L’estel petit i llunyà

Potser et refereixes a les llàgrimes de sant Llorenç, pròpies d'aquesta època de l'any.
Aquests estels fugissers, els converteixes en una metàfora de la brevetat de la vida, la vida és com un d'aquests estels, amb prou feines un sospir. Qui se'n va la veu així, l'únic antídot és l'abraçada, estar pendents d'allò que val la pena; la vida és breu, però es pot veure plena de goig.
Magnífica la metàfora i la idea que expressa.

mirar el cel i veure un estel que neix i se'n va.Com la vida.

La vida és curulla de petits instants que li donen sentit.
Amb total cordialitat

Ara m'he adonat que havia escrit "acoren" en lloc de "acaronen". Errors que sovint em passen per alt, quan escric en el mòbil.

Un poema molt ben reeixit, que té vida des del principi fins al final. Es veu en ell, l'estel que vola pel firmament.
M'ha agradat com el planteges.

Gràcies per comentar-me el meu poema ABECEDARI, on em dius "Passional com sempre".

Cordialment.

que els estels acoren la matinada, instants fugissers i entranyables per encetar un nou dia.


Rosa.

Un poema fresc, d'aquestes nits càlides. Breu i proper, un instant del dia on poder gaudir d'un cert airet i la poesia. Una abraçada.

Aleix