; car, malgrat el seu proselitisme –i la imprempta i la universitat en són una prova irrefutable- els germans defensen que la salvació no és patrimoni exclusiu de la seva secta, sinó que tots aquells que considerant-se cristians, siguin de l’església que siguin, segueixin i observin els manaments moral de l’Evangelis, se salvaran i les seves ànimes, immortals, gaudiran del Regne de Déu.

Octubre del 1637
Com en totes les coses, el difícil és començar. Els cins joves conversos m’han dut altres joves amb qui estic aplicant el mateix mètode missioner. No deixa de ser curiós que siguin els joves - que no han conegut res més que les doctrines herètiques, car en elles hi han nascut i crescut- els que s’atansin a l’Església. Més que curiós, és motiu de meditació i, fins a un cert punt, de preocupació. Només els joves irreflexius se’ns apropen; els adults que tenen plenament assumida la visió racional de la fe que prediquen els heretges, ni se’ns acosten de lluny. No hi ha manera. I aquest fet evident i objectiu que he constatat a Racòvia em temo que és vàlid a tota la República. Gràcies a un amic comú, fa poc que mantinc correspondència esporàdica amb un company jesuïta que està fent una tasca semblant a la meva a la capital, a Cracòvia. Mentiria si dic que em sorprèn que hagi arribat a la mateixa conclusió, tal com es va atrevir a confessar-m’ho, impotent. Ambdós ens adonem -no sense perplexitat perquè la Veritat, una i divina, és de llei natural que venci els Errors, diversos i satànics- que és possible combatre amb llurs armes –la raó- els heretges menys formats –els joves- agafant-los, com qui diu, desprevinguts, però és perdre el temps intentar-ho amb heretges madurs, cultes i bragats en els afers mundans. Llavors, és com picar sobre ferro fred. Un malbaratament d’energia i temps que et podria portar a defallir i a dubtar, encetant un perillós camí que no duu enlloc sinó al mateix Infern. I a més a més, això és especialment cert, si l’heretge és un antic catòlic renegat. La fe del convers amb el raonament profund de la seva fe, el forneix d’una cuirassa que les nostres armes no saben –encara, potser- atravessar camí del seu cor extraviat. És deseperançador! Mentre esperem que l’Esperit Sant ens il·lumini amb el desllorigador per tractar amb èxit aquests casos, més val concentrar les nostres forces en el jovent, que no deixa de ser el futur del nostre país.

15 de novembre. A.D. 1637

El nombre de conversos creix, poc a poc, però constantment. La meva tasca està obtenint fruits, escassos en nombre, però dolços en satisfacció. La via del jovent és la que segueixo car sembla l’única practicable. No he tingut encara l’ocasió d’usar l’arma dialèctica amb un heretge adult i culte, amb qui poder mesurar l’abast de les meves forces persuasives. Dic que no ho he pogut fer, però el cert és que tampoc jo no n’he cercat l’ocasió. Per ventura dubto de les meves forces?, de les meves habilitats? O senzillament, de mi mateix? Durant el noviciat se’ns entrena per a discussions com les que anhelo –o defujo en el fons?- pèro que encara no he afrontat. No deixo de donar voltes a l’error de la mortalitat de l’ànima, de la immortalitat condicionada, de la mort després de la mort, de la mort definitiva i eterna, per sempre més, pels segles dels segles i més enllà del finals dels temps i em neguiteja la sola possibilitat de discutir-ho amb algú que pugui rebatre els arguments que he anat treballant amb passió i estudi durant tot aquest temps . Por? Potser sí. Angoixa? Molta. I cada vegada més profunda.

22 de novembre. A.D. 1637
En Karol m’ha vingut a veure aquest matí per dir-me que el cunyat del seu oncle, assabentat de la seva “apostasia”, vol conèixer-me per parlar de religió. Ha insistit molt que n’Andrzej és un home de pau, tolerant i obert, culte i savi. També m’ha deixat ben clar que el seu propòsit no sembla pas el de seguir el seu camí, car és un dels puntals més respectats de la comunitat, sinó el de rebatre la meva creixent influència sobre el jovent de la ciutat. Bé, això no li ho ha dit, però és el que pretén en el fons. He accedit a trobar-nos. No podia fer una altra cosa. Primer perquè la cortesia obliga. Segon perquè si no ho fes podria semblar covardia. I tercer perquè pot ser l’inici de la via que anhelo, i temo, fa temps, i que sé que un moment o altre hauré d’encarar, perquè és el destí de la missió que m’he imposat, o millor dit, perquè és el meu fat ineludible, que m’ha de renovar, invencible, o m’ha d’anorrear en el silenci de l’oblit.

