SECRETS

Hola Unaquimera, no sé què vull dir amb aquest títol! :)) Suposo que gràcies a una tècnica mental de control mental molt valuosa i difícil d'aconseguir de primeres, expliques una "fotografia" molt entranyable del pis dels avis paterns.

Amb molts detalls, un es recrea i imagina l'escenari que descrius, dolç i molt càlid.

M'ha semblat notar que darrerament no escrius massa, almenys aquí.
Espero i desitjo que la brisa del mar d'aquest estrany estiu, esquitxi i posi en marxa la teva maquinaria creadora

Una abraçada estival, Marc.

Santa paraula! - moments culminants dels infants quan descobreixen que hi ha en el calaix de més amunt o si encara hi ha endreçat allò que m'agrada tant en el de més avall...

És molt maco i "real" de quan teníem.......... una edat.

M'agrada molt el comentari que m'has fet, l'he trobat molt encertat.

Et convido a llegir l'últim que he escrit, LES PETITES COSES QUE NO SABEM VALORAR, crec que t'agradarà.

Una abraçada MOLT BEN VALORADA!!!

Gemma

Els secrets dels adults són tant estranys per els nens, com les expectatives dels infants ho són pels que han deixat de ser-ho.
La temptació de saber el tacte dels records de les persones que admirem ens fa obrir calaixos farcits de vida sense mesurar-ne les conseqüències...

Poder viatjar al passat (sense bitllet ni equipatge). Recordar persones o estones que ens han fet feliç i continuen en la memòria. Petits detalls insignificants, que per nosaltres tenen molt de valor. Història, històries..plenes de sentiments, de la família o del mil moments. Ah, i gràcies pels alcariments. El passat ens ensenya que cal cuidar el present, perquè potser tot d’una marxa amb un moment.

Una abraçada ensecretada...

El teu relat és ple de detalls propers i familiars i, amb ritme cadenciós i amb la dosi suficient de suspens, ens condueix a través de les estances misterioses dels calaixos d’un escriptori. Petites coses que un infant sap convertir en petits –o grans- tresors. He de dir-te que saps copsar l’atenció del lector, la qual cosa diu molt a favor teu.
I no només això. Aquest relat m’ha transportat –com a molts dels que t’han comentat- a la infantesa, a les migdiades d’estiu en què, tancat a casa, em dedicava silenciosament i furtiva a escorcollar els baguls de les golfes, plens de màgia. Algun dia hauré de fer dissabte a la meva memòria, espolsar les teranyines i donar-los una nova oportunitat.

I, a propòsit de la manca de comentaris que em retreus, cal dir que sóc relativament nou en aquesta família i, pel que veig, hi ha tot un conjunt de grupets que s’han anat formant al llarg dels anys, alguns amb més durada que d’altres.
Pel que fa a mi, no m’importa que em comentin, ans ben al contrari. Així, doncs, intentaré de posar-me al dia amb els teus 100 relats -Déu-n'hi-do!- i amb els autors que he anat triant com a preferits.

Aprofito l’avinentesa per agrair-te el teu comentari i felicitar-te l’aniversari.

Raül

He llegit els teu comentari al meu escrit, i els primer que he fet, en justa correspondència és visitar els teus escrits, encuriosit i per agrair-te la deferència.
Així doncs, gràcies pel teu comentari tant animós.
A mi també m'ha agradat molt el teu relat, els teus botons, les teves estranyeses pel que fan els grans. M'hi he sentit molt reflectit, i ho he agraït, doncs la infància i l'adolescència d'un mateix, o una mateixa, es sol resumir en imatges relativament recurrents i en certa manera reiteratives. És doncs d'agrair, quan algú et refresca records, moments, visions o evocacions que et redescobreixen passatges oblidats. M'has transportat, de manera atractiva i viva, a la meva curiositat pels calaixos i els racons, per exemple del "cuarto de cosir". És reconfortant llegir a través de les paraules sàvies d'altri, descripcions d'activitats o quimeres que estimes per entranyables. Gràcies i enhorabona. Jo també tornaré a visitar-te. I tant!

