Estimada criatura

A veure, a veure si torno a convertir-me en un criticaire ferotge. Crec que començo a fer vida normal després de la jubilació… o sigui que prepareu-vos.
Aquesta carta tan íntima, tan personal, tan tendra, arriba fins i tot a criticaires tan insensibles com jo, que ja és dir!
Ho sento, Maite, t’ha tocat!
—Joan—

És fantàstica aquesta confessió i declaració d'amor que uneix la mare i el futur fill, al qual exposa tots els temors, anhels, alegries, covardia, renúncies..., és tan cert que em sembla reviure-ho.

És una delícia llegir la teva prosa poètica, la bellesa de les paraules trobant un sentit per poder expressar frases que mosseguen els sentiments.

Ja he vist la por d'aquesta mare que només per amor a un fill és capaç de tirar endavant. Diu: "... em declaro espantada", i després declara: "... perquè ja estic absolutament enamorada de nosaltres".

Una abraçada,

Maria Teresa

Moltes gràcies pel comentari que em fas al poema sobre la llibertat. Expresses molt bé el que vull dir, li has agafat ben bé el fil.

Per altra banda, ets tan realista a l'hora d'escriure ESTIMADA CRIATURA que et puc assegurar que sí em pensava que estaves esperant. De tota manera, si ja has sigut mare, ja has pogut viure totes aquestes sensacions meravelloses que no tenen preu.

Una abraçada i fins a la propera lectura. M'agraden molt els teus escrits.

Gemma

Es el que veig i em defineix tot el teu relat.

Des de que saps que s'ha obert el teu niu i que has fet un pacte de sang amb aquest ser tan minúscul, ja has començat a estimar-lo.

Com totes les mares, quan es la primera vegada tens por, tens la incertesa de si seràs capaç de criar-lo i de pujar-lo com cal, però crec que si ara ja n'estàs enamorada, en el moment que neixi, quan te'l posin sobre el pit, i l'acaronis per primera vegada, quan el vegis tan fràgil i que depen de tu per tirar endavant en el món, se't en aniràn tots els dubtes i ningú t'haurà d'explicar que vol dir SER MARE.

Has fet una narrativa que es una passada de dolçor i tendresa!.

Una abraçada.

Gemma

Guauuu!Després de molt de temps (potser un any i més) torno a llegir-te, sabent que admiraria els teus escrits. I així ha sigut.
Fas venir ganes d'escriure. És genial.
Felicitats, un cop més.

Raquel (rakpunzel)

Fet de poesia dirigit més per l’intel•lecte i la raó que no pas per l’amor, l’esperança, la confiança i la fe.
Destaco aquestes dues frases: “Hem segellat un pacte de sang, malbaratant gotes de la meva”. “Perquè m’apresses a considerar perills, transitar camins incerts, imaginar ocasos funestos per al que tot just és una alba”.
Néixer és un gran misteri, talment com morir. Ningú ens diu per què naixem ni per què morim. I poca cosa sabem del món psíquic que ens envolta. L’intel•lecte és insaciable, es desborda per obtenir coneixement. Si la voluntat l’inclina cap a la racionalitat, al marge d’aquest món psíquic que el supera, esdevé un impossible, semblant a la faula d’aquell nen que volia posar, a galledes, tota l’aigua del mar en un forat que havia fet a la sorra.
Impliques: l’amor, les emocions, el temor, la por, la covardia, el desig i la il•lusió, no com a factors positius sinó com a conseqüència de la manca de comprensió.
Sort que al final tot s’adoba.

Com sempre rep una abraçada de pau.
Joanalvol

PD. Tal com ens vam dir en el darrer vis a vis, cal anar sempre avant i amunt. M’agraden molt les trobades literàries de l’associació, hi ha un màgic ambient que ens envolta sense explicació racional.

Jo també estimo aquesta criatura que et diu i et fa sentir tantes sensacions i emocions. Sensacional ella i tu. Desperta tota la teva valentia amorosa. Enhorabona de tot cor.

és una preciositat, meravelloses reflexions,núvols de sentiments,pors, il.lusions,.
Un relat profund que enamora al llegir-lo

Preguntes carregades de neguit, puntades de por que set claven a les galtes, temps d'incertesa, poc temps per planificar allò que ja mai més podrem planificar del cert i per damunt de tot, sobre tot, L'AMOR, en majúscules, no pot ser d'una altra manera...

