SI N’HI HA DE GENT RARA!...

En un restaurant de molta anomenada d’un poblet de l’interior entre Castelló i Tarragona, tres parelles ja jubilades encabides en dues taules començaven a picar l’amanida acompanyada d’uns entremesos variats. El plat principal, però serà una contundent paella d’arròs amb carn de conill, costella i pollastre acompanyat d’uns trossets de mongetes verdes tendres i mesurades mostres de pebrot vermell; tot començarà per un laboriós i flairós sofregit que és la gènesi de tota bona paella i que serveix per posar en peu de guerra tota aquella arrosada; moment aquest que hom, amb un mínim de sensibilitat musical, fins i tot podrà escoltar com ressona de lluny el pasdoble Amparito Roca...

Quant de sobte en mig d’una subtil bafarada d’aire, va asseure’s a la taula del costat un silenciós comensal. Era un home ferm, ni jove ni vell amb el cap rapat, més per necessitat que per gust i amb una barbeta de cabra de llargs pels rogencs que potenciaven encara més la seva corpòria; tant, que fins i tot la taula s’empetití de cop...

-És ell, oi?... -digué una de les dones.

Ah!, però quan veieren el seu veí com atacava l’amanida i els entremesos ja varen veure que allò anava de debò. Amb uns auriculars Bluetooth embotits dintre d’aquelles magnifiques orellasses, mastegava rítmicament movent amb cadència i precisió mecànica tant els entremesos com l’amanida d’enciam, ceba i olives acompanyat d’uns talls de tomàquet rojos com llavis de síndria, tot ben amanit amb oli d’oliva extra verge i vinagre anyenc... S’ho endrapà de cop!

-Bons collons i tant que és ell!... -digué uns dels homes.

Ah!... però, quan li serviren la paella... allò fou entendridor. Se la mirà i remirà mentre unes fines llàgrimes furtives li brotaren d’aquells ulls mig ombrejats a l’estil Marilyn Manson. Era quelcom d’emocionant! Si haguéssiu vist amb quin amor i delicadesa carregava la forquilla i com se la introduïa dins de la cavitat bucal... era tot un poema; més que mastegar assaboria, paladejava, xuclava... una barreja plena de sensualitat i d’erotisme; era el sagrat ritual de l’alimentació tan necessària i que tots hem de practicar una vegada o altre per poder anar tirant...

-Això té mala astruga; una altra vegada ell?... -deixà anar la dona amb més pitram de les tres.

Les tres parelles que ja havien fet net de l’amanida i els entremesos tot criticant el veí i mentre esperaven la gran paella; el nostre personatge donava per consumat l’àpat sense tastar gens de pa ni postres, es limità a fer uns llargs glops de vi amb sifó, s’aixecà, i tot mirant-se les tres parelles els digué: -Encantat de tornar-vos a veure! Que vagi de gust!...

-Gràcies... –contestaren amb veu atemorida.

Tot seguit s’acomiadà de tothom i mirant de fit a fit l’amo del restaurant va dir-li: -Au, fins dijous; tu ves prenent nota!...

La més grassoneta es mirà els tres mascles amb cara d’estaquirots per dir-los -i vosaltres què; no teniu res a dir?

Quan el mateix amo i la jove cambrera retiraven els plats dels entrants per servir l’esperada i tardana paella, la del pitram preguntà sobre aquell comensal tan rar i estrany...

-Perdó?... ha dit comensal rar i estrany? Senyors, aquí no entra ni ha entrat mai cap client que sigui rar i o estrany!...

Sí, sí, s’ha segut just en aquesta taula d’aquí el costat... miri, miri encara hi han els plats bruts per enretirar...-digué la mes prima de totes...

Els tres matrimonis quedaren bocabadats!... La taula estava neta com una patena!

Just en aquell moment arribava l’esperada i magnifica paella.

-Que vagi de gust! –Digué lacònicament l’amo de l’establiment.




P.S. “Qui collons és aquest personatge tan misteriós amb el poder de la ubiqüitat i que es pot veure tots els dijous a la mateixa hora fotent-se amanides i paelles a dojo en diferents establiments alhora i d’arreu i que mai paga els àpats?...”

Agost 2024