"Post-its" per als teus ulls

Un relat de: RATUIX

POST-ITS PER ALS TEUS ULLS

24 d'octubre
La Laura va sortir de l'ascensor a la quarta planta i va entrar a l'agència de publicitat on treballava. L'agència tenia dues plantes i ella en realitat treballava a la planta de dalt, però cada dia feia el mateix recorregut. Primer passava per aquell pis, abans de pujar al seu despatx. Eren les 8:50. "Bon dia! Que hi ha algú?". Ningú va contestar. Bon senyal. De lluny se sentia un soroll mecànic. La recepcionista feia còpies al quartet de material . La Laura es va dirigir cap a l'esquerra, a la saleta on tenien la cafetera elèctrica i per no aixecar sospites, la va preparar i la va engegar. Tot això amb rapidesa, sense treure's ni l'abric ni la bossa bandolera. Mentre s'anava fent el cafè, es va dirigir al sector dels creatius, l'amplia sala on hi havia quatre taules encarades per parelles. No havia arribat encara cap altre treballador. Es va apropar a l'escriptori que era més a la vora de la finestra, va agafar un post-it de damunt la taula i amb el seu boli verd hi va escriure ràpidament alguna cosa. Va mirar al voltant per estar segura que no la veien i va enganxar el quadradet groc a la banda esquerra del monitor. Somrient i ja més tranquil·la es va dirigir a prendre's el seu primer cafè del dia.

En Marcel va arribar a les 9:05. La recepcionista el va parar un moment per donar-li un CD que tenia per ell de part d'en Claudi de la cinquena planta . "Ara el truco, gràcies. Però primer faré un cafè". Només treure el cap dins la saleta de descans, ja en va sentir l'olor . El cafè acabat de fer era temptador i fumejava olorós. Però no se'l va prendre encara. Va sortir, comprovant que encara no havia arribat ningú als despatxos i es va acostar a la seva taula, a l'espai dels creatius. Era conscient d'un cert nerviosisme. Va mirar a banda i banda per assegurar-se que ningú era a la vora, i es va apropar al costat esquerra del seu monitor. D'allí va arrencar un post-it on hi havia escrit amb lletra de boli verd, lletra apretada i petita: "Bon dia, AMOR. Quins nervis perquè no em vegin! T'estimo milions." Un somriure extasiat esclatà al rostre d'en Marcel, que va obrir amb la clau el segon calaix del seu "buc" i va enganxar aquell post-it damunt de més d'una vintena d'altres semblants. Una pila caòtica de post-its igual de dolços, de secrets i emocionants. Bells missatges plens de misteri. Paraules hermoses com la Laura, com l'amor que tenien i no volien escampar per la feina perquè fos només d'ells. Després va tancar altre cop el calaix amb clau i va anar a buscar el seu cafè, el que ella li deixava fet cada matí sense que ningú no ho sabés.

2 de desembre
"S'esperen fortes pluges al llarg del matí per tota la serralada de litoral.." En Marcel va parar la radiodespertador estirant el braç sense mirar. En prémer el botó d'aturada va notar alguna cosa. Hi havia un post-it enganxat al damunt. El va agafar. Lletra verda. Lletra petita. Boli verd: "Sóc feliç. Perquè et tinc. Perquè ets màgic per a mi. LOBIU SO MACH". L'aroma a cafè ja li arribava pel passadís, càlid i temptador. Podia també escoltar rajar l'aigua de la dutxa. La Laura es llevava sempre una estona abans. Vivien junts a casa d'ell feia un mes just. I en aquell moment va saber fins quan seria de feliç amb la Laura, perquè seria tota la vida. Es va llevar ràpidament perquè sentia urgència de trobar-la allà, al seu quarto de bany, nua per ell i l'havia de besar i fer-la seva altre cop. Obrint el calaix de la tauleta de nit va deixar-hi el post-it. Amb tot d'altres que ell guardava com a petits tresors. Va anar feliç cap a la dutxa, el cafè podia esperar...

