A casa

Hola Uqui.

Has traslladat al "paper" de forma molt sàvia què pot sentir una persona que se sent sola.

En el transcurs del temps aquesta "companyia" cada vegada s'arrela més i més fins el punt de fer-te "amiga" d'ella i respirar una mica, vivint amb una certa qualitat de vida millor. O pel contrari pots acabar chungo chungo :)).

Bé, mola mazo el que he llegit !.

Fins la propera,

Sussu.

Cap altra cosa no m’inspira aquest relat. Compassió, doncs una casa on no hi ha vida, no hi ha caliu, i fins i tot s’esfondra. No em fa pena, penso que és un sentiment negatiu, se’l carrega aquell que el sent i altri no li arriba.
Compassió, sí, doncs rere la porta no hi troba solitud, sinó buidor. És un home buit, que viu de l’almoina de quatre paraules de complets desconeguts. Compassió, ja que no pot fer-hi res per omplir el buit de la seva vida i el transmet arreu.
Hom pot viure sol i no sentir la solitud i pot viure en companyia i sentir-se sol. Tot depèn del grau de buidor, o si es vol, del grau de plenitud.
T’agrada plantejar-nos situacions extremes, i crec que és bo.
Una abraçada plena de caliu
Joanalvol

Suposo que aquest relat és ficció, peró, descriu perfectament tantes realitats humanes.

Tots necessitam moments d'introspecció, de soletat, per a mantenir l'equilibri, per a trobar-nos amb naltros mateixos. Aquesta seria la soletat necessaria i desitjada... La del personatge que tan bé dibuixes, no és l'opció de vida que ell ha triat. El descrius com una persona social i amicable que necessita del contacte humà i fins a la darrera línia ens mantens atents al que es trobarà a casa seva que tant tem..... Un relat magistralment portat des del inici fins a la soletat del darrer mot.

Com sempre Unaquimera, un plaer llegir-te. En que he estat un llarg periode sense conectar-me, avui que estic de vacances , m'he retrobat una vegada més amb les teves màgiques històries...

Una abraçada primaverenca

leonardo

Benvolgut/uda relataire:

Com ja deus saber, des de l’ARC hem encetat la iniciativa d’editar, mitjançant una plataforma digital de publicació, el recull dels microrelats guanyadors i seleccionats de l’anterior convocatòria del Concurs ARC de Microrelats “Secrets”. Edició que ja és un fet: SECRETS.

La bona acollida d’aquesta proposta ha fet que ens plantegem la possibilitat de donar-li continuïtat. I aquesta és la nostra intenció.

És per això que, en haver quedat seleccionat/ada aquest mes de març, i per tal d’anar avançant feina, t’agrairíem que ens autoritzessis a comptar amb el teu microrelat perquè sigui inclòs en el proper recull.

Només cal que ens enviïs per correu electrònic (associacio.relataires@gmail.com), el text que t’indiquem al final d’aquest comentari tot fent un copiar i enganxar i complimentant les teves dades.

Esperem que aquesta nova iniciativa de l’Associació de Relataires en Català et sembli interessant.

Cordialment,

Comissió Concursos


TEXT AUTORITZACIÓ – Cal fer un copiar i enganxar, emplenar les dades personals, i enviar al correu de l’ARC: associacio.relataires@gmail.com

En/na ......................................................................................................... amb D.I. número ......................................... i nick relataire ........................................................ AUTORITZA a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure el microrelat seleccionat del mes de ......................................, del qual és autor/a, en el recull de microrelats “Sentiments” que s’editarà a finals de 2012 mitjançant una plataforma digital de publicació. Així mateix també atorgo el meu consentiment per incloure qualsevol altre microrelat seleccionat al llarg de la present convocatòria i del qual jo en sigui l’autor/a.

Hola Unaquimera,
Acabo de llegir el teu comentari al meu relat i m'ha fet molta il·lusió. No, no he deixat d'escriure es que je estat molt embolicada i no he tingut temps de penjar res mes al web. peró ho faré.
A mi també m'ha agradat molt el que tu escrius i et seguiré llegint. Els teus texts son molt suggerents. Espero que t'acompanyi sempre aquesta inspiració tant lucida i sensible !!

Una abraçada,
Ventdelsud

Hola Maite, em “reincorporo”.

M’he tornat a llegir “A CASA” , m’ha tornat a agradar i no te’l comento perquè ja ho vaig fer dies enrere.

