Sant Jordi sense roses

Lleida, 23 d'abril de 2006

Estimat Enric,

Avui és sant Jordi i no has regalat roses a cap noia... jo tampoc n'he rebut i només he regalat un llibre: el que duu aquesta dedicatòria escrita. En vida hauries dit que tot plegat era quelcom massa car, això de comprar roses, que cal estar molt penjat d'algú i tenir-hi un futur assegurat com a parella per a regalar-li una rosa sense la possibilitat de rebre un llibre a canvi (o una morrejada de gratitud, si l'opció cultural no té cabuda als gustos de l'enamorat)...

Ara ja de res serveix que t'ho digui, però estava boja per tu... Oi que vaig ser bona actriu? Te n'hauries enrigut de mi, de la Mireia, sempre tan tímida, carregada de mil martingales que no et deixaven veure la dona enamorada que hi havia darrere. Tampoc te'n culpo, posats a lamentar-nos, l'estúpida vaig ser jo, no trobes?

Al cap i a la fi, el simple fet que l'àngel que et tancava els ulls de nit no fos jo no m'hauria d'haver preocupat... Tu mateix deies que la noia a qui dedicaves cançonetes d'amagat no era per a tu, però que sense ideals no podríem viure, que gràcies als ideals van triomfar les revolucions contra els opressors al llarg de la història, que calia lluitar cada dia per allò que no aconseguiríem, amb la simple esperança estúpida que el nostre destí canviés. Aquestes frases dignes d'un gran revolucionari, haurien arribat al cor de qualsevol si la teva mirada no s'entestés a demostrar que no hi creies... Ella ja t'havia decepcionat massa cops.

M'esclafava contra el llot de la impotència el fet de saber que no series mai feliç, que el teu cor havia decidit cremar per il.luminar una imatge que mai se't mostraria... I jo, que hi podia fer? M'hauries fet cas? Hauries cregut en mi?

Veia com cada dia anaves renunciant a un trosset d'esperança, i deixaves que el teu cor cremés sense control i en va. I encara va esdevenir pitjor quan ja no et valoraves ni a tu mateix, res t'importava i només reaccionaves al seu nom, per pura i inconscient obsessió. La donaves per perduda, t'havies cansat de lluitar i en fred, les ferides et feien més mal.

Ella va marxar qui sap on, tampoc m'hi feia gaire, i dos setmanes més tard, tu també. Però a ella, la podria trobar si em posés a buscar-la. A tu no, Enric. Sabies que t'estimàvem, no com a algú especial amb qui compartir quelcom més que amistat (en el meu cas), però si com a amic, com un dels millors amics que hem (tinc el gust i el privilegi de parlar en nom de tots en aquest aspecte) tingut mai, creu-me.

Vas ser un hipòcrita... i et vas rendir. Jo lluitaré pels dos, per tu i per mi. T'estimo amb bogeria.

Que descansis en pau,

Mireia