Resposta

Com sempre, has trobat un tema candent. Donaria per un assaig sobre "Darwinisme social" amb la següent tesi: A occident les dones brillants tenen menys descendència que al tercer món. Es podria considerar com un mecanisme de compensació, a la llarga.

Amb els detalls sobre l'evolució de l'entrevista aconsegueixes dibuixar els trets de personalitat de la protagonista de manera suficient, fins arribar a la pregunta clau i la corresponent resposta, lleugerament impostada, que dóna nom al relat. Un experiment interessant i reeixit, diria jo.

Cert que fa temps que no publico, però els llargs períodes de sequera creativa són una cosa normal en la meva trajectòria en aquest web. Qualsevol dia m'animo a participar a un repte o una tempesta d'estiu m'inspira un poema i començo una nova etapa, que d'això es tracta la vida.

Una abraçada no gens culpable ;-)

q

.. dic home! perquè l'Elena no ha de ser tan dura amb si mateixa. No es pot tenir tot en aquesta vida. Si tens una cosa et falta l'altra i si tens l'altra en falta la una.

Penso que l'Elena ho ha fet molt bé encara que hagut de pagar el preu de no poder estar sempre al costat dels fills. Però està bé, segur que, sigui com sigui, els fills creixeran ben ensenyats de totes totes i això també és molt important.

Una abraçada, Sussu.

Qui els mesura? La societat, el teu entorn. En termes de ratis, índex econòmics, la renta obtinguda, el patrimoni acumulat, poder mediàtic...... O tal volta, el que ho ha d’avaluar sigui la pròpia persona qui, en qualsevol moment de pausa, de silenci, de retrobament interior, es pugui veure des de fora i observar una vida viscuda en equilibri, amb coherència, amb intensitat, amb amor .....

Un gran relat, que com sempre ens fa reflexionar i toca fibra sensible molt ben portat fins la resposta final.

Una abraçada eivissenca

leonardo

rellegir-lo i recomentar-lo!
Un tema molt ben tractat: les responsabilitats d'una mare dins i fora de la feina, el patiment de voler quedar bé amb els compromisos laborals i familiars, trobar l'equilibri entre ambdós. Realment difícil i feixuc per les dones treballadores. Molt bé el valor que li concedeixes al paper de les àvies, dones que, també, estan al peu del canó lliurant tot el seu temps per tal que la família ( els néts, bàsicament) estiguin ben atesos.
Et felicito, Unaquimera, per la sensibilitat que ens mostres envers uns temes que aprecio i valoro moltíssim.
Una abraçada d'àvia, de mare, d'amiga, de companya relataire. Pren la que més t'agradi, o totes!

Mercè

... allò que cal fer en tot moment.
Jo també estic content de compartir llibre amb tu. Per cert que el teu relat no l’he sabut trobar i voldria comentar-te’l.
Passo a donar-te la meva opinió sobre aquest relat. No cal dir-ho que com sempre cerques temes que posen en entredit situacions i vivències molt actuals. En aquest cas ben visible.
Jugues amb la condició humana, vols acoblar dos tipus de sentiments, a vegades oposats del tot. Davant de les circumstàncies tots hem de decidir allò que creiem que més ens convé. El sentiment és molt potent i ens empeny a la cerca d’allò que en diem realització. En aquest cas, de ben segur, la protagonista creu podrà amb tot, i no és així i quan s’ha encimbellat, quan ha assolit una fita pensa que potser no ho ha fet prou bé. El dubte a vegades és un estímul per posar les coses a lloc.
Una abraçada, amiga Maite
Joanalvol