27 de novembre. Anno Domini 1637
Ahir divendres vaig sopar amb n’Andrzej Anderszewscki a casa seva. Acompanyat d’en Karol, vaig compartir la seva taula amb tota la seva família. D’edat indefinida, però més gran que no pas jo, el seu aspecte corpulent, serè i afable alhora, presidia l’àpat i hi imposava respecte i protecció. No pertanyia a la noblesa i tanmateix el seu esperit traspuava aquella magnanimitat i generositat que vulgarment atribuïm a la classe més alta de la societat i no pas a la burgesia enriquida amb el vulgar comerç. No era noble de naixement ni de posició, però si he conegut un noble de debò aquest ha estat n’Andrzej Anderszewscki de Racòvia. Un noble d’esperit.

Només travessar la porta, ens veiérem envoltats per la hospitalitat i bonhomia d’una família a la llar de la qual si res impregnava l’aire, això era una aroma amb barreja indestriable d’amor i felicitat a parts iguals, que percibies i se t’encomanava. El sopar trancorregué amablement i enmig de converses frívoles i intrascendents, entre plat i plat, que ens feien fruir, riallers, del menjar i de la companyia, mentre el temps passava, veloç, sense adonar-nos-en. Si el cap de família era un excel·lent amfitrió, cal dir en justícia que la seva muller i els tres fills adolescents –dos xiquets i una xiqueta, tots fadrins- no li havien d’envejar res. Ans el contrari. Les espelmes mig gastades i les cares cansades dels servents eren, doncs, els únics testimonis de les hores esgotades. Ja era tard quan donàrem per finida la vetllada i tothom, excepte l’amfitrió i jo, es retirà: la família a les seves habitacions i en Karol a casa seva acompanyat per un criat de la casa. Quan quedàrem sols, n’Andrzej em demanà que l’acompanyés al seu estudi on ens esperava una ampolla de vi destil·lat d'Holanda i una conversa que s’havia d’allargar fins a trenc d’alba. Hi entràrem i, seient-nos vora el foc, ens omplírem els gots per buidar-nos els cors abocant-lo cap al diàleg. I el silenci de la casa quedà darrere de la porta tancada, guardià mut de la nostra intimitat.

22 de desembre de l'any del Senyor de 1637
Fa temps que no escric res. Ha passat quasi un mes des del sopar a ca n’Andrzej Anderszewscki. Quan de matinada em vaig retirar a casa, he de confessar que estava rendit. Tantes hores parlant i xarrupant glopets d’aquell licor exquisit, sense son, excitat per la conversa amena -respectuosa però controvertida- m’havien deixat exhaust de forces físiques i mentals. Necessitava descansar, i pair el dens col·loqui, amb una bona dormida. I així ho vaig fer. Quan em vaig despertar ja era ben entrada l'horabaixa. M’havien deixat dormir sense molestar-me per les menjades car en Janusz havia avisat el servei que així ho fessin. Em trobava encara en un núvol quan vaig baixar a sopar al vespre. La sensació d'irrealitat desconcertant –inexplicable fins a cert punt però gens desplaent- em durà un parell de dies. No fou fins després que vaig poder posar-me a rumiar –talment una vaca amb l’herba- per tal de digerir, ara ja racionalment i metòdica, totes les idees i arguments que ens havíem intercanviat aquella –potser extraordinària, almenys per a mi- vetllada a casa d'aquell heretge singular.

A part de les meves obligacions sacerdotals, continuo amb la tasca que m’he imposat jo mateix d’evangelitzar el jovent racovià, dedicació que m’ocupa encara bona part del meu temps. El grup segueix creixent com sempre, a poc a poc. Ara, tanmateix, no m'exigeix tanta dedicació car hi ha un parell de joves –en Pawel i en Karol- que m’ajuden en la direcció de la pastoral. Desborden tanta vitalitat i passió en la defensa i propagació de la veritable fe que crec que podrien acabar ordenant-se sacerdots. Tal és la seva implicació, que no puc estar-me de sorprendre'm, de grat, d'aquests fuits de l'esforç esmerçat i recompensat. Saber que la feina no és en va, que la dedicació d'un autor deixa una obra, fora d'ell, la qual, autònoma, té la seva pròpia vida i evolució, és una de les alegries de la tasca missionera que més m'omplen de satisfacció.

