El meu cor, el meu fill

I no sé dir-te res més, ni cal, tu ja m'entens.

hagués existit el teu poema quan van néixer la meva filla i el meu fill. De ben segur que a hores d´ara ja se´l sabrien de memoria de la quantitat de vegades que els hagués recitat.
La bellesa dels teus versos és infinita. El contingut de cada frase té un pes específic importantíssim. M´has deixat sense paraules.
Gràcies, Ratuix.
Mercè.

amb l'amor d'una mare, incondicional per sempre. I li parles fent ús d'aquest fil conductor que tenim les mares i que talment sembla com si ens unís als fills de per vida. Hi ha emoció en els teus versos, i moltissima bellesa.
Una abraçada

Un relat poètic al voltant d'una abraçada que dura tota una vida i potser comença abans i tot ( Algunes abraçades comencen en realitat quan es concep la idea de gaudir-la! ) i no té final.

Amarat de tendresa, xiuxiuejat amb un ritme suau, recitat amb veu càlida, cantat en un to íntim, cadascuna de les seves línies és un regal.
Ho desembolico a poc a poc, hi frueixo, m'ho torno a obsequiar, t'ho agraeixo.

T'envio una abraçada de tot cor,
Unaquimera

el teu poema als meus fills. Avui ens hem parlat i estic especialment sensible. Encara manen les meves llàgrimes

Si jo sabes escriure poemes, crec que ho hauria dit com tu, l'amor que sento per les meves filles ho defineix ell sol. Hi han temes de la vida que si no els has viscut no els pots plasmar en un paper, els fills son tota la nostra vida... I ens marxen tant de pressa els fills! La meva filla de 27 anys es casa el 12 de juliol i ja fa 4 anys que viu amb la seva parella, fora de casa, i la petita de 23 anys, dissabte passat es va independitzar amb el seu xicot, pero segueixen estant el principal del meu cor. Gràcies per la teva escritura tant sensible, m'arriba al cor. Gràcies també pel teu comentari. Un petó molt fort. Eulàlia.

Preciós. Amor de mare, amor etern. Gràcies per aquest poema. Recull una vida en un instant. El principi de totes les coses. És el poema més profund que he llegit en molt de temps. M'ha impactat, d'entrada, una frase d'aparença (i només d'aparença) prou senzilla: "I quan t'abraço tot comença". El que ve després és secundari. La lluna i els estels es perden a les cantonades, les albades se succeiran... I en el futur, fins i tot a l'últim moment, el fill podrà saber (o directament sabrà) que des del principi l'ha acompanyat una abraçada: la de la seva mare.

Un poema únic.

Amb el teu permís, me'l vull clicar a favorits.

Enhorabona i gràcies pel teu comentari, però sobretot per poemes com aquest...

Vicenç

protector, savi. jat'ho he dit, ploro

"Giraran estels i lluna, perdent-se en les cantonades..."
I jo, també darrere una cantonada de RC, m'he trobat aquesta delícia de relat, un cant a la vida, com ha dit algú altre, i m'he entendrit fins a la medul·la. M'he quedat amb un somrís penjat als llavis, i així m'he estat una bona estona. Finalment, he donat gràcies que algú escrigui coses com aquesta, i que jo les pugui gaudir.

el ritme és perfecte, com el del batec del cor. Principi i final, tot és recomençar. Molt bonic, poetic, com una cançó de bressol.
Felicitats.

Ferran.

És un cant de vida. Un cant d'amor de mare present i futurista. Molt bé. Felicitats.