A la platja!

A la platja

Els dies de mar ja s’acaben. Demà tornem a casa, a Catalunya, al Vallès. Els he viscut en plenitud. Sensacions, sentiments, experiències… Tot m’ho enduré cap a la “península” com en diuen aquí. Engruixiran el munt de records que acumulo de les estades a l’illa.
Ja he escrit sobre el veler, el retrobament amb la cala i el deler de mar.
Ara, em ve de gust compartir amb vosaltres un matí de platja i una tarda, a Na Macaret.


Aquell dia ens vam torbar fent endreça abans de sortir i vam arribar a la cala quan ja hi havia algú a l’aigua i damunt l’arena. Eren pocs. Vam estendre les tovalloles i em vaig capbussar de seguida. Vaig nedar una mica endins mirant que, en traspassar la línia de boies, no sortís cap barca que em pogués envestir. La mar era fresca i neta i m’hi vaig quedar força estona sempre fitant l’horitzó.
En tornar cap a la vora em va semblar que ja teníem més companyia. I tant! En poca estona la sorra era ben plena.
Quina experiència tan diferent vaig viure aquell matí a la “meva” cala.
Davant mateix de les nostres tovalloles, a tocar dels meus peus, s’hi va instal·lar una família completa: avis, pares, nens i algun acompanyant més.
Van plantar dues ombrel·les, cadires, tovalloles, gandules, una tauleta de càmping i un parell de neveres. Va semblar que s’hi quedarien hores! Un cop instal·lats, la canalla va començar a demanar esmorzar i banyar-se, ja! Ho feien amb insistència i algun plorant i xisclant. Dos que eren jovenets van agafar les pales i pim-pom, allà al davant mateix jugaven enriolats.
De tot això en tenien tot el dret, cosa que no va fer que jo em sentís més còmoda.
A poc a poc la platja es va anar omplint i escenes semblants es repetiren.
No cal dir que no vam allargar el matí de platja.

Ahir vam baixar a mar a la tarda, després de fer migdiada. Ja apuntava que el capvespre no trigaria gaire.
Hi vam trobar famílies i parelles. Es banyaven, llegien estirats, o asseguts en cadiretes i la canalla feia “pastetes” i castells de sorra.
S’hi estava bé entre el sol i l’ombra i l’aigua ens va acollir, com sempre, immutable.
De mica en mica molts van anar marxant. A les portes de les “cotxeres” on fan estada molta gent d’aquí i algun foraster, s’hi van instal·lar cadires i les tertúlies dels veïns sovintejaren.
Vam deixar la sorra i asseguts a un banc, de cara al mar veiem com el sol feia per amagar-se lentament.
I llavors van aparèixer un munt de nens i adolescents amb samarretes del Barça i d’altres equips. Molt enjogassats es feien riure els uns als altres fins que va arribar un noi que devia ser l’entrenador i va posar ordre.
Tot plegat, una vivència amable de la mateixa platja on tantes i de tan diferents n’he viscut.

I demà marxem. Sense recança. No trigarem gaire a tornar. L’estiu encara en té per dies i, a més a més, la tardor aquí pot ser esplèndida.