Terra estimada

Terra estimada

Els dies en que encara el meu enteniment
gaudeix de la soltesa esperada d’una xiqueta de vint primaveres,
tot i una servidora haver-ne viscut més de seixanta,
m’esforço i dedico cor i ànima a recordar-te, terra estimada.
No són pocs els vespres que t’he cantat que t’alliberis,
que et tenen atrapada quan tu tan sols vols volar.

He viscut en tu tot el que em fa ser qualcú i tot el que honro,
he vist sortir el sol matiner, enlluernant les onades com si em piquessin l’ullet,
i l’he vist ocultar-se rere muntanyes semblants a la vida mateixa,
un cim inabastable i glacial a voltes, altres un calmós passeig.

Ja en aquell temps de jovença volia córrer per tot;
descobrir i provar, endevinar la grandesa de l’amor.
Vagar fins on les cames intranquil·les em deixessin.
“Pare, mare, crec que és hora d’eixir... – i llàgrimes -
quelcom gran batega a l’altra banda de la mar.
No obstant, tornaré.
Us dono la paraula.”

Viscudes històries que certament algun dia llegireu,
em retrobà amb tu.
D’aleshores ençà, i amb la mica de memòria que em resta,
despertes sentiments en cada racó que trepitjo.

Terra estimada, tot en tu porta un bocí del meu cor.
I d’igual manera, i ja fins el darrer sospir, tot en mi porta un bocí de tu.