Moltes gràcies pel teu comentari, Unaquimera.

Tafaners de mena,
Remenar, forfollar entre els calaixos, memòria dels records viscuts.
Com un trencaclosques, que mai podrem reconstruir. Una vida acompanyada d'objectes i de històries, que mai seran contades.
El deliri del infant en descobrir el mon i com ho expliques, fas que m'hi senti identificat.
Un plaer llegir-te
Avant

Com aquest secreter que ens descrius i que ens transporta a l'etapa innocent de la infantesa que fa que tot ens ho mirem embadalits, com si descobrir els secrets d’algú de la família fos exactament com descobrir el món. A falta de secreter, el meu avi patern tenia una caixa negra, una caixa grossa, amb els acabats del peu i la tapa imitant una escaleta. La fusta estava finament treballada i el pany i la clau eren artesania pura. La de vegades que hauré fantasiejat amb el contingut d’aquella caixa! No la vaig obrir fins que l’avi i el pare ja no hi eren. Per a la meva sorpresa, només hi havia papers, documents, factures. I, com en el teu secreter, hi vaig trobar una cosa fora de lloc: un meravellós vano de seda pintada desat en una caixeta blanca i un poema escrit en trosset de paper molt rebregat. Era el regal de l’avi a l’àvia en el primer aniversari de casats, emocionat perquè l’àvia ja duia un fill seu a les entranyes. Sí, hi ha objectes familiars que tenen molt màgia. Gràcies per fer-me reviure aquesta història d’infantesa. Sempre és un plaer llegir-te, Maite! Una abraçada, guapa.

doncs abans de dir res sobre el relat vull dir-te que hi ha una frase del teu perfil que m'ha quedat fixada al pensament i crec que romandrà allà, al racó on cada vagada que s'hi va sembla que es descobreix per primera vegada:
"Me niego a vivir esclava de mis heridas."
No saps com em va aquesta frase a la meva situació mental.

Tornant al teu relat, jo també recordo una calaixera, enigmàtica, prometedora de secrets que només podien desvetllar els grans. Quins temps o millor dit: quina infància!

... pel sant, felicitats pels cent, i felicitats pel retorn. Jo em felicito per haver descobert el teu nom. Pel que fa al retorn, no sabia que havies "marxat". A més a més ja et vaig trobar a la crítica tan bonica que vas fer al meu conte.
Podem ser rics o podem ser pobres. Ara bé, els nostres records omplen amb escreix el compte corrent de la nostra vida. I aquests records, sobretot si estan escrits, mai cap crisi ni cap "corralito" no ens els podrà prendre.
Ánims, Maite, cap els 200!!!
Una abraçada
Jaume

Ens duus per una aventura ( fantàstica o real, no ho sé ) dels misteris petitons del fet de poder amagar-se dels grans mentre ets petit i busques el refugi als disbarats i coses serioses que poc importen dels adults. De la manera que tu ho escrius i descrius em fa pensar que tots podem ser criatures intrèpides en alguns moments de les nostres vides, cosa que només de pensar-la m'inspira genialitat, la genialitat amb la qual tu escrius en aquest relat.

Una abraçada, Una!

Els records formen part de la nostra estructura mental. La mateixa reflexió que fas en la introducció, me l’havia fet moltes vegades. S’ha dit que les vivències d’un infant resten més fixes en la memòria i per tant els records són més vívids. Això és cert però no és una regla matemàtica ja que no recordem tot allò de la infantesa ni tampoc totes les vivències d’adult s’obliden. La resposta que vaig percebre és que hi ha dos tipus de memòria, l’ordinària, que utilitzem en el dia a dia, en l’estat que en diem conscient, i la que servem en l’inconscient.

En el teu relat, com sempre molt acurat, ressalta l’episodi del botons, i a mi em dóna a pensar que el fet restà fixat a la memòria de la consciència. Per això ho pots rememorar a voluntat.
Una abraçada de retrobament
Joanalvol

Unaquimera! Quin plaer llegir-te!
He estat molt molt absent i he tornat de casualitat, espero quedar-me, com a mínim per seguir llegint!