Aquesta setmana passada m’he fet sòcia de ARC. Coses com aquesta, no tenen preu!!!

Una abraçada i gràcies per tot.

Gemma

he pensat : Un altre matrimoni que va a la deriva ! Així que no puc deixar d'admirar la teva facilitat per a sorprendrem.
Pobre home ! Que trist haver arribat a aquest punt !
Com sempre un GRAN plaer llegir-te.
Petonassos, Maite !

L'has clavat, Maite, l'has clavat. M'has fet voltar per totes les situacions possibles, m'has fet rebentar el cervell pensant perquè no vol tornar a casa i no m'imaginava que fós la soledat. Primer he pensat en la dona (massa clàssic), després he pensat en algun animal de companyia (massa bèstia) i m'he acostat una mica pensant que seria la por en un pis gran. La soledat, clar! I és que, a més, descrius tan rebé tot el contrari de la soledat! El treball, el xerrar amb algú, el fumar amb algú, el prendre la darrera copa amb algú... I el fet és que no hi ha ningú més! És fantàstic aquest relat, perquè l'envoltes,l'observes com un animal de caça, el descrius en negatiu, quan el problema és al centre de la plaça. Com un passeig sota els porxos de la plaça i la font solitària del centre. Quadrat, clavat! Una abraçada.

Aleix

Exaspera, també estic amb zappa que tanta dilació exaspera, no ho sé, com es que qui fa de protagonista no fuig d'una vegada, com si algú més ho pogués evitar, tot i que ja ho intenta, pel camí superficial, d'allargar el moment de trobar-s'hi, ja ho intenta, però es distreu, juga, no decideix, segur que no pot. Ànims al protagonista

Sempre ens mantens amb expectació, avançant amb l'ànim suspens i l'ull inquiet pels camins que sabem -n'estem segurs- que fan marrada, però que també sabem que finalment, amb un gir inesperat -perquè per molt que l'esperem, la fi sempre ens arriba abruptament i sobtada-, cap a una fita que ens ha de sorprendre.
Espero que no et molesti que compari aquesta estratègia a la dels dissenyadors dels laberints, que en un mínim espai et fan traçar camins quasi inesgotables. La diferència és que sabem, confiem, n'estem certs, que trobarem el final i que, a més, ens deixarà captivats encara un punt més per sobre del que ens captiva el camí.
Aquí, en aquest relat, anem del bracet amb el protagonista que avança arrossegant els peus per la seva jornada de treball i demora fins al punt insostenible la seva tornada a casa, on ha de trobar-se amb allò que tant li pesa. L'esperem, a ella. Ell la coneix, nosaltres no, però finalment sabrem que en el fons del fons també hi som nosaltres.
Una abraçada,
franz

M'has ben enredat, Maite, fins al final del relat no he pogut esbrinar qui o què produïa el gran temor de la protagonista. Ha estat un desenllaç molt encertat per a un molt bon relat.

Tot i que jo no he hagut de viure mai sola, m'has fet recordar la temença que jo també vaig sentir durant bastants mesos quan tenia deu anys. Era al cinema, amb la meva mare i temia el moment en què acabaria la pel·lícula, era al col·legi i retardava l'instant de tornar a casa, era al carrer, jugant, i no trobava el moment d'entrar a casa...Temia enfrontar-me amb el buit tan dolorós que hi havia deixat el meu pare, temia reviure la gran tristesa de la seva pèrdua.

És curiós, benvolguda Maite, de quines maneres tan diferents ens afecta la literatura, oi? Estem parlant d'històries ben diferents, però amb un mateix fons de sensibilitat...

T'envio una abraçada, primaveral, plena de suaus aromes i bells colors. La reps?

Pilar

Un relat excel•lent com ja ens tens acostumats. I amb la sorpresa final que encara que ja te l’esperes, sempre sobte, sempre surts per on menys t’esperes. Has brodat l’odi a la temuda soledat de qui no la vol i la pateix.