M'ha encantat.
Petons de sucre.
Anna

Un relat ple de perquès ineludibles enumerats amb el teu savoir faire particular. Felicitats

És habitual, en els teus relats precisos i ben fets, que ens hi recreem llegint i analitzant tot el que els teus protagonistes ens expliquin.
En aquest cas i veig també una preocupació lògica, dubtes i preguntes que sovint, segur, ens fem en aquest fet tan natural que és la procreació. Preguntes que només tenen una resposta, l'amor.
M'agrada i, seguin el fil del teu relat et convido a maduixes amb nata.
Avant !!

Al final no, però des del principi fins a les tres últimes línies noto una por coneguda, però no viscuda d'aquesta manera, sinó d'altres.

Noto la por al sacrifici que comporta que algú depengui de tu dins el buit de la incertesa, noto la por d'haver de guiar amb unes responsabilitats immenses el fill del qual no se sap encara, i aquest no saber espanta, cap on anirà la seva vida, encara per descobrir pel que fa a la mare i l'angoixa que això comporta. Noto una por al món i a tot el que hi ha entorn del fet tan i tan delicat que no sabria com descriure-ho, d'atansar-se cap a una nova i extraordinària comesa que és la de la incertesa, incertesa nova, sobretot nova, tan inquietant que posa la pell de gallina de tal manera que la realitat, al mudar de pell, corre per tot el cos i crea una gran llàgrima-ferida dins el cos tan abismalment atemorit pel fet.

L'enamorament del final tranquil.litza una mica al descobrir el llaç aquell que duu més a la serenitat i a la comprensió, per difícil que pugui resultar.

Vaja, jo ho he entès d'aquesta manera.


Sergi

els teus darrers relats que m'obliguen a llegir-los un cop i un altre i un altre.
M'agraden tant !!! Descrius tan bé les sensacions que experimentem les que hem tingut el miraculós plaer de ser mares !!!
No sé si era Gabriel García Márquez que deia : El primer cop que el teu fill t'agafa el dit , ja et té atrapat per tota la vida.
Ja saps que els teus relats i poemes sempre m'han agradat molt però aquests últims...Pura saviesa i delícia !

Una molt forta abraçada i tot el meu carinyo, estimada Maite !

Feia temps que no llegia res teu (o de cap relataire) i en llegir aquest relat he retrobat aquesta veu teva tan poètica i que sap com arribar endins dels lectors. Amb aquest tema, les que som mares podem sentir-nos, em sembla, identificades; encara que aquells moments en que duiem una altra vida a dins es perdin en el temps. Hi ha sensacions que són per sempre.
M’encanta quan dius: “és poc temps per entendre el codi elental d’una obra que escriuré la resta de la nostra vida”, i també la frase “ja estic absolutament enamorada de nosaltres”. Aquesta primera persona que fusiona el singular i el plural és un gran encert!
Una forta abraçada,
Shaudin

Merci pel teu comentari al meu relat magre per dolç. Suposo que necessitava una crítica d'algú que fos especialment d'elecció meva i vaig pensar en tu.
M'ha agradat moltíssim i t'estic molt agraït doncs penso que no és un relat precisament gaire fàcil d'entendre, per curt que sigui.

El que em passava en el comentari que et vaig fer i al qual t'hi refereixes és que volia ser molt sincer, i sovint em costa, ja sigui per bé, per mal, o per contradiccions, com molt bé anotes tu.

He quedat content i més que això per la totalitat del teu comentari.


Sergi

Uff, de vegades el relat esborrona pels termes que empres. Realment, des que comença ja tendeixes un mant de mots que amaren el relat de sentiments profunds. En aquest cas, d'una relació materno-familial encara sense materialitzar. Em recorda un relat que vaig escriure cap a un amor que encara no havia arribat a la meua vida abans que descobrira l'amor propi.
Un plaer llegir-te, Maite.
Llorenç

la teva carta és un cúmul de sentiments que nien i creixen amb l'esperança i la il•lusió per damunt de qualsevol dubte, per més preguntes i més pors que la teva protagonista visqui en aquest nou mesos de plenitud, les seves paraules ens desvetllen l'AMOR d'una mare, que ho superarà tot amb escreix.

