M'ha agradat veure aquesta fotografia i aquesta descripció. Precisament fa cosa d'un mes, els cantaires de la nostra coral Cants al Vent de Sabadell, ens vam desplaçar a Caldes a fer un concert, convidats per la Coral d'allà, en motiu de la Trobada de Corals d'enguany, que s'hi celebra periódicament.
En arribar al matí, un guia ens va acompanyar a fer una visita turística per tota la vila i vaig tenir ocasió de veure i retratar aquesta casa. Un cop vist i llegit aquest escrit, la puc conèixer amb més detall.

Sembla mentida que els animals puguin ser tan ​perpicaços amb el gènere humà i ens tinguin tanta estima.
Es molt penós veure qui deixa abandonat al seu animal de companyia perquè "li fa nosa" al llarg del temps per poder-se moure com vol. Jo em pregunto, no hi havies pensat en això abans d'agafar-lo? - no havies pensat en que et podria estimar i et consideraria el seu amic? - no havies pensat en que no entendria que volia dir "amo" i per ell series el seu company, el seu ídol?
Com amb tot, s'ha de reflexionar i pensar molt abans de fer qualsevol cosa, sobretot si pot comportar un mal viure per un ser que t'estima.
Que hi farem, som humans!
Una abraçada Nonna.

Gemma

M'encanta llegir els teus relats perquè sempre s'hi aprenen coses. Vas molt ben documentat i tinc la sensació de que quan toques algun tema, coneixes a fons de que es tracta el que vas a dir, no són casualitats, con coneixements, tot i que, aquesta vegada t'has superat!

Descrius una història de la Barcelona antiga, l'actual i la que podria ser, amb un realisme que veritablement dona gust rellegir-ho. Molt bé Aleix.

Referent al comentari que em fas a l'acabament del meu últim relat, EL MEU PRIMER DIARI​, només t'he de dir que...
ets molt perspicaç!

Una abraçada Aleix, m'agrada molt trobar un comentari teu en els meus escrits.

Gemma

Moltes gràcies Nonna, t'agraeixo molt que l'hagis llegit de dalt a baix i que me'l hagis comentat de la manera especial que tu saps!

Una abraçada.

Gemma

Qui permet tot això no mereix ni el nom de persona, amb l'agravant de que sembla que cada cop se'n hi vagin sumant més i la raça humana s'estigui degenerant tant, que arribarà un moment que si no reaccionem uns i altres, tot se'n anirà a norris.

Però tristament et dic que aquests sers no tenen qualificació i tracten a les persones com a titelles. Sembla que només trobin plaer en la maldat en tots els aspectes, sigui en un cas tant horrible com aquest o sigui en benegloriar-se de qui té les armes químiques més potents. Crec que estan tan obcecats, que són incapaços d'adonar-se que potser rebrem tots però els que aniran per davant són ells mateixos, si és que arriben a prémer el botó!

Procurem viure el dia a dia Nonna, no cal pensar en el que ens pot succeir. Intentem ser al màxim de feliços amb tot el que tenim i ens dona plaer, que són moltes coses. Encara hi ha persones com cal al nostra entorn!

Una forta abraçada.

Gemma

No és fàcil saber viure, quantes i quantes vegades patim inutilment, ens enfadem sense cap raó, estem de mal humor, no ens acabem de sentir a gust amb algú o amb alguna cosa i un llarg etc...

En el meu cas, al llarg de la vida he anat fent reflexions sobre tot això que t'exposo i molt d'acord amb mi mateixa, fa anys que procuro canviar el color de les coses que em venen fosques. Sempre hi pot haver un moment de dolor o de patiment però en tots els fets que et poden succeir i donar un malestar evitable, procuro "passar de llarg" i prendre-m'ho de la millor manera possible. T'asseguro que és quan he aprés a ser feliç de veritat i això és impossible si no és un mateix el que s'ho proposa i arriba a aconseguir-ho!

Molt bones reflexions Joan!

Una abraçada.

Gemma

Crec que no, quantes i quantes vegades decidim fer alguna cosa i al mateix temps sentim una força interior que ens aconsella fer-ne una altra, però així i tot decidim fer-ho, com si fos un repte, a veure qui pot més!

Els humans som molt complicats, el món està fet un garbuix, nosaltres mateixos no ens acabem d'entendre i per si això fos poc, encara hi ha qui "ens vol arreglar la vida".

Buf, per molt que ens medeixin l'intel·lecte, crec que aquest sempre serà un punt negre!
​
Una abraçada Marteta, espero que t'esclareixis. aviat!