Això que expliques em sona, i m'encanta!

Una abraçada

Primer de tot agraïr-te el teu comentari al meu relat. Espero que l'estiu hagi estat profitòs i que l'hagis gaudit plenament. Jo ho he fet completament, t'ho asseguro. Gràcies.
Respecte al teu relat, m'he sentit còmplice del moment en el que la protagonista obria calaixos i on en cadascun d'ells hi trobava un petit "tresor". Quants cops, m'he reimaginat a casa dels meus avis obrint la tauleta de nit d'una de les habitacions, on hi havia fotos, factures, cartes d'amor.. I fins i tot una col.lecció de monedes de les antigues pessetes del meu tiet (enlloc dels teus botons...jeje)
una abraçada literària i còmplice
ens llegim.

Veig que som molts els qui hem tafanejat l'interior d'aquests misteriosos mobles que eren molt millor que una joguina per a qualsevol marrec de l'època. Llàstima que ja en deuen quedar pocs per les cases. No sé si un fred arxivador de metall pot tenir el seu mateix encant.
Has fet un relat breu i brillant, on destaquen sobretot les teves descripcions dels "tresors" descoberts al secreter. No hi falta però el teu estil personal en la manera de plantejar el relat. La introducció, gairebé la primera meitat del text, s'entreté en crear una expectació i fins i tot generar algun equívoc sobre la mena de secret de la protagonista, com en el paràgraf que comença: "Caminava a poc a poc…", incògnita que es desvela de seguida: "se-cre-ter"
Et felicito per aquest relat descriptiu tan ben retratat.

q

Els teus secrets són molt substanciosos. Mai hauria pogut imaginar que un secret d'infància pogués anar tan replè d'adjectius i amb una retòrica tan rica.

Les teves descripcions són úniques. D'una coseta en fas una meravella.

Així que anaves fent la descripció de les coses, les anava veient. Recordo perfectament quan joera petita i anava a casa dels meus avis i també tenia passió per descobrir tots aquests petits tresors dels quals parles. Ho descrius tan bé, Maite, que em sembla tenir aquests objectes a la meva mà; no se t'escapa res.

No és estrany que jo ho recordi, però tu...? Tu ets molt jove per haver viscut aquella època i recordar-ho amb tanta perfecció, havies de ser molt petiteta.

He gaudit molt amb el teu relat: fantàstic!

Una abraçada molt actual,

Materile

Després de molt de temps he decidit tornar a aquest espai i escriure els meus contes atrotinats.
Ha estat un plaer retrobar-te i llegir-te una altra vegada.
Un 10 per aquest conte! Els secreters i alguns objectes vells que sempre sembla que amaguin secrets o, si més no, ens ajuden a imaginar-nos els secrets i les històries que voldríem que tinguessin.
Una abraçada!

que em porta als armaris dels pares, que sempre estavem remenant per a descobrir els petits tresors que contenien. Les escàsses joies dela mare: l'anell de promesa, la cadena amb la medalla, un fermall de plata i marquesetes, les arracades a joc... Després, les fotografies, tant i tant toquejades, que ja havien perdut algunes de les dents de les que parles en el teu relat. M'ha portat també molts records la capsa de botons. A casa meva, com a totes les cases, quan una peça de vestir estava tan vella que ja només servia per a drap, es treien els botons per si es podien aprofitar per alguna altra peça. Per cert, hi ha un joc, que potser coneixes, que consisteix a passar un fil per entre els ullets d'uns quants botons, agafar els extrems del fil, donar-li voltes i després tibar-lo. L'efecte visual era molt engrescador.

Mira per on, t'estic explicant la meva vida, en lloc de felicitar-te per tan magnífic relat. Per cert, l'has publicat en algun altre lloc? Em fa l'efecte d'un "déjà vu". No em facis cas, sempre somio truites.

Jo també t'enyorava.