7 de març
La mare d'en Marcel, la Lourdes, obre la porta amb el seu joc de claus i entra al rebedor del pis del seu fill. Espera abans de deixar l'abric i la bossa. Escolta. Mira passadís enllà, insegura. L'habitació del Marcel té la porta ajustada. "Potser en Marcel encara dorm", pensa. Més enllà, la porta del bany és oberta i la llum encesa inunda un tros del passadís que és tot a les fosques. La porta del final, la del despatx, està tancada i al fons la saleta es veu amb prou feina, mig en penombra.
Ara si, després de fer aquesta ullada ràpida, la Lourdes es treu les coses i les deixa al penja-robes de l'entrada. Segueix sense sentir-se cap soroll. Avança unes poques passes i, en arribar a l'habitació d'en Marcel fa una ullada dins i veu que el llit està desfet, però ell no hi és. Més endavant la llum del bany encesa amb la porta oberta li fa treure el cap amb compte, per si en Marcel es allà dins. Però no hi ha ningú. Recull una tovallola de terra, humida i rebregada. Quan va a tancar l'interruptor dóna un cop d'ull al mirall. Hi ha un post-it enganxat al damunt. Escrit en lletra verda hi posa: "T'he fet cafè. T'estimo. VIDA MEVA, Vols que ens fem vellets junts?". El desenganxa i se'l guarda a la butxaca del pantaló. A la porta del despatx, abans d'arribar a la saleta-menjador, se sorprèn en veure un altre post-it enganxat a la porta tancada. La lletra verda diu: "Estic repassant apunts. Si entres t'hauré de menjar a petons. Aquesta nit no dormirem. Follarem fins embogir. No entris ara, eh?. TI AMO".
No l'arrenca, aquest. Les seves passes s'han enlentit. Li costa seguir caminant, té por. Por de trobar a en Marcel. Por irracional al seu fill. Por a enfrontar-se amb... Aquella despulla humana que està arraulit damunt el sofà. Amb els ulls tancats com si dormís. Però que no dorm.
Amb la mica de llum que deixa entrar la persiana ella li veu el rostre. La cara esmolada, la barba fosca, prement la boca i unes llàgrimes caient per les seves galtes a través de les parpelles tancades. S'agenolla a terra al seu costat. No li parla. No pot dir-li res al seu fill. Li besa les parpelles, li eixuga les llàgrimes amb els palmells i es nota traspassada per un dolor horrorós. Sap que ell es vol morir. Li veu dins quan la mira amb els ulls esmorteïts. Ho sap perquè li sent dir aquelles frases que fan tant de mal, entre sanglots i amb la veu ferida, destrossada per un plor inhumà: "Mama, vull que torni. Fes que torni, la vull viva altre cop. Vull la Laura..."
I la pobra Lourdes sent un buit al cap i una grapa dins el pit que l'enfonsen. Sent gelor a l'estómac, mentre li arrenca al Marcel, dentre mig dels dits, bocinets de paper groc escrits en verd, restes d'aquells missatges d'amor que ell continua guardant, que son el seu únic consol i a l'hora el seu martiri. El tapa amb la manta del silló. Li passa la mà pel front i el calma de nou. Fins que arribi el proper deliri o una altra nit fosca. I s'enfrontin els dos a un dia més per sobreviure.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Nubada | 17-01-2011

    Bonic i tendre, amb un final colpidor.

  • an_na | 23-01-2010

    Un final colpidor!
    llegia la teva història i cada vegada sentia més ganes de trobar notetes amb la lletra verda, lligada i petita... però desgraciadament arriba el final i les notetes et gelen el cor.
    M'ha agradat molt!

  • sals de fruits [Ofensiu]
    lluis perealbert | 04-06-2009

    Amic relataire,necessito pair i processar el teu relat, en breu et daré comentari.

    He rigut xic.....

  • Per als meus ulls i el meu cor[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-10-2008 | Valoració: 10

    Avui si! Avui et deixo el comentari que he començat ja un parell de vegades i no he aconseguit acabar cap d'elles.

    M'explico: el teu relat és d'aquells que m'admiren, ja que a més d'estar molt ben escrits, traspassen la distància, arriben fins la lectora i colpegen; per tant, m'agrada llegir-ho i rellegir-ho, assaborint encerts, observant amb plaer les passes que dóna, tot allò que suggereix i proposa des de cada mot.
    Però al mateix temps em fa respecte el seu poder, la seva força, i m'encongeixo quan arriba el cop, el flash de l'emoció, per intentar aïllar la zona i que la resta del conscient es pugui concentrar en descobrir-li el secret.
    No el trobo aïllat, però, encara que el reconec.

    El procés de la lectura el primer cop va ser diferent: en el primer acte, em va florir ràpidament el somriure, pel plaer de la coincidència; em refereixo a Nocturns, amb el seu ascensor, l'oficina, el post-it, ... en fi, tot allò que agermana ambdós relats, i per extensió ens apropa a tu i a mi.
    En el segon, la curiositat per saber, el joc inevitable d'anticipar possibles girs, lògics o inesperats, des del punt de vista de la lectora que t'ha llegit i et sap capaç de sorpreses bones. En el tercer, la rendició absoluta.
    I ara, ja veus: intento pactar condicions amb els teus mots!