El compromís d’en Pawel i en Karol m’ha anat molt bé car m’ha permès passar a un segon terme, des d’on reflexionar i planificar la missió amb més perspectiva i tranquil·litat. Malgrat estar vivint aquest moment dolç, noto que alguna cosa ha canviat arran d’aquella vesprada dins meu. Ara no sento aquella necessitat d’expressar-me, de buidar-me, d’abocar-me envers el proïsme que tenia abans, al bell principi d'arribar a Racòvia. Tinc, al contrari, la urgència de recollir-me als quarters d’hivern, per agafar forces i continuar. Fins i tot en Janusz m’ha fet adonar que semblo més entotsolat i taciturn que no pas la primaria de conèixer-me. No sé dir per què em passa això però sí sé que té tota la raó car jo mateix m’ho conec. Potser aquest cru hivern té part de culpa en el meu tancament i reclosió interior, potser el decaïment anímic que tinc és estacional…. No ho sé.

Sí sé, però, que em sento reviscolar quan vaig a sopar a ca n’Anderszewsck Quatre dies després d’aquella vetllada em tornà a convidar. Ara cada dilluns i dijous comparteixo taula i amistat amb el meu heretge Andrzej. Aquests dos dies de la setmana, com en un ritual, primer sopem en família –no trobo cap paraula més adient que “encantadors” per definir-los!- i encabat ens tanquem a l’estudi durant hores i hores, sense arribar, això sí, a l’alba com aquell primer dia gloriós. Xarrem, plàcidament, de tot l’humà i el diví –i no només de religió com hom podria pensar o suposar- perquè és senzillament sorprenent el vast coneixement que té n’Andrzej de tots els temes que tractem. La seva cultura és tan vasta com la seva humanitat. Son pare –hereu d’una nissaga de rics mercaders- volgué que el fill tingués la millor educació que els diners poguessin comprar-li. I així fou. N’Andrzej té potser la màxima erudició i saviesa que la seva intel·ligència i els diners de sa família li han permès adquirir sense haver de renunciar a la seva religió herètica, car l’Església controla, gelosa, l’educació superior de les classes dirigents. La felicitat de son pare, però, no fou completa car, malgrat heure la preparació necessària i suficient, n’Andrzej en contra de la seva voluntat, no accedí a convertir-se en pastor de l’Església Menor sinó que preferí fer-se càrrec dels negocis familiars i continuar així la tradició familiar.

Del fet que és un home culte i amant de les lletres, ja me’n vaig adonar el primer dia, quan, parlant dels llibres que admiràvem, vam acabar tractant llargament de la Comèdia de Dant, que coneixia, com jo, a través de la traducció llatina que un bisbe italià havia fet -si no m'erro- el 1417. Llavors, de sobte, va destacar-me, remarcant-m’ho sorneguer, que era una magna obra malgrat les constants referències al número tres, sobre el qual estava bastida. Tres càntics, amb trenta-tres cançons cadascun, tres personatges principals: Dant, Virgili i Beatriu… Tres, tres, tres…. La Santíssima Trinitat!, va exclamar amb un somriure entre franc i còmplice dirigit a esbrinar la meva reacció, la qual no va ser altra que la de retornar-l’hi, alhora que aprofitava per replicar-li que si tan alt i egregi poeta, en l'obra cimera del seu art, defensava la Trinitat de Déu, quina prova, com a mínim tan bella com aquest poema, podria oposar-se-li per negar-la! Cap!. Cap ni una! Silenciosos i eloqüents alhora, els seus ulls, fits en els meus, van eixamplar-se mentre somreia, murri i enjogassat, per sota el nas pensant, de segur, que finalment havia trobat un adversari de la seva talla amb qui batre’s frec a frec. Aquesta constatació m’omplí de vanitat i orgull. I l’orgull, com tothom sap, no és bon conseller.

Tornant al poema, com no podia ser altrament, parlàrem en extens del càntic dedicat a l’Infern, al qual dedicà una encesa lloança a la justa alçada del seu valor literari tot lamentant, malauradament, no poder llegir-lo en l’original toscà. I res més. Havent elogiat la seva forma, declinà, de totes totes, entrar a debatre el contingut del Cant, car la literatura és literatura –paraules seves- i la realitat realitat, i cal destriar sempre la fàbula de la veritat ja que si bé la primera proporciona plaer estètic, la segona ens duu al bé suprem de la salvació. Òbviament vaig objectar a aquesta opinió -que destaco per mostrar com és n’Andrzej - així com a totes les altres que hi anaren sorgint i de les quals discrepava, cosa que ajudà que les hores anessin passant, fugisseres, enduent-se amb elles la nit. El temps del nostre esperit, certament, no era el mateix que el del món.

