M'ha agradat molt aquest relat. Conforme l'anava llegint no sabia si acabar-lo de llegir o no perquè no m'agraden els relats de "sang i fetge"... però m'alegro d'haver arribat al final. No penso fer espòiler per a qui no l'hagi llegit, però si que diré que et deixa un bon somriure. Felicitats!

Molt bo aquest relat. Jo sé l'esforç que feu per escriure un relat i per això en reconec el seu valor. Segui així, no pareu d'escriure!

Estic molt satisfeta del resultat d'aquest treball i em sento orgullosa d'haver-hi col·laborat. Molt bona feina!

M'agrada molt com us ha quedat aquest relat. Sé que per a vosaltres no va ser fàcil fer-lo i per això el valoro molt.
Felicitats i seguiu escrivint!!!

uau, quin poema!
M'he passejat pel teu poema sentint i acaronant els sentiments que ara descansen sota aquesta llosa de ciment armat. He gaudit de les evocadores imatges que descrius, precioses en tot el seu esplendor de colors, tot i l'angoixa que a poc a poc, en blanc i negre, m'ha anat envaint el cor. No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada...
Venia a dir-te que la primera part del meu relat és real... i m'he trobat amb una realitat molt més gran i molt més punyent, de la qual tu n'has sabut fer un gran poema. Preciós!!!
Una abraçada ben gran per a tots dos, amics.

Moltes gràcies pels vostres comentaris!
Aleix, la primera part és real, d'ara fa 10 anys. La segona part, el meu desig és que ho sigui. Aquella noia s'ho mereix.
Una abraçada ben gran!!!

Molt imaginatiu i molt ben escrit...sort que és ciència ficció :) almenys així ho espero.
Una abraçada!

Quin moment tan dolç i serè aquest de sentir els batecs de la mare... tan dolç i recíproc com el de d'una mare en sentir els batecs del fill quan el duus a dins. Un relat preciós!

Curt, concís i ben estructurat, capaç de trasbalsar a qui el llegeixi. A mi m'ha deixat el cor glaçat, la pell de gallina i la ment amb un sentiment de goig per haver gaudit de la lectura d'un gran relat. Felicitats, Marta, és magnífic!!!
Una abraçada ben gran!

Un poema preciós!!! però el títol no se li adiu ;)
Una abraçada ben gran!

redéu, quina angúnia que em fan les serps i més imaginar-les en un bressol...
Molt bon relat, Edgar, i molt ben escrit. Un bon naixement aquest! Entre la força de la teva criatura i la meva esperança, podríem fer canviar el món ;)
Una abraçada ben gran!

Molt original i molt ben escrit. M'ha recordat quan era petita que els buscava per la séquia que vorejava el poble on vivia...no vaig gosar mai temptar la sort de besar-ne cap :)
Una abraçada ben gran!

La meva néta Andrea avui fa un mes que va nàixer i realment és una esperança de futur. Moltes gràcies a tots tres per les felicitacions!!!
Però ja veig que el meu relat no és gaire bo, ja que no he sabut transmetre el que volia dir...(catxis!) Tal com m'insinua l'Edgar, aquesta és una altra esperança, una que es va fent gran dins nostre des del dia que va nàixer...
Una abraçada ben gran!
vaig a fer una volta pels vostres relats...

Boníssim! No es desvetlla tot el misteri però si les preocupacions, i en aquest cas això és el que compta. M'ha agradat llegir-te!

perquè serà que els poetes sempre es queden sense paraules quan més les necessiten?
Ara m'agradaria escriure'n un bon reguitzell, però sóc de les que es queden sense paraules davant d'un bon poema
Una abraçada!
i moltes gràcies pels teus meravellosos comentaris que sempre em regales :)