Crec que no, estimada Rosa, crec que hi ha persones que intercanvien :), jo compro perquè encara em falten coses.

Moltes gràcies per la reflexió evident que l'extasi permanent per definició no existeix. Tants anys de vida i encara, cercant-lo.
Els ocells sempre lliures! Caldria que s'expliqués a les escoles.

Són humanament boniques les cabanes, però els arbres no es mereixen suportar el nostre pes i encara menys que destrueixen els seus hàbitats. Molts ànims i que no defalleixin les paraules a favor de la natura!

Volia dir també que em sorprèn el ritme tan pausadíssim dels relats, no és fàcil, anar a aquest ritme.

Hagués dit que qui parlava era el gos. Al final ja veig que no, pobre gos!

Descrius un escenari molt interessant. Realment, tot és com una gran maqueta i nosaltres som en som els ninotets absorts.
Tu dius que tenim miralls que se'ns poden trencar a les mans, potser sí.

Molt bé, cal expandir-se al màxim! Ment àmplia.

Un relat molt fàcil de visualitzar. Gràcies.

Gràcies pels vostres valuosíssims comentaris.
M'adono com de difícil és fer-se entendre. I com és de curiós observar la recepció del que es diu.

M'ha sobtat molt el tema de la rancúnia. I el fet que Plaerdemavida m'escriguis com si defensessis la persona que explico que marxa. Qué bé posar-sa a defensar-la.

No sentia rancúnia, però potser sí pena, potser una pena injusta perquè al capdavall, com bé dius, cadascú viu la seva vida i mort com vol, però no sé el perquè que un hagi de viure una experiència així, per vincles, ens genera una experiència pròpia, també. Hi estem inclosos en aquesta experiència i des del meu jo, jo la voldria canviar, però és clar, només haig de canviar la meva, per això, he continuat escrivint sobre la mort, més històries, per parlar més des de mi, gràcies al regal que m'ha fet la meva estimada persona propera.

En realitat, no demano més inclusió a la persona que va marxar, en la seva vida i plans. Ja estava bé el nivell que hi havia.

I res, que moltes gràcies altre cop, I que aquests intercanvis "ens i m'ajudin" a ser cada cop més humana.

Un poema amb molta llum, gràcies.

El perillós status d'inmovilisme

Què bé Inèdita, que defensis el dret a la diversitat, un dret que s'està extingint! Diversitat en tot!

Gràcies,

Molt amable Idò!
Salvació no, dignitat com bé dius, i poder a la societat!

pendent dels desigs de l'altre, un sol individu.

Una història molt bonica, però que "dia de la marmota" una persona de 60 anys que viu com si en tingués 90. Què mal alimentada de tafaneries! L'enhorabona segur que és un cas ben real.