Magnífica carta! Com ens agradaria a totes les mares saber dir així tot el que sentim!
Gràcies Maite per ser com ets!
Vaig ser molt feliç el dissabte poden tornar a abraçar-te.

Una abraçada
Núria

Has descrit tan bé l'estimació! Mare i fill crec que són l'estimació més sublim. Un desig per a tots aquells que no tenim fills i ho voldríem. Desig, amor, entrega i reflexió del patiment del que coneixem. Relat ple de sensacions i d'arguments per a l'estimació. Molts perquès amb resposta. I mira, ara mateix m'acabo d'adonar que han encès les llums de Nadal del nostre carrer. Una abraçada Maite i un plaer conèixer-te per fí! A la propera que pugui ens quedarem a dinar i a xerrar. Una altra abraçada, apa!

aleix

Cert, entre pares,mares , filles i fills, sovint es signa un pacte de sang per tota la vida i més enllà
joan

...diàleg entre mare novella i fill desitjat. Moments on es barregen sentiments, sensacions i neguits davant el que vindrà. Tan sols l’amor, el desig de veure i estimar al teu fill pot amb les adversitats i incerteses. Expresses de meravella el proces que culmina amb el millor regal de la vida.
Una abraçada plena de complicitat

d'una mare. Sincera, planera, per algú que espera...
Crítica i realista, Dolça i amorosa.
Amb tendresa i nuesa.
Aconsegueixes posar-te dins de la seva pell...
Ser mare, un bonic acte d'amor, en un món de color (amb totes les seves tonalitats!!!).
Una abraçada de bressol i encantada.

Aquest relat és preciós per mi. Mostres amor, mostres por, mostres inseguritat, mostres il.lusió.. mostres molts de sentiments diferents, i això fa que aquest relat sigui tan fantàstic.
L'amor d'una mare... tots sabem el que ès, però passar a ser-ho ja és un altre pas, un altre escaló de la nostra vida que fa que ho doném tot pels nostres (o això jo penso i faria)
En conclusió, que m'ha encantat!
Em tornaré a passar per aquí :) una besada

Aquest meravellós relat em transllada a temps ja superats però igualment importants: la por, els dubtes, el neguit de no saber si s'estarà a l'alçada de les circumstàncies, de si realement portar un fill al món és una bona idea atès el caos en el que vivim tots.
El diàleg interior amb el fillet és ja una manera de ser conscient de la responsabilitat que comporta donar vida a un altre ésser, que estarà lligat a nosaltres ja per sempre. És una tasca gegantina, dia a dia, any rere any, i no és d'estranyar que, de vegades, tinguem dubtes de si tindrem prou forces per a dur-la a terme.
Però aquestes reflexions venen compensades per la gran il·lusió i joia que comporta sentir bategar un cor al mateix ritme que el nostre. És una meravella, una mena de miracle de la natura que no deixa mai de sorprendre.
Gràcies pel teu relat.

tenir tants dubtes ja és senyal de que seràs una gran mare, i l'amor ja ha nascut molt abans que el nadó ...
una gran abraçada
ara vaig al teu facebook a veure les fotos de la trobada

joan

Si, la claves com sempre: curt és el pròleg i gran la dificultat d'encertar-la, en aquesta gran tasca de vida, que consisteix a tenir un fill. I complicada la transició de la posició de filla, a la de mare i, per tant, d'adulta tan desenvolupada com sigui possible, i mai en serà suficient. Magnífica carta d'amor i de dubts, guapa.

Una carta abocada al futur, a la vida que en definitiva viurà la protagonista i que, tanmateix, cobrarà una forma nova i independent. Ja en el mateix punt de començar a ser, transforma al que és. La veiem, la futura mare, la sentim, plantejar-se els dubtes, les mirades enrere, al territori feliç i irrecuperable de la infantesaon ara ha d'ingressar la seva successora, els projectes encara no prou definits, els temors a la responsabilitat que haurà d'assumir...

És a través dels fills que veiem que el que sobrevisqui de nosaltres depèn del que ells duran en ells mateixos de nosaltres, com nosaltres duem el que els nostre spares ens van llegar. La major part, ben cert, transmès en la inconsciència de la infantesa.
I és l'amor, que ja el títol ens manifesta, abans que la criatura tingui el nom que la faci definitivament individualitzada, la garantia d'aquesta transmissió.
Una abraçada,
franz