I cada dilluns i dijous, reprenem la nostra conversa –sempre la mateixa, sempre diferent- que ens obre espais de pensament, i amb aquests, de llibertat; pensaments que, tal volta, no gosaríem conscientment encarar, però, que, malgrat tot, investiguem i experimentem.

12 de març. A.D.1638
Fa massa temps que no faig cap anotació en aquest diari. No seria veraç si digués que no hi he tingut temps. Es té temps per al que es vol. Tampoc no ho seria dir que m’hi han faltat ganes o que no hi he pensat. No. No ho seria. Amb qualsevol d’aquestes tres excuses mentiria, com ho faria també amb qualsevol altra que no fos la veritable causa que m’ha impedit d’encarar-me als fulls en blanc d’aquest espill de la meva ànima. No m’arrepenteixo del pas fet, i meditat i assumit amb fermesa i orgull. Tampoc, doncs, no és això. Però, fins ara he de confessar que no he pogut traslladar la meva nova felicitat en aquesta llibreta, testimoni de la meva vida missionera a Racòvia. Pudor? Vergonya? Sentiment pueril de traïció al meu passat, potser? No sé com explicar-m’ho, tal volta perquè no sé quina podria ser la causa del meu distanciament de la llibreta. La veritat, sincera i objectiva, és que mentre que sóc un home nou, i me n’orgulleixo d’això, i ho pregono a tothom qui em vulgui escoltar, entre ells els meus antics correligionaris, que ara em defugen; mentre que la fe veritable retrobada ha il·luminat la meva pobra existència i ha fet que el món se’m mostri alegre i brillant, mentre tot això passa, i m’omple, i ho visc amb joia exultant, d’altra banda, he estat incapaç, en tot aquest temps, de plasmar-ho, de posar-ho en negre sobre blanc, en el quadernet que vaig obrir el primer dia de la meva arribada amb el desig que fos fidel testimoni, i company, de confessions de la meva estada a la ciutat dels “heretges”. Per què no he pogut obrir-lo fins ara; per què, fins i tot, no he gosat ni atansar la mà al calaix de l’escriptori on romania mut i apartat –però no oblidat, això no!, car tothora el tenia al cap- encara avui és per a mi un misteri insondable. Vull creure que no volia retrobar-me, escrit amb tinta sucada en el meu cor esbatanat, amb els meus anhels, aspiracions i somnis evangelitzadors de sacerdot papista. Vull creure que és això. Vull creure que desitjava posar un punt i apart entre la meva vella vida catòlica i la meva nova cristiana de debò. I que aquest punt passava per arraconar a un calaix el meu passat recent. Ho vull creure però no puc assegurar que sigui cert. Tanmateix, avui, i sense que res hagi en aparença canviat, he sentit la necessitat d’escriure, o més ben dit, d’escriure-hi. Com si una portalada fermada amb un forrellat enorme s’hagués de cop i volta obert de bat a bat, avui, de sobte tinc la necessitat de retrobar-me amb el meu company i de conrear la seva amistat, inexplicablement, abandonada durant aquests feliços mesos.

En el temps trascorregut des de la darrera anotació, la meva vida ha fet un tomb total i permament cap a la salvació. Sí. La salvació. Anava perdut, cec i ignorant, per la sendera que mena a la perdició i, a més a més, feia tot el possible per no caminar-hi sol. Gràcies a n’ Andrzej, però, he pogut discernir, amb la llum de la raó, el cert de l’error, el necessari del superflu, les veritats essencials –sense les quals la fe en Crist i les seves promeses és impossible- de tot allò que és innecessari per a la salvació. Amb la raó –do diví- puc acceptar la unitat, l’eternitat, l’omnipotència, la justícia i la saviesa de Déu; i sé que amb això i el compliment dels seus manaments morals em serà atorgada la vida eterna. No em cal creure, per exemple, en la seva immensitat, infinitat i omnipresència, car aquests misteris estan més enllà de la comprensió humana. Si Déu hagués volgut que els capissim intel·lectualment, ens hauria donat les eines per fer-ho! I no ho ha fet. És, doncs, amb el do meravellós de la la raó que hem d’entendre i seguir la Bíblia. I amb ella serem eterns! Com sinó s’explica que de totes les criatures que poblen el món només els homes siguem racionals, sinó és que amb ella, la raó, basta per comprendre i seguir els designis divins i assolir el destí que Déu ens té reservat al seu costat! Per ventura estan destinats a la immortalitat les bèsties i les plantes? Per ventura el Creador les va dotar de raciocini? Oi que no? Veritat? Doncs no ho va fer perquè no és la seva voluntat que esdevinguin immortals, sinó que desapareguin del tot al final dels seus dies, tal com ho faran aquells homes que hagin fet un mal ús del do de la raó seguint el seu lliure albir, que, culpables, també desapareixeran per sempre més.

