El Nobel

Un relat de: Mercè Bellfort
El premi va arribar a temps. Faltava poc -deia ell- per tancar el darrer capítol de la seva vida. Tants anys viscuts, tantes experiències acumulades, i sobretot tantes pàgines escrites! Recordava en el seu discurs la primera carta d’amor adreçada a la que fou la seva dona durant cinquanta-tres anys i que malauradament ja no hi era. Ella el va esperonar en moments difícils quan la inspiració semblava que hagués pres unes llargues vacances sense intenció de retornar. A la sala el silenci era sepulcral. Tothom estava pendent de les seves paraules, de les cites literàries que emprava com a crossa literària per tal de transmetre un pensament més sòlid i erudit. Volia mostrar un agraïment infinit pel fet de ser honorat amb el màxim guardó de les lletres. Ser guanyador d’aquell premi literari que li atorgava un reconeixement sense precedents el feia sentir l’home més feliç del món. Se’l veia radiant. En acabar la lectura es va emocionar. Els aplaudiments van ser tan estridents i generosos que li va semblar tocar el cel per uns instants. I a fe que no tardaria gaires dies a fer-ho.