Una forta abraçada

A banda del final inesperat (ja te l'han comentat sobreres vegades i poc tinc res a afegir), el text mena a una reflexió interessant. La por a la solitud. Sempre he pensat que una cosa és "viure a soles" i una altra ben diferent és la de sentir-se "a soles". Moltes vegades la gent que suporta la seua pròpia solitud és perquè no és capaç d'enfrontar-se a ella mateixa o bé troben un buit dins d'ells que no han resolt encara.
Una abraçada reflexiva,

Llorenç

Vull dir que et defenses molt bé en les distàncies curtes del micro relat. Ens has conduit per un seguit de llocs coneguts i ens esperàvem un final, que en el fons sabíem que tu no ens oferiries, però mai saps on et poden dur els camins de la literatura, i tu els domines a la perfecció, i en aquest relat i el seu final no esperat, demostres que no sempre per enganyar cal fer trampes. Tu ens parles en tot moment de la por, l'odi a la solitud, però tots volem veure una persona al final del camí, i tu ens ofereixes al personatge solitari del relat.
Inesperat, però lògic final conduit amb tot el mestratge literari que atresores. Moltes felicitats.

Ferran

M'esperava que darrera la porta de casa seva s'hi trobàs a un monstre, però la soletat a vegades pot ser fins i tot pitjor que això. M'ha agradat molt, de veritat.
Jo pens que la soletat és una cosa interior, perquè per exeple, jo mateixa, preferesc estar sola que segons amb quin tipus de gent, o també en molts de moments de la meva vida necessit sentir que tenc a algú devora que m'escolti. Però això depèn del moment i de la persona.

I et contesto al que em vas demanar de com havien anat els estudis, i per ara va tot beníssim, i esper que a tu també et vagui tot bé!
Una besada :)
Marta.

Efectivament, és trist quan una casa no té el caliu d'una llar plena de vida, plena d'escalf humà i de relacions familiars que es donen suport mútuament: ens resguarda de la inclemència dels elements meteorològics, pot donar-nos refugi i escalfor a l'hivern i una ombra fresca a l'estiu, però és més difícil que ens protegeixi de la intempèrie espiritual de la nostra pròpia solitud. I malgrat tot, hi ha qui ha après a viure sol. Suposo que es tracta d'aprofitar les estones d'aïllament com una preparació per projectar-nos cap a l'exterior amb més força, saber alternar els moments d'introspecció o de formació, o de simple preparació dels detalls més mundans de la intendència domèstica, amb d'altres ocasions més socials, ja siguin a la feina, trobades familiars, visites o altres activitats de lleure.

Té gracia que hagis classificat aquest minirelat dintre de la categoria "terror", perquè això en un principi pot augmentar les expectatives i l'emotivitat del lector. Aquesta vegada has sabut mantenir el misteri i la intriga literalment fins la darrera paraula del relat. Enhorabona perquè en aquest sentit t'has superat a tu mateixa. Des del plantejament inicial has anat teixint la trama que descriu l'estat d'ànim del protagonista davant la perspectiva de tornar a casa.

Trobo que tens el do de connectar amb la gent escollint de tant en tant temes universals de la vida quotidiana que reflecteixen problemes del nostre temps i amb els quals el lector s'hi identifica amb facilitat. Enhorabona també per aquesta sensibilitat que tens!

Una abraçada casolana,

q

Dos paraules tan senzilles i de significat tan diferent...
És meravellós gaudir del seu significat més positiu, tornar d’un viatge, tornar cansat de la feina, tornar de comprar, tornar de l’escola... crec que tocaria dir “retornar”, retornem al lloc ideal per nosaltres, del que ens en allunyat per un motiu o altra però que mentre som fora, desitgem tornar a arribar A CASA amb tota l’extensió de la paraula.
I per contra, és terrible pensar HE DE TORNAR A CASA. La solitud és la pitjor companyia. No tenir ningú al costat va apagant el somriure i d’una vida plena de color, tot és va tornant gris fins a arribar al negre, al pessimisme total que pot donar peu a qualsevol desgràcia.
Un relat molt ben escrit, molt sensible i molt real...
Una abraçada PLENA DE COLORS.
Gemma

M'ha fet il·lusió saber com era el teu odi, contra què o qui anava, M'has ben desconcertat i enganyat. Creia que seria la sogra o la cuina (odio la cuina perquè la pateixo cada dia i ningú m'ho agraeix, ni una paraula que em serveix de consol), però no, hi ha una cosa pitjor: la sol·litud de la protagonista.

Un relat molt ben estructurat amb totes les qualitats literàries a les quals ens tens acostumats, amb la sorpresa final.