Com més hi penso més em costa de creure com he pogut viure tots els anys passats, més ben dit tota la meva vida, enmig de la foscor de l’error! Ara que se m’ha fet evident la veritat he après a ser tolerant amb aquells que encara perseveren camí de la perdició. Si jo he pogut, ells també poden fer el pas. Tot és qüestió de temps i de voluntat.

Puc dir amb orgull que he abraçat la veritable fe, la fe que fa de la tolerància religiosa una de les seves banderes més onejades, precisament perquè no les tem, les altres. Quantes, quantes guerres s’evitarien si tothom fos com nosaltres! Quantes! El pecat de sobèrbia de creure que hom té la veritat i que aquesta s’ha d’imposar sigui com sigui, a sang i foc si cal, desvirtua el mateix concepte de veritat i és, alhora, contrari a l’esperit d’amor i justícia del cristianisme. La veritat per ella sola triomfa, no cal imposar-la, s’imposa sola!. Aquesta fou una de les primeres idees que m’exposà aquell vespre n’Andrzej i que començà a afluixar l’agarrotament sectari del meu enteniment. Tots aquells que creguin en les veritats essencials –les úniques que la raó pot i ha d’acceptar- i segueixin els manaments de Déu, se salvaran i esdevindran immortals. La salvació no és, doncs, exclusiva de la nostra estimada Església Menor, sinó que pot ser assolida per tots els bons cristians de cor que observin els dictats bíblics i es desprenguin, en conseqüència, de les excrecències que la corrupció humana ha anat adherint a la fe cristiana al llarg de tots aquests segles. És més, fins i tot el que creuen en l’aberració de la Trinitat o en altres errors perversos com ara la predestinació, no per això són automàticament exclosos de la salvació, tot i que ho tindran molt més difícil que no pas nosaltres. Tanmateix, aquells que es diuen cristians però que només ho són de paraula i no de fets, car no segueixen els manaments de les escriptures, aquells no gaudiran de la vida eterna; quan morin, moriran per sempre ja que la seva ànima no assolirà la immortalitat sinó que perirà amb el cos, car si bé l’ésser humà és creat mortal per Déu –però amb la intenció que esdevingui immortal-, sense aquest, i abandonat a si mateix, mor i desapareix per sempre més; la immortalitat resta reservada per a aquells que tinguin fe en Déu i en Crist, i que santifiquin, en conseqüència, el seu caràcter i conducta. D’aquests vers cristians serà el Regne del Cel!

20 de març de 1638
Visc a ca n’Andrzej des de començaments d’any. Arran de la meva conversió vaig abandonar la residència dels Kordecki ja que no tenia sentit romandre-hi. Ells havien hostatjat un capellà i de cop i volta, en pocs mesos, es trobaven amb un heretge a casa. Vaig voler ser honest amb ells, que tan bé m’havien tractat sempre, i els vaig explicar els motius del meu canvi religiós. No ho entengueren. Les seves cares de retret m’acusaven, mudes i incrèdules, de traïdor renegat . Fredament em conminaren perquè en cinc dies abandonés la seva llar. No vaig esgotar el termini, l’endemà mateix vaig enfilar el camí de ca l’ Andrzej, que m’acollí amb els braços oberts, com s’acull un amic de l’ànima. I no sols això, car, sabent que en abandonar l’aixopluc del sacerdoci papista em trobava, per tant, sense ingressos de cap mena, m’oferí un lloc d’escrivent de confiança en els seus negocis. No vaig gosar refusar un oferiment tan generós d’un home a qui tan ja devia. N’Andrzej no sols havia salvat la meva ànima, també ara curava del meu cos a la terra mortal.

Quan recordo la cara d'en Janusz fitant-me entre incrèdul i ansiós perquè tot plegat no fos sinó una broma de dubtós bon gust, esperant en va l'instant en què acabaríem rient a pler o a desgrat, alleujats, és l'únic moment que em reca el pas fet. La pèrdua de l'amistat d'en Janusz i el buit que restà en la decepció de la seva mirada, em sap molt molt de greu. Espero que algun dia faci el pas i tornem a reprendre la nostra amistat en el punt on, momentàniament, l'hem hivernat.

25 de març de l'any 1638
Ahir em vaig despertar a mitja nit suat i neguitós. De cop se m’ha fet evident la veritat amagada. En somnis m’he retrobat amb l’essència més íntima i així el que no havia pogut copsar racionalment se m’ha revelat de sobte. Ara sé –o reconec, que seria la paraula més adequada- el motiu per què defugia d’encarar-me a la llibreta. Per què, fins i tot ara que hi escric ho faig, vencent una forta resistència interior, amb passes cansades i pesants.