La vida pública és necessàriament una vida hipòcrita? Cal preservar en un fons d'armari personal els detalls dels sacrificis i renúncies personals que sovint semblen inevitables per a algú que vol triomfar en la seva vida professional?
Apostar pel món i els seus reptes ens pot fer aixafar una part del nostre propi món. En una dona, segurament, en un grau major: les obligacions familiars i domèstiques semblen imposades per la mateixa condició femenina.
Conciliació de la vifa familiar i professional! Piles i piles de lleis, reglaments i ordenances, prestatgeries de bibliografia erudita sobre el tema...
I qui finalment ho regula de veres és la consciència interior. Fugir-ne, allunyar amb zel i meticulositat la reflexió cara a la galeria d'aquest crit de la consciència, és la prova més gran de la falla en el sistema.
El sistema de vida de cadascú té tantes servituds que es deuen a l'entorn social que no se'n pot fugir realment.
Magistralment descrita, la falla del sistema d'aquesta exemplar triomfadora se'ns revela amb subtilesa, sens escarafalls, sense una ruptura de l'ordre decent i civilitzat de la imatge i les formes, però nosaltres sabem, ja que l'escriptora ens guia amb la mirada que furga l'interioritat del personatge, que l'esquerda hi és, com una ferida, com una llaga oculta.
La manca d'aquesta hipocresia de les formes socials, que en grans artistes pot ser un recurs d'alta sofisticació, impregna avui grollerament les pantalles dels televisors. Se'n diu reality show. S'ha fet espectacle de la banalitat i la manca de cultura.
En l'altre extrem, no indagar en els sentiments pot ser igual de eprniciós. Una bomba latent a punt d'esclatar.

T'envio una altra abraçada, de ben segur que no l'última ni l'últim comentari!
franz

Un relat que dona de ple al cor femení. És difícil realitzar-se a la feina i compaginar-ho amb la vida familiar, massa obligacions, massa estrés... però no tindria que fer sentir-se culpable a una mare, és natural voler arribar al lloc adient com a treballador i persona i també és natural voler tenir una família. S’ha de prioritzar, comptar amb ajuda i no sentir-se malament si no ets les 24 hores amb la família. Segur que molts d’aquets fills encara que recordin alguna mancança, se senten orgullosos de la seva ,mare.
Excel•lent relat com ja ens tens acostumats.
Una forta abraçada

És molt millor enganar a la gent que no fer-ho a tu mateixa, i aquesta mare fa el que tocari fer: diu el que convé que digui, però pensa el que sap que està passant dins seu..una gran culpabilitat.
M'ha agradat aquest relat, una besada desde Mallorca:)

Marta

...tipus de culpabilitat és un estat fictici on reunim les nostres preocupacions innecessàries. Això vol dir que potser no som gens capaços de mantenir l'ànima neta i polida.


Sergi

Hola, entenc el sentiment de culpa que transmets en el relat, de totes maneres, actualment, penso que per no arribar a aquests punt un no s'ha d'allunyar mai de la seva coherència, si li arriba la culpa és perquè la va deixar de cantó, se que és fàcil dir-ho, pero un dia estava al costat de l'ordinador, era encarregat, serien les 8 de la tarda i la meva filla sola mirant la tele, vaig deixar el càrrec i els privilegis en pocs dies, i estic content d'haver-ho fet, i com sempre dic, i com li dic a la meva filla ( que poc que m'agrada posar meva, posaria el nom d'ella, però no conec a tots els relataires) abans que pare sóc l'Alex, i abans que treballador també sóc Alex, i sens dubte com a Alex sempre guanyarà en una elecció l'amor...m'ha agradat el relat, clar i contundent, gràcies.

Molt ben trenat. Mostres inicials de professionalitat, fermesa, constància i de cop, en un revolt apareix un dubte que fa venir avall el treballat castell de cartes.

Com sempre, Maite has tocat un tema molt humà i l'has brodat.

Jo, a la vida, no hi he triomfat professionalment, però sí que hi he estat formigueta treballadora que ha lluitat molt; potser és per això que m'he sentit identificada amb la teva protagonista; molts dels seus dubtes també són meus.

Durant molts anys, vaig alternar les obligacions laborals amb les familiars, i de totes en tinc un bon record, però no sento cap buit dins de les hores de feina i sí que el sento dins de les hores que vaig dedicar als fills; trobo a faltar els minuts que no vaig poder compartir amb ells. Ja sé que no en tinc cap culpa, que vaig distribuir el meu temps de la millor manera que vaig poder i saber, però no puc evitar que, a vegades, una mena de pessigolles em facin mal a l'ànima. Sort que quan els contemplo, veig uns éssers honestos i bons que em fan pensar que no ho vaig fer tan malament...

Ja veus quin munt de records m'ha provocat el teu relat, Maite; això deu voler dir alguna cosa, oi? Vol dir que l'has escrit amb el cor!

Rep una abraçada molt afectuosa, estimada companya,

Però em nego a sentir-me culpable per no haver passat les vint-i-quatre hores al costat dels fills. Hem fet el que hem pogut. Massa i tot! Ens van educar per a desenvolupar una feina fora de casa i la situació ens demanava un ajut econòmic per aconseguir que la família tingués lo millor. Ens vam equivocar? Ateses les conseqüències que han devingut de la societat de consum, potser sí. Però no varem poder escollir. Eren filles dels nostres temps.
I a més a més, tenim uns fills encantadors. Oi que sí?

Una abraçada, bonica. Ah!, i per cert, molt bon relat, com sempre!!!!

En aquest moment és quan la mare no té dubta de cap a on es decanta la balança...

Una abraçada... no empresarial

Gemma

Un relat curt que descriu magníficament el personatge. És fàcil imaginar-se com va vestida l'Elena, com camina, i fins i tot com es maquilla, amb discreció però amb un evident toc perfeccionista. Crec que les dones sempre ens sentim culpables quan "no arribem a tot", però, possiblement, si l'Elena ha prioritzat l'èxit professional és perquè aquesta faceta de la vida ha omplert les seves necessitats psicològiques. No sé ben bé si se sent culpable de no haver atés més els seus fills o d'haver anteposat les seves necessitats de reconeixement i prestigi social a les dels fills. Trobar un equilibri de necessitats és tan difícil!

Perqué?. Per que la dona s'ha de sentir culpable i l'home no?
No recordo haver llegit, sentit, visionat cap película ni entrevista on a l'home se li pregunti per la dedicació als fills.
Ens costa a les dones, fins i tot a les més alliberades de treure'ens la sensació de que sóm nosaltres les que hem de "guardar el santuari" familiar.

De totes maneres comprenc a la protagonista del relat, jo sentiria el mateix.

Una entrevista molt ben portada i que sense preguntar-ho remou sentiments que la protagonista sap.
Certament que l'èxit es paga amb sacrificis i que a vegades et persegueix el sentiment de culpabilitat.Tot ens implica sentimentalment, d'una manera o d'una altra.

Un relat, com sempre, molt acurat i amb una gran capacitat per mostra sentiments i generar-ne. M'ha agradat molt.

Una abraçada,

Materile

Gràcies pel teu amable comentari i la reflexió final que conté, SenyorTu.
Trobo molt interessant el teu punt de vista, així que tindré present l’opinió que exposes.

Una abraçada sincerament agraïda,
Unaquimera

És clar que tot té un preu. Si la teva protagonista sacrifica la dedicació als fills, altres dones renuncien a la realització professional per a poder dedicar-se als fills. Un extrem pot provocar aquest sentiment de culpabilitat, i l'altre de frustració. Hi ha un punt mig? una possibilitat d'equilibri?... Provoques reflexions i això ja és un mèrit en un microrelat. Però en té d'altres, com la sensació de solvència literària que transmets i el ritme progressiu que imposes, creant un interès creixent vers com resoldràs el final.
Només tinc un retret a fer, extensible també al teu anterior relat (A casa, una obra d'art merescudament seleccionada en el concurs de microrelats) i és que en el text utilitzis la paraula que enuncia el tema de concurs: culpabilitat en aquest cas i odi en aquell. Jo crec que és de la lectura del relat d'on s'ha d'extreure el sentiment que vol reflectir i crec que els teus textos no deixen cap mena de dubte.

Quina llàstima que en una entrevista, gairebé sempre cal estar atents al que pregunten i a les altres preguntes.
És una realitat i espatlla la bona relació que es pot establir entre el que pregunta i les respostes.
És com si el peu o els dos han d'estar sempre sobre el fre de la comunicació.
El teu Relat ho manifesta i ho comparteixo.

aquesta dona relaxada , somrient i triumfadora no és perfecta. ( Odio les dones perfectes ! )Vols que t'ho digui , Maite ? A mi em fa pena. Tal vegada ha estat ella la que ha hagut de treballar fort i deixar enrere les petites però , al mateix temps grans satisfaccions que ens proporcionen els fills : primeres passes, primeres paraules , èxits escolar o deportius... Què trist ha de ser per a ella arribar a casa i trobar-los ja dormint. Sí . Comprenc que en el seu jo íntim , es senti culpable i me'n alegro per ella
Bravo pel relat, estimada Maite.
Una abraçada de les que es fiquen molt endins.

Des del principi de relat, aquesta súper woman que ens descrius prioritza el treball davant la família, si no, com hagués arribat on ha arribat? Però, per què no? Es paren els “grans” homes a reflexionar com estan duent a terme la seva responsabilitat vers la família? La majoria no, i no parlo per parlar, ho sé per experiència. I jo em pregunto, per què sempre és la dona la que té aquest sentiment de culpabilitat, que en aquest relat ens deixes tan palés?
Queda ben clar, la protagonista no vol parlar de la vida familiar, en deu tenir tan poc per explicar!

M’ha agradat, Maite, ens retrates una societat supèrflua i sovint buida dels principals valors.
I també m’ha agradat tornar a trobar-te per aquí!

Una gran i càlida abraçada
Núria

Una dicotomia difícil de justificar d’una o altre banda: És més important la faceta professional, per molt que porti avenços socials, econòmics o personals, o hauríem de retallar les ambicions per donar més presència als fills, encara que això signifiqués una pitjor qualitat de vida?.
Qui ho tingui clar que aixequi la ma.

Hola Maite! La responsabilitat davant la feina, l'èxit aconseguit, la fama engreixadora i el saber-se centre de les mirades no pot deixar de banda, alhora, la culpabilitat d'haver pogut fer alguna cosa més per la família, pels fills exactament. Sigui una triomfadora o no, la dona treballadora no té per que sentir-se culpable d'això, si més no com a dona; l'home pot pensar o sentir el mateix. I és que sempre em fas pensar! Has descrit psicològicament tan rebé a la protagonista! És una de les teves virtuts literàries que, de nou, he tingut el plaer de copsar. Una molt forta abraçada i que passis una molt bona diada de Sant Jordi!

Aleix

La vida està plena de contradiccions i paradoxes. Però, no per això hem de renunciar als nostres projectes... o sí? La dinàmica del món actual exigeix molts, massa sacrificis i renúncies. I, d'altra banda, la realització personal tampoc es queda molt lluny d'aquestes exigències.
Però, és clar, què fem amb els fills, la maternitat o la paternitat, la família, els amics, la vida afectiva, les il•lusions, els sentiments... Cal renunciar també a tot això?
Ho has tractat amb l'elegància i amb el ritme narratiu a què ens tens acostumats.

D’altra banda i per la part que em pertoca, gràcies per recordar-te del avis i de la tasca de suport que oferim. Els fills són els fills, però els néts... quin bé de Déu! Que jo sàpiga els avis des de sempre hem, han estat disponibles, tot i que avui dia potser amb més freqüència i intensitat que abans.

L’enhorabona

Raül

P.S. Ja havia comentat aquest escrit, però per causes tècniques, suposo, ha desaparegut.