La cara "B".

T’imagino…
T’imagino a casa teva, tot just acabat d’arribar al nou pis després de la mudança, entre capses obertes i diaris rebregats, traient les teves pertinences en el nou pis, amb ella…
T’imagino especialment relaxat, posant el ordre els teus CD’s de musica. I després, calmosament, traient els teus vinils de sempre i apilant-los per després poder-los desempolsar. De sobte, aquest moment té un relleu concret, simbolitza un inici en la teva vida i et ve de gust posar un disc. És el moment de gaudir d’aquell so especial que saps que tenen: aquella claredat, aquells matisos que no es troben en cap CD.
Has tingut la previsió de muntar primer de tot l’equip de música. (El portàtil i l’aparell de música són les dues coses que primer has endollat a la corrent just acabar de descarregar capses). Adores aquest aparell. Una cadena Sharp amb plat i doble pletina que fa anys et va costar uns llargs estalvis. La vares folrar curosament pel trasllat i després li has cercat el lloc més adient, frisós ja per posar música a tot volum.
Ella, l’Alba, és a l’habitació, endreçant el seu armari i cantusseja suaument amb l’IPOD connectat i els “cascs” posats. Absorta en les seves coses, va fent al seu aire. Somrius veient-la i t’encens una cigarreta.
Vols saber si el tocadiscs funciona bé, perquè podria ser que s’hagués malmès en el trasllat i cal fer una prova. Per això tries un dels teus LP preferits. És del grup “The Fugees” i es diu “Greatest Hits”.
Sempre t’ha agradat el seu estil elegant , una música suggerent i sensual que té alguna que et fa estremir, una música de fusió que sempre t’arriba directa i t’emociona.
L’Alba sembla ser que ja s’ha cansat de remenar l’armari i endreçar i s’acosta a tafanejar què fas tu mentrestant. Ja no canta i s’ha tret els “cascs”, que mig pengen de la butxaca dels seus pantalons. Veu que els discs són allà damunt, apilats mentre tu els revises i ve a mirar. Saps que se sent encuriosida pels teus discs, el vinil és ja un clàssic i ella, més jove que tu, ho troba exòtic fins i tot. Et somriu, et pren la cigarreta suaument d’entre els dits i en fa una calada. Te la torna deixant-la entre els teus llavis i sents fugaç el tacte de la seva ma.
Ja havies tret l’ LP de la funda i l’acabes de posar. Sona la música, ajustes el volum i ara ets tu qui taral•leja. Has triat “Killing me softly with his song”, pensant en el què li farà sentir a ella.
Ella té a la mà la funda del disc i en llegeix la portada. Està d’esquenes a tu. Et mira de cua d’ull un instant amb la boca entreoberta. Intueixes un encontre sexual memorable, fent l’amor amb aquesta música de fons i poc a poc t’apropes, et poses darrere seu i la prens per la cintura, enllaçant les teves mans damunt el seu ventre.
Ella continua amb la mirada fixa damunt el disc, absorta. Llegeix? Reflexiona? Et vol provocar amb la seva immobilitat?
Tu, ardent, la prems més fort perquè senti el teu sexe i entengui el què vindrà a continuació. Ella ni es gira, concentrada aparentment en la funda que té a les mans. Convençut del joc de provocació d’ella, li enretires el cabell i li petoneges el clatell, feliç d’aquest moment.
De sobte, ella tira el colze enrere i es desprèn de la teva abraçada. Amb brusquedat.
“Ostia”, diu. Només això. Deixa – o més aviat llença - la funda del disc damunt el moble. No es gira. Apressadament, entra a la cuina i tanca la porta d’un cop fort. “BLAMM !!!!”. Els vidres de la finestra retrunyen.
T’imagino allà, desorientat. Veus la funda de l’ LP dels “The Fugees”. Es això el que ho ha provocat?. T’hi fixes un moment. Hi ha alguna cosa escrita a mà, amb retolador blau. Unes línies fines, un paràgraf entre cometes. Penses: “Això no hi era, no?”. Llegeixes el que hi diu: “Fer l’amor amb tu amb aquest disc de fons ha estat un regal. Des d’avui “The Fugees” és el nostre grup i la seva és la nostra música. T’estimo i t’estimaré sempre.” I mires la signatura: Esther.
L’Esther? Però quan ho va escriure això? I imagines una nit a l'altra casa, veus l’Esther llevant-se a les fosques després de fer l’amor amb tu, quan vivies amb ella, mentre tu t’endormiscaves. La imagines, amb la teva samarreta posada com feia sempre, caminant descalça pel pis mentre agafava un retolador del despatx i escrivia això sense tu saber-ho, per deixar-te un missatge secret, per donar-te una sorpresa un dia quan ho llegissis. I et sents aclaparat. Perquè mai ho vares llegir. Et martellegen les temples per la confusió i potser la vergonya.

I llavors jo, imaginant-ho, de sobte em sento molt bé. Recordo la nit en què vaig escriure aquell text amb rotulador blau però avui, meravellosament, sento com la pena que sentia per aquell record comença a deixar d’existir.
M’allibero de la melangia aqui i ara. I deixo volar el dolor.