La causa no podia ser més evident, almenys ara que se m’ha manifestat com una il·luminació enmig dels somnis nocturns.

Aviat farà un any que vaig arribar a la ciutat amb una feina, determinada i oficial, i amb un desig, ocult i personal. Mentre complia amb la primera, esmerçava tota l'ànima en la segona. I a la llibreta on ara escric hi abocava el devessall de progressos i fracasos. Aquesta era la seva finalitat, per a això la vaig començar: perquè fos un dietari de la lluita i també un refugi on trobar consol amb l'escriptura. En ella hi ha consignada tota la tasca evangelitzadora i els seus resultats. És per això que em costa tant i tant d’escriure-hi. El sol fet d’obrir-la remou dins meu la certesa que la meva estada a Racòvia no ha estat inocua, sense conseqüències; que no ha estat –perquè tampoc no pretenia ser-ho- com la visita d’un passavolant que no deixa sinó lleugeres petjades a la memòria d’alguns vilatans o, com a molt, els regala el record, aviat anònim, d’alguna anècdota curiosa. No. La meva estada ha tingut sempre un propòsit ferm i clar, cap al qual he adreçat totes les energies i esforços, tot el patiment i l’alegria dels dies passats. I és amb el resultat d’aquests esforços que no m’hi puc enfrontar!

Durant tots aquests darrers mesos he estat incapaç d’anar a trobar en Pawel o en Karol o en Roch o…. o qualsevol dels altres conversos, i admetre davant d'ells que no sols vivia en l’error sinó que els he menat a l’error a ells; a ells que anaven per la millor via cap a la salvació, mentre jo, cec o ofuscat, els he desviat cap a un camí que no duu enlloc, cap a una drecera que condueix a la perdició. Amb quin semblant els miraré els ulls i els diré que estava equivocat, jo i no pas ells!; amb quins ulls els miraré la cara i els demanaré perdó, mentre els imploro que ho reconsiderin i retornin encontinent al lloc d’on mai ningú no els hauria d’haver tret! Com ho faré, si fins ara no he estat ni capaç de racionalitzar aquest neguit que m’ha estat corcant per dins, entelant subtilment la felicitat de la gràcia rebuda. Com? Com? Sé del cert, perquè diversos germans m’ho han comentat, que vaig fer tan bé la feina que m’havia imposat que cap dels conversos ha renegat de la seva nova fe en saber que el seu mentor i guia havia apostatat desfent el camí que ells havien fet. Cap ni un! Al contrari, sembla que en Pawel i en Karol, els dos més brillants, són a punt d'entrar al seminari de Cracòvia. He fet tan bé la meva tasca que aquesta em sobrepassa, car com si no s’explica que ni un sol d’aquests joves hagi dubtat del nou camí en veure que el conductor els abandonava? El probable sentiment de confiança traïda no ha bastat perquè dubtessin del pas que feren i que els canvià la vida, com el meu la meva, radicalment i fins al moll de l'os.

No per sabut - i ja esbossat- el que diré a continuació ho trobo menys inquietant, ateses les presents circumstàncies. Com m'agradaria que no fos cert! La realitat és com és, tossuda i implacable. Com voldria, doncs, que les ensenyances del mestre no fossin independents d'aquest, car un cop llançades l'autor ja no té poder sobre elles, i van fent la seva via, lliures i errívoles, pel món, com papallones sortides dels capolls de seda. Tan se val si el mestre rectifica, o es desdiu o fins i tot renega d'elles. Ja no hi pot fer res. Un pic alliberades ja no n'és el seu amo, sinó que, més aviat, pot malauradament esdevenir el seu esclau, ja que llur força es pot tornar en contra de llur alliberador, turmentant-lo en l'arrepentiment d'haver estat la causa d'uns efectes que jamai no controlarà. He llançat una pedra i mai més no podré fer-la tornar enrere, a les meves mans, desfent la trencadissa del seu llançament. Mai. Així és i no s'hi pot fer res. Excepte lamentar-ho i una i altra vegada.

