El petit furt

La petita Achia va trobar un petit tresor a la classe, un anell amb una bonica pedra verda. Li va agradar tant, es va sentir tan afortunada, se sentia tan feliç, que sense més se'l va quedar. De seguida, va pensar: Avui! És el meu dia de sort, que bé! Avui en arribar a casa em pintaré les ungles amb retolador vermell i demà aniré maquíssima a l'escola i lluiré el meu nou anell.

L'Achia immersa en el seu enlluernament i innocència, no va pensar que l'anell devia ser d'algú que el trobava a faltar. Quina mandra haver de pensar això! Ella mai no havia tingut un anell i se sentia tan afortunada, que l'endemà, allà on el va trobar, el va exposar a la seva mà dreta. Però llavors, va tenir la mala fortuna que la mestra el va veure i li va dir. Achia: aquest anell és meu, te l'has trobat veritat? I ella com algú que acaba de ser descobert per algú altre que sembla tenir la pretensió de treure-li el tresor més preuat, li va dir amb el caparronet: no, no. Com donant a entendre que no se l'havia trobat allí. Però la mestra que percebia que la noia estava enamorada de l'anell, però tampoc no perdia el referent de la correcció, li tornava a preguntar. Segur que no te l'has trobat aquí? I l'Achia davant tanta insistència primer es va treure l'anell i al cap d'una estoneta el va amagar dins de l'estoig. Aquesta mestra realment em vol treure el meu tresor, devia pensar. Sentia que aquell anell fos com fos havia de ser seu. Quan podria tenir ella un trist anell com aquell?

La mestra per un moment va pensar, potser que li regali l'anell, perquè n'està enamorada, però d'altra banda, considerava que si això li hagués passat a un altre nen, ho hauria d'haver gestionat, perquè no és una actuació correcta. Però com solucionar la situació i no generar un sentiment de culpa en la nena, sinó de justícia i de reconeixement de l'altre? Com fer-ho en algú que posava tant de valor material en quelcom tan petit que fins i tot l'empenyia a mentir si era necessari?