UN FINAL, UN PRINCIPI

Em costa trobar les claus dins la bossa negre i sembla que juguin a fet i amagar. Potser tinc por, por al silenci, a la foscor, a una realitat imposada. Obro la porta maldestra, prefereixo romandre amb la llum tancada, em plau la tebior de la claror que s’escola tímida per la persiana. No cal disfressar res. Tot al seu lloc, però res és el mateix. Les fundes ben posades sobre el sofà, les fotos se’m mostren com un cruel recordatori d’altres temps en que tot semblava tenir un sentit, on tot era possible. Ara ja no se sent cap fressa, ni el telenotícies, ni dibuixos, ni tan sols els riures de les nenes fent corredisses amunt i avall. Un mutisme aclaparador em cobreix com una boira espessa, i una pedra feixuga m’oprimeix el cor. Deixo la maleta i m’assento sobre el llit, melangia d’una història no escrita, fragilitat d’una ànima ferida. I sento el silenci, no el vull defugir, m’espanta però m’atrau, em decep però m’asserena. Com el nen que troba escalfor en el braços materns m’ajec i recordo quan no tenia por, quan la mare em bressolava i em deia que tot passaria, que tot s’arreglaria. Ara el meu matrimoni llueix com una nina trencada i jo ja no ploro com quan era infant. Una angoixa immensa com l’univers, s’ha instal•lat com a companya de pis i no vol marxar. Tan sols la il.lusió de poder tornar a ser mestressa de la meva pròpia vida, la guia del meu propi destí, em converteix en roda de molí i m’empeny a seguir. Per què no vull ser titella que belluga a l’albir d’un altre, per què els meus desitjos, els meus anhels han de ser els actors principals de la meva pròpia pel.licula. No, no em puc deixar vèncer, em llevo, alço les persianes una claror poderosa ho inunda tot i m’adverteix delicada, persuasiva, com una marona protectora que tot segueix, que tot avança i que jo puc.