Tot i això, no és la racionalització d'aquesta certesa -sempre intuïda però rarament fixada en el seu abast angoixós- el que em manté en un ofec abassagador, curull de patiment eixorc que, dia a dia, es va enfortint, impedint-me respirar i corsecant-me, en un ofec constant que s'esta emparant de tota la meva vitalitat, de tot el meu ésser. No, no és el fet en sí de la causalitat, sinó les conseqüències que aquest mecanisme pervers ha generat en un temps i en un lloc concret, en unes persones, que conec i aprecio, i en mi mateix, el que em provoquen el neguit en què visc. D'això és del que vull parlar. No de la justificació de les meves accions -que no en tenen car el passat no es pot refer- sinó de les reflexions que els seus efectes m’han desvetllat. Però és tard i l'espelma aviat deixarà d'il·luminar la llibreta. Necessito descansar, posar la ment en ordre, potser dormir -si és pot dir dormir a deambular sobre el fil tènue que em separa de la vigília cada nit- per demà poder continuar i posar per escrit mon cor sobre el paper i alliberar-me -o almenys intentar-ho- d'aquest suplici interior.

28 de maig A.D. 1638.
L'endemà de l'ultima anotació han estat tres dies. Tres llargs dies d'intentar distreure'm amb la feina -tenim problemes seriosos de cobrament amb alguns client, cosa que ens fa anar malament de liquiditat-, o amb la conversa sempre amena i afable de la família o amb la invenció de subterfugis per escapolir-me d'algunes germanes que ara s'han encaparrat en cercar-me muller, per al meu bé, diuen, o amb qualsevol altra excusa que serveixi per no encarar el mirall, per no obrir la llibreta i escriure, per fugir de mi mateix ben lluny.

Com sé que això és impossible, només em queda l'esperança d'assolir l'alliberament per la confessió encara que només sigui entre les cobertes de pell d'aquesta llibreta. No goso -ni se m'ha acudit plantejar-m'ho seriosament- parlar sobre el meu patiment amb n'Andrzej o qualsevol altre germà. Almenys ara no m'hi veig amb cor. Potser més endavant.

29 de maig. .D. 1638.
Potser avui descansaré. La meva fe, la de la meva església, basada en la raó que la il·lumina en la comprensió i seguiment dels manaments i de les veritats divins, em diu que actuant rectament la meva ànima esdevindrà immortal, car només els justos viuran més enllà de la mort, ja que als pecadors els espera la destrucció total de llur identitat. L’infern no existeix. No existeix un lloc on es castigui eternament a qui no hagi dut una vida conforme als designis de Déu Nostre Senyor. I això ho crec com hi ha un únic Déu!

Tanmateix, el patiment que tinc, l’angoixa interior, aquest no viure que em turmenta i que potser mai em treuré de sobre, què és, que és sinó l’infern de l’ànima. Saber que he conduït al desastre a unes bones persones –a uns bons amics- amb les meves pèrfides i arteres paraules de serp sibil·lina, saber que, enganyat jo mateix, els he enganyats, amb la meva arrogància petulant emprant com a armes la superioritat intel·lectual i l’experiencia del món; saber que els he fet perdre, i perduts romanen i romandran sinó hi obra un miracle, mentre jo he reconegut a temps la via de la salvació; saber tot això, repeteixo, i no ser capaç, no poder, no trobar la manera de desfer el mal que he fet, de fer-los retornar, de fer-los veure que ara és quan de veritat m’haurien de seguir i no llavors quan ho feren; saber tot això i veure, impotent, que no puc fer-hi res, és la meva condemna. És el meu infern!

He descobert, trist de mi, que l’Infern sí que existeix i que és a dintre meu, per tota l’eternitat: és la culpa, el remordiment, l’horror estèril d’un passat que no pots canviar i del qual ningú et pot absoldre!

Quan mori sé que la meva ànima assolirà la immortalitat si sóc un bon cristià. També sé que l’Infern, que ara tinc dins meu, traspassarà la mort i l'acompanyarà per tota l’eternitat. Ho sé i només de pensar-hi no puc suportar-ho. Potser em valdría més extingir-me amb la mort, no ésser digne d’aquest do diví per posar fi així, dins del no-res definitiu, el meu infern particular. No sé si vull salvar-me. No sé si vull ser un bon cristià i rebre’n el premi. No ho sé, sincerament, no ho sé... I, fins i tot, ara dubto què fer si (...)

III
Així acaba la llibreta. L'última línia de l'última entrada ha estat curosament esborrada, millor dit, raspada fins al moll de la pàgina. Cap rastre de tinta no hi ha romàs per donar-nos una lleugera pista de com acabava aquesta darrera reflexió.