Gemma

Ostres Eloi, aquest relat és per tenir-l'ho molt en compte!

Que trist per un avi que acosti la galta esperant una mostra de carinyo i el net, poruc pel que li ha dit el seu progenitor, li negui un petó, tot i que dins del seu cor potser és el que més desitjava en el món, amb un petó poder demostrar a l'avi l'estimació que sentia per ell.

Com ens podem arribar a equivocar de vegades volent "posar normes" i de passada espifiant-la d'alló més.

Moltes gràcies pel teu comentari, m'agrada molt tot el que dius i sobretot haver-lo rebut d'una persona com tu!

Gemma

Revista LO CANTICH

Número 20 HIPÈRBATON

Pàgina 48

Il·lustració: René Magritte

Un poema preciós, escrit amb el cor!

He passat per aquesta etapa, les passes es van anar fent més llargues... però he arribat al camí d'àvia i aquelles passes tan llargues, s'han anat escorçant i poc a poc, quasi tornem a caminar en paral·lel.
Ara, al mig nostre, van fent camí unes passes molt petitones, molt petitones però que són les que han fet entendre a aquelles passes tan llargues que el camí té doble sentit i ara, qui feia les passes tan llargues és qui ha de començar a ensenyar a fer passets molt petitons, igual que la mare, que s'ha anat quedant enrere però que és qui la va ensenyar a caminar, igual com ara vol que n'aprengui el seu fill, amb el desitj de que les mans que l'aguantin perquè no caigui quan s'entrabanqui, no siguin unes altres que les teves...

Moltes gràcies pel teu comentari "tafanera empordanesa", així que vas descobrir el quit de la qüestió abans d'acabar eh?
és el que té ser empordanès, NO ENS PODEN DONAR GAT PER LLEBRE!

Una abraçada Annalls, ens anirem llegint!

Gemma

Aquest cop el comentari és per felicitar-te en el dia del teu sant.

Que passis molt bon dia de la Mercè!!!

Una abraçada.

Gemma

​
És un relat de PRIMER PREMI. Toques el tema amb una soltura i coneixement, que certament et deixa parat, cada cop més, a mida que el vas llegint.

M'ha encantat. Soc empordanesa de Figueres, però també he anat molts cops a Girona quan encara tenia els meus tiets que hi vivien.
Em dona la sensació de que en aquest moment estic passejant per la Devesa, veient les fulles com van caient i respirant aquella aroma que deixa la natura. També sembla que estigui notant "la flaire" que deixa anar l'Onyar, no sempre agradable.
I et puc assegurar que quan m'he tornat a llegir el teu relat, semblava que estès sentint la música de GIRONA AIMADA, una sardana molt estimada per mi i que em porta bons records llunyans de quan vivia a Figueres.

Ara visc a Sabadell per circumstàncies que va portant la vida però, tot i que no hem sento gironina, el meu cor continua estan a l'Empordà, la meva terra.

Potser te'n enriuràs però quan anem amb el cotxe per l'autopista, un cop travessat el riu, al llegir PROVINCIA DE GIRONA, sembla que el cel canvii de color i quan arribem a l'Empordà... no tinc paraules per poder definir la sensació que sento dintre meu: soc a casa!!!

Sincerament​, amb el teu permís el poso amb els preferits, és per llegir-lo de tant en tant!

Una abraçada.

Gemma

A cada baula hi podies trobar un català ple de convenciment de que entre tots, la nostra terra tornarà a les nostres mans!

Moltes gràcies pel teu comentari Joan. Tens raó, som tafaners de mena. Tot i així, de tant en tant és bó prendres la vida amb una mica d'humor.

Gràcies per ser tan fidel a llegir i comentar-me tots els escrits!!!

Una abraçada.

Gemma

El comentari que em fas, ve d'un veritable mestre de les percepcions.
La teva sensibilitat és extraordinaria quan la tradueixes en paraules. No és fàcil trobar un sentit tan optim com per exemple en el poema que presentes. La Esperança i la Realitat les veig com les descrius, encara que no ho sembli, sempre van juntes.
Moltes gràcies per anar-me llegint Joan i per entendre tan bé el significat dels meus escrits!
Una abraçada.

Gemma

Gracies per les teves paraules Aleix, les valoro molt venint d'un poeta com tu, que fas viure plenament el lloc on situes la història, no solament amb l'Espigó, sinó amb totes les que publiques!

Una abraçada.

Gemma