Hi ha alguna cosa, alguna qualitat, en el món antic, que hem perdut, a la qual hem renunciat, potser per a més comfort, no ho discutiré, però que sens dubte representa una perdua.
Els que hem tingut la sort de veure aquest món antic encara en el seu estat propi, potser ja no actiu però sí encara conservant com un hàlit d'aquella vida que els va fer útils, tenim un record inesborrable del contacte que hi vam mantenir.
Tactes, olors, llums, clarors... que en la infantesa es recobreixen a més amb l'equívoca atracció del prohibit i amb el misteri del desconegut.
Aquest relat té tots aquests elements, i ens sap transmetre aquestes emocions.
Una abraçada,
franz

OK, Onofre! Aclarit!

No, no hi pas cap secret.
Va firmat ' M. Vicent' perquè l'article és de Manuel Vicent. Jo en faig la 'meva' traducció.

A sota la firma hi posa el dia que va sortir publicat en el diari "El País".

Hooooooola Maite, quina il.lusió llegir-te de nou! L'espera però ha valgut la pena. Aquest escrit és fantàstic, en diversos sentits. Primer per la sinceritat encomanadissa, per fer-nos també a nosaltres protagonistes de les teves aventures a casa dels avis. Jo també furgava armaris i calaixos. Després per la teva prosa. Sembla que estiguis parlant. Escrius amb una naturalitat que t'imagino de carn i òssos explicant-me exactament el que escrius. Sembla fàcil però no ho és gens. I tercer, per la quantitat d'informació que dónes, de petits detallets que descobreixes, que enriqueixen molt i molt el relat. Vaja, un gran i esperat retorn. Una forta abraçada i fins aviat!

Aleix

Les traduccions de textos provinents de l'antiguitat, és un feixuc ofici de lingüistes, semiòlegs, historiadors, arqueòlegs... Al capdavall, i en general, la única que podem dir d'un text és que li fem o no li fem confiança.

Si prenem el text de la Carta a Meneceu, se sap o es diu que Diògenes Laerci el va transcriure cinc segles desprès de que s'escriguis l'original. Reflexions:

Primera, hem de fer confiança a Diògenes? La resposta és sí. No pot ser d'una altra manera, d'altra manera ja s'hauria acabat la discussió sobre el text.

Segona, les successives transcripcions. Seguim fent confiança? Però si no en coneixem ni tant sols els noms! Be, farem confiança a la seva professionalitat.

Tercera, els textos antics han passat en el seu encaminament fins a nosaltres, a més a més dels transcriptors, per nombroses mans: traductors, bibliotecaris... Podem fer confiança a cadascun d'entre ells, però els podem fer confiança a tots plegats? Matemàticament o seguint les regles de la lògica la resposta és sí. En tot cas ens podria quedar algun petit dubte de que algun d'ells hagués pogut fer petits errors, com empassar-se una lletra, una paraula, una frase o fins i tot tot un paràgraf. O hagués pogut tenir petites temptacions d'aportar-hi petites modificacions, correccions i fins i tot, si l'home era prou erudit, lleugeres variacions en el sentit. O potser canvis en el lèxic car en el passar dels segles i ja no diguem dels mil·lennis, sense arribar a canviar de llengua, els mots muden sentits i significacions.

Quarta, ja no diguem quan el text cau en mans d'un adversari ideològic. Llavors el greu és que nosaltres els hi seguim fent confiança, a menys de que s'ens convenci de que la seva professionalitat estaria per sobre de les disputes ideològiques.

Per tant tot es redueix a una qüestió de confiança. De confiança cega, car tots els que han manipulat el text ja no hi son. Hem de tenir confiança cega?

El que és clar és que sense una base mínima de confiança no podríem sobreviure, però aquest ja és una altre tema que ens portaria a una digressió encara més extensa.

Encara queda la qüestió de la o les interpretacions. Qui no pot arribar a pensar, be, aquí i diu això però jo estic segur que l'autor volia dir això altre. I encara queda la qüestió quasi sempre oblidada i que és capital, la de la "Recepció". La recepció d'un text potser bona o dolenta. Tot depèn multitud de variables com: que se n'hagi fet una bona promoció, de la capacitat o bon gust del public a qui s'ha dirigit en un primer moment i, sobretot, de l'atzar o la bona fortuna. De que algú, que en aquell moment gaudeixi de bon predicament, hagi passat per allí, s'hi hagi fixat i hagi volgut benèvolament fer publica la seva opinió favorable.