Una abraçada sense sorpresa final,

Maria Teresa (materile)

Oh, bonica, què bo! mai no ens decepciones. Precisament avui he vist aquest repte, i he pensat que s'havien oblidat un sentiment essencial dels humans, la solitud. I llegeixo el teu relat sobre l'odi, i on ens mena? A l'odiada soledat. Molt i molt ben portada la intriga, el desenvolupament i també la resolució. Precisament avui m'he decidit a publicar un vell poema sobre la solitud, ja el veuràs. Petons, reina de "Relats"
Illadestany

Has sabut copsar la nostra atenció fent-nos caure en l’equívoc d’una situació de desamor, d’incomoditat familiar o fins i tot de violència. Però, en tractar-se d’ell envers ella, de primer moment, et fa dubtar. Sense excloure, però, cap possibilitat.
I quan més desconcertat i dubitatiu et trobes, arribes al darrer mot. Aleshores t’adones amb un somriure entre enigmàtic i còmplice que és no solament un exercici literari més, sinó que descriu la realitat, crua i angoixant, d’algú que havia viscut dies millors en bona companyia i que, de sobte i durant massa temps, es troba sol, absolutament sol, dissortadament i tràgicament sol.

Bona estratègia descriptiva i excel•lent relat.

Raül

Com tu has contat al relat, per a moltes persones el arribar a casa és tot un martiri. No és el mateix pels que tenim una vida social i familiar, que de vegades enyorem una mica de solitud. La solitud de la que parles és la de cada dia, aquella que no vols, que no has buscat, però que t'ha vingut de sobte, sense esperar-la.
Cal ajudar a les persones que estan en eixa situació, dins de les nostres possibilitats, fent-los companyia, donant-los conversa, interessant-se per les seues dèries...
Com gairebé sempre, has estat genial!
Fins sempre, amiga!
Una forta abraçada!
FRANCESC

D’antuvi Maite, sabia que no és tractava d’ella, la dona, la companya… Hi ha quelcom en la presentació del personatge que m’ha fet intuir que és sensible i un home sensible no pot odiar, el teu relat ens mostra un home que cerca contacte, companyia, conversa i que està temorós de tornar a casa.
En tota la narració hi hes palesa la soledat, molt subjectivament ens la vas presentant i arriba en el moment just, el més dur, l’inevitable moment d’obrir la porta i no sentir el flaire de ningú, de cap cos recient dutxat, de cap menjar cuinat... Res que faci canviar l’expressió de la cara, segurament només aquella olor persistent de l’ambientador.
El final podria ser ben be el principi i continuaria sent un magnific relat perquè la seva essència rau en com ens descrius l’estat emocional del personatge.

Aquest relat Maite, m’ha tocat molt endins, però no pas perquè ara estigui sola a casa, no, sino per aquella soledat que tenia quan vivia en companyia, i que com el teu personatge, temia obrir la porta i sentir-la. Aquella era una soledat molt cruel. Ara sé que es pot viure sola i ser feliç.

Una molt gran i càlida abraçada
Núria

Tan desitjada, de vegades, quan un se sent atabalat per sons, veus, retrets, treballs,
demandes urgents i exigències. I, en canvi, tan freda, tan inhòspita, tan desangelada quan és el pa nostre de cada dia i la nostra única opció.
Aquesta vegada, estimada Unaquimera, no m'has enganyat del tot, perquè sabia que no era pas la parella qui esperava el protagonista, sinó algun dels teus invents genials amb els que sempre ens sorprens. Ara, s'ha de dir que la sorpresa ha estat ben trobada, molt adient i suggeridora.
Escrius de meravella, nena, i tens un cap d'allò més ben moblat. No és fàcil empatollar-se històries que resultin tan interessants com les teves i que estiguin tan ben elaborades.
Petonets i fins aviat

que et deixa intrigada, fins al final amb la sorpresa de la soledat.
Molt ben portat. M’ha agradat i merci per les paraules de l’altre dia.
Sempre endavant!! Una abraçada avui ben assolellada

i molt ben portat fins al final de tot, fins l'esclat de la darrera paraula, fins la veritat.

Jo he viscut casos semblants amb gent de la feina. També amb gent jubilada i que viu sola. La solitud és un personatge que cal asumir en positiu. Reconec que no és fàcil. Toreiar la solitud, gairebé sempre t'enganxa i fa mal emocionalment. Enhorabona per aquest Relat tant real.

Com sempre, una joia amb un final esplèndid. Em tens subjugat.
Una abraçada.