Només tu pots dur-me al seu costat

El moviment de gent als passadissos era desproporcionat quan era l'hora de prendre el te; temps que restava aturat dins el rellotge del vagó restaurant, una paradoxa tenint en compte que travessarien set fusos horaris : la gran Sibèria.

Havia pujat a l'Orient Express a Moscou i enfilat en aquell gran ganivet de cuina que tallava terres i distàncies, s'endinsaria en la fascinació d'un viatge ple de senzillesa , el seu principal encant.
La xardor feia que s'enganxessin els colls de les camises, els cotxes no eren prou ventilats puix les finestres no es podien obrir i això feia que en passar d'un vagó a l'altre, un zèfir corredís ho fes voleiar tot.
Per a un home com ell, les poques comoditats que oferia aquell tren eren més que suficients. L'únic que trobava a faltar era poder estirar-se al llit a qualsevol hora :fins a la nit no es preparaven les lliteres.

Feia uns minuts que era assegut a tocar de la finestra i, el llibre del seu admirat Neruda reposava sobre la taula, al costat d'un vodka amb gel que emetia símils de música zíngara. Desitjava comprovar com l'estepa russa tocava l'horitzó i l'engrandia, els colors s'apagaven sota els núvols per tornar a aparèixer amb aurada brillantor, uns kilòmetres més enllà, davant els seus ulls. Ho havia llegit, ho havia imaginat, però ara, durant aquell viatge tindria al seu abast aquella eterna tardor: ocres, grocs i marrons desdibuixant-se entre els matolls. Aquell neguit el corprenia, sabia que es sentiria minúscul i intrús d'un espai on l'home no era benvingut.

El xiulet el despertà d'aquell somieig. Faltava poc per arribar a la propera estació : Yaroslavl. Un graó més de l'escala, un menys pel somni, per fondre's en abraçada d'amant…