per l'hora. És una hora estranya, en la que molta gent se sent martiritzada per la manca de son. Ara, el teu relat, omple perfectament aquest temps mort de matinada, amb intriga i un bon final. M'ha agradat molt

tots podriem arribar a ser aquestes coses, només calen les circumstàncies adequades. Tots som el millor i el pitjor en potència, i ho mostres tal cual. Curt però molt bó.

M'ha agradat sobretot aquesta part:
Érem massa joves per saber que ens ensorràvem i lliscàvem com ho fan els bailarins romàntics.
Al cap i la fi, la vida és un camí per on arribem a la mort, a estones amb música, a estones ballant, a voltes ensopegant cegament en la fosca...

relat. Hi ha molts Sant Jordis sense roses. Tots tenim algún d'aquests buits. Però aquest té un toc especial. Veig que es va publicar abans que jo entrés a l'univers relataire, i m'ha semblat que no tens més escrits a partir d'ell. També seré la primera a comentar-lo. Tot plegat com una màgica raresa.

tot l'enyor d'una altra manera de viure, ni millor ni pitjor, però on les coses tenien un altre ritme. És un ofici de carrer dels què encara queden i desperta una certa tendresa quan s'escolta el so del xiulet. Molt ben observat i explicat, gracies per la remembrança.

la ironia. Però és cert que entre els que surten a "Gran Hermano" o els que apareixen a "Hermano Mayor", es veu el nivell i la desorientació que hi ha en general. I no és un tema del jovent només sinó d'adults que sembla que també hagin perdut els propis referents. Per fer-ne tot un estudi sociològic. Bon escrit

parlar-ne, sense amagar el que pot succeir, es converteix en una cosa important. Perquè així, sense fingir, el que quedi sigui més real, més intens, i en la dansa final s'afrontarà el que calgui. Què bonica la manera d'expressar-ho i com representa la saviesa emocional que és el més important bagatge que ens dona la vida.

tot, tal com ho dius. M'he criat sempre amb animals i ells perceben més coses que no pas nosaltres. De vegades, la nostra gata gira el cap i mira atentament no sabem on. A casa hi ha la broma que veu l'esperit dels anteriors gats de la familia que, d'una manera o una altra tenim sempre presents, amb la seva personalitat i les seves manies. Felicitats per gaudir de la companyia dels animals.

que normalment evitem, ens pot despertar els sentits i les emocions. Forma part de la nostra natura, de la part salvatge i emocional. Aquest passeig en el bosc i de nit, deixant enrere els artificis i veient aparèixer en la fosca sentiments que no veiem abans, expressa moltes coses de l'essència real.

que s'entén el sentiment d'aquell moment de plenitud de parella, a punt de ser pares. Quan es té tota la força. Quan se sap que el món és a punt de tornar a començar amb la vida que arriba, i que sempre serà millor.

de veres... El dol per aquesta pèrdua porta una naixença plena de sensibilitat

en tot alló que ens és més preuat i, per contra, fugiser al cap i a la fí. La contradicció d'estimar i viure. Però bellament dit, dolorós i hermós...

filaria els mateixos pensaments sense paraules? de vegades em fa por pensar que les podria perdre, també. I potser llavors no sabria ni explicar com em sento. Un escrit preciós.

Que malament em sento. Ara veig que la mica de nata que em queda al cassó cada dia, fa el meu cafè amb llet vergonyosament imprecís. No sé si assossegaré mai més. Vaig al jardí a fer un volt. Això si, procurant no trepitjar cap escletxa de les rajoles no sigui que provoqui un cataclisme... Molt bo el relat.

En aquest món after-bomb, on respirar ja és dolor, has recreat tremendes sensacions. Sobreviure pot ser aterridor. Però els sentiments es poden reconèixer, perquè els moments de desesperança ens són de sobres coneguts.