    Avui, però, he decidit enviar-te els meus, que definitivament em sembla que tampoc diuen gaire cosa; confio en què els sabràs disculpar, atribuint-les la millor intenció.

    També t'envio una abraçada verda esquitxada de groc,
    Unaquimera

  • Tres actes[Ofensiu]
    franz appa | 06-06-2008

    Una història que es desenvolupa en tres actes , amb salts en el continu temporal, puntejats pels omnipresents paperets grocs que -cal dir-ho- són una excel·lent metàfora de la (in)comunicació dels nostres temps. Per la seva brevetat, denoten la urgència del nostre viure actual. Per la seva tangibilitat encara de matèria, remeten als vells temps del correu i, les saques i les bústies i els segells...
    Amb aquesta matèria vas bastint un relat que deriva lde manera inusual. Dos actes lluminosos i transparents, sense aparents dobleses, ens precipiten a l'obscur i enigmàtic acte final -bé, jo li trobo alguns enigmes irresolts, però no és que resulti ambigu-.
    Els post-it, com algunes fotos, com alguns senyals del nostre viure quotidià, de sobte adquireixen un caire de relíquia quan evoquen els fantasmes del passat, del que ja no hi són.
    Salutacions,
    franz

  • Una història preciosa...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 11-05-2008 | Valoració: 10

    ... que acaba gelant la sang. No tot és perfecte, a la vida, i ens costa aconsegui allò que volem, sobretot si és l'amor. Per això, en perdre'l, deixa de tenir sentit tot allò que amorosia el dia a dia, que el feia viu i vibrant.

    El relat enganxa. Des de la primera pàgina fins que entra la mare en escena (i jo m'he preguntat: "vaja quina mare més tafanera! Diantre, que el fill ja és granadet!") fins que es resol el misteri amb la duresa d'un tall d'espasa.

    És la crònica d'una tragèdia, d'un dolor que no m'atreveixo a imaginar, amb les anècdotes i el cafè com a fil conductor. El relat està redactat amb detallisme i encert, i dotes la trama de l'interès que convé segons el moment en què ens trobem. Potser, i únicament per fer-te alguna observació, et comentaré que he trobat alguna paraula que no és correcta, en català ("hermoses", "quarto"), però entenc que és per donar un caire més humà (que no li falta, evidentment) a tot el relat. El buc sí que és correcte i no caldria posar-lo entre cometes, però si t'he de ser franc, no sabia que existien aquests trastets amb calaixos o classificadors fins que en vaig tenir un!

    Gràcies per tots els teus comentaris i per tenir el coratge de llegir Des de la mort amb amor! Ja me'n faràs cinc cèntims, tot i que ja t'avanço que hi trobaras uns quants (no un, no: uns quants!) errors!

    Salut i lletres, Ratuix!!!

    Vicenç

    PD. I és per a mi un honor poder-te enviar el comentari 200! Que molts més en vinguin!

  • La tendresa...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 29-04-2008 | Valoració: 10

    de l'amor i l'esgarrifor d'aquesta pèrdua sobtada per la mort. M'ha agradat especialment el tros final i l'emoció amb que has vestit cada paraula, cada frase sentida que arriba al lector amb molta força.
    Una abraçada

  • colpidor[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 28-04-2008 | Valoració: 10

    Ritme precis, una història brutal i cruel que et fa sentir esgarrifances de tristor, hi ha tant de sentiment en aquest relat, que sembla una història viscuda, vital.
    Tot i que ho veus venir, ens ho expliques amb tant de tacte que no vols perdre't el final, que sí, ens sobta, pel punt de vista del narrador final que pren.
    Diria més coses, però el vull tornar a llegir...

    Una abraçada.

    Ferran

  • Sencillament meravellós![Ofensiu]
    Montse Canes | 27-04-2008 | Valoració: 10

    No puc dir res més. Encara tinc els ulls humits... gracies.

  • un bon relat[Ofensiu]
    ANEROL | 27-04-2008 | Valoració: 10

    ben seqüenciat, no falta ni sobre res.

  • jos monts | 25-04-2008 | Valoració: 10

    T'he trobat
    Has fet un bon relat,
    Et seguire llegin.

  • noia,[Ofensiu]
    pereneri | 25-04-2008 | Valoració: 10

    hi ha algun punt fosc que no acabo de veure, però em sembla un relat extraordinari, realment corprenedor. Fa mal. Et poses al lloc de la mare... Què difícil ha de ser ser mare! Suposo que les mares haurien de ser omnipotents, perquè les coses funcionessin bé. Però no ho són. Llàstima.

Valoració mitja: 10