L'esborrat definitiu és la fi, no hi ha més anotacions a la llibreta. En acabat de llegir-la vaig restar en silenci uns instants, incapaç d'aixecar la mirada de l'última ratlla desapareguda, com si així pogués arribar a copsar-hi l'essència del que, en el seu dia, hi havia escrit. Al cap d’uns llargs instants, en Piotr va trencar la inamobilitat de temps i em va fer saber que res més no apareixia en la documentacio del fons, que havia estat estudiant de forma detinguda, referent a aquest capellà anònim i apòstata. A més a més, n'havia fet una recerca ràpida, però minuciosa, als instruments arxivístics que tenia a l'abast, tant físicament com per internet, i el resultat no podia ser més descoratjador. Res de res. Enlloc s'esmentava l'existència del nostre jesuïta racovià en aquells anys i molt menys, és clar, les seves vicissituds objectives i subjectives. La llibreta era, doncs, l'únic testimoni de la seva existència. Més enllà d'ella, res de res.

No deixava de ser curiós que la darrera anotació fos de finals de març del 1638, ja que a l'abril el govern va fer tancar la premsa i començà a perseguir els mestres i predicadors de la secta. Aquest fou el principi de la seva fi. Cinc anys després foren expulsats de Racòvia, la seva ciutat, i, definitivament, el 1658 de tota la República de les Dues Nacions. Molts se n'anaren a l'exili -principalment als Països Baixos o a Anglaterra- mentre els que restaren -aquells que tenien més a perdre en aquesta vall de llàgrimes: potentats, burgesos, senyors feudals... - es convertiren al catolicisme. Els poderosos, entre ells molts dels seus dirigents, preferiren abjurar de la seva fe abans que abandonar el país i, amb ell, un present cert per un futur incògnit i llunyà. Amb una ombra de desil·lusió en la mirada, en Piotr em va confirmar que l'Andrzej Anderszewscki de Racòvia, el mentor del nostre capellà, l'home a qui rendia admiració sempre que en parlava, aquell puntal de la comunitat dels germans, aquell burgès, però, va ser dels primers a batejar-se, sense pensar-s'ho gaire. Potser el fet que preferís desobeir son pare i dedicar-se als negocis enlloc de la vida religiosa, ja fou llavors una premonició de cap a on el podria dur el seu esperit eminentment pragmàtic en circumstàncies adverses. Potser. El que sí que no sabem és que se'n va fer del nostre capellà. Abandonà la nova fe a causa dels seus remordiments i dubtes espirituals? L'abandonà més tard, de la mà del seu amic i protector? O trià l'exili i el camí de països més tolerants i oberts? Ara per ara no ho sabem. I dubto que ho arribem a saber-ho mai donat que ni tan sols coneixem el seu nom.

Quan la meva estada estiuenca a Roma va acabar, me'n vaig tornar a Managua, a la universitat, a la feina. Durant la resta de l'estiu que vam compartir, en Piotr va continuar investigant sobre la llibreta i el seu autor anònim, pel que sé, sense èxit. Pocs dies després de la lectura que m'havia ofert com un present, em vaig adonar que sempre era jo qui treia a conversa les seves pesquises. Ell obviava sempre que podia l'afer. Semblava que preferia no parlar-ne. Era, talment, com si la meva reacció davant de la llibreta no fos la que ell esperava sino una de diferent i, per tant, decepcionant. Potser per això no en volia parlar més. La llibreta per a mi no deixava de ser un document curiós, un testimoni d'una època i unes peripècies -personals i socials, si voleu- ben determinades, i poca cosa més, la veritat. Per a en Piotr, en canvi, semblava evident que era molt més que això. Potser una porta a unes inquietuds fins llavors inexistents o desconegudes.

Fou al desembre, mitjançant un simple esment de passada contingut en una ratlla d'una llarga felicitació de Nadal d'un company de l'estiu, que em vaig assabentar que en Piotr havia penjat els hàbits, abandonat la seva feina i tornat al seu país, a Polònia, sense donar a ningú cap mena d'explicació. Sense dir -usant l'expressió que fa servir ma mare- ni ase ni bèstia.

No vaig poder estar-me de pensar en aquell capellà anònim i en tot allò que deia de l'autoria i de les obres que se'ns escapen de les mans i actuen independents de la nostra voluntat, i de l'infern que per a ell tot això havia comportat. No sé perquè el capellà no va destruir la llibreta. A vegades m'ho pregunto. Tampoc sé com es prendria que aquesta fos la causant de les decisions preses pel meu excompany polonès, i si aquesta certesa li augmentaria l'angoixa culposa de l'ànima onsevulga que estigui, si és que està en algun lloc...

I, quan penso en tot plegat, sense poder evitar-ho, no sé per què, em ve al cap, de manera recorrent, un pensament que no és meu però que subscric al peu de la lletra: si hi ha un lloc per intentar aprendre la bellesa, la humanitat i el temps, aquest lloc és Roma. El melic.