Així son les coses, les entenguem o no. Però tant si les entenem com si no, les coses seguixen sent com son i no pas d'una altra manera.

La capacitat d'acceptació de la perplexitat de cadascú afegida a la del qüestionament raonable del dubte que s'instal·la, és la clau per a sobreviure en llibertat i en la dignitat de les conviccions íntimes. Si aquestes son raonablement sanes, si no te les has deixat embrutir massa, ja t'has salvat. Com diu l'encapçalament de la carta a Meneceu pròpiament traduïda: "Que ningú, pel fet de ser jove no dubti en filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar", que jo ho deixo en: "Sigueu joves o vells no us hauríeu de cansar ni dubtar mai en anar a la recerca de la saviesa."

Ja ho veus, simple qüestió de confiança.

... que, a més a més, és el que fa el número cent.
Felicitats pel centenari...
... i també pel dia del teu sant.
Una forta abraçada!
FRANCESC

Has escollit el dia del teu sant per fer-nos-el arribar, i te l'agraeixo molt. M'has fet recordar tantes coses...que m'he emocionat.

Espero que estiguis passant un dia molt feliç, Maite,

Una abraçada,

Pilar

...un 'secret' excessivament secret la data d'avui (recollones els dits... 'hui') m'adjunte a tots aquells/totes aquelles que t'han felicitat.

Salut i rebolica, xicona quasi paisana!

Quina alegria tornar-te a llegir! Un cop més ens endinses per aquets mons secrets on jo m’hi sento totalment identificada, aquells moments tant plaents on cerques aventures, descobreixes moments dels grans que mai t’han explicat... i la fantasia de la infantesa segurament que et magnifica...
Petons i abraçades Uqui i que passis un magnífic dia del teu sant!!

no ens veu ni ens escolta ningú et diré un secret: quines ganes tenia de veure't per aquí, Unaquimera!
I ho has fet en un dia preciós, el dia del teu sant i, a sobre, ens regales un relat emocionant, ple de tendresa on els records d'infància prenen protagonime. I comparteixes amb nosaltres aquests moments de goig que tots hem viscut mentre furgàvem d'amagototis i encuriosits pels calaixos dels avis o dels pares. M'has fet recordar tantes coses amb els teus "Secrets" que t'ho agraeixo profundament.
Escrit amb ploma daurada, marca de la casa. Quin gust llegir-te!
Molts petons i moltes felicitats Maite per aquest retrobament tan agradable.
Que passis un dia meravellós, guapa!

Mercè

Quan hom parla dels secretes, ja deixen de ser-ho una mica, però també segueixen com secrets.... amb una segona dimensió.
Per mi, és com si renovessin la seva presència.
Guapo Relat.

celebro tornar a llegir-te i especialment avui que és el dia del teu sant

el relat m'ha transportat a la meva pròpia infantesa quan furgava pels calaixos i racons secrets de casa meva, com sempre ho has descrit amb mestria

sóc un nou joan, espero que podem començar de zero a compartir moltes coses

una salutació ben encoratjadora
joan

Fantàstic viatge pel laberint dels records!

Què bé ho he passat! He reviscut les estones que passava al despatx del pare, quan ell no hi era, obrin els calaixos del escriptori i utilitzant alguns dels estris que ens anomenes. En tinc uns records molt bonics d'aquella etapa.

Com m'ha agradat tornar a llegir un relat teu! T'enyorava saps, els teus relats són com les sorpreses esperades i sempre ben trobades dels calaixos d'un secreter.

Una gran i càlida abraçada estimada Maite.
Núria

has obert la caixeta del records i has deixat un interrogant : Què significa aquell pètal en el calaix del despatx d'un home ? Vols dir que aquest relat no podria tenir continuació ?
Moltes felicitats , benvolguda Maite i no ens tornis a deixar , eh?

Una abraçada que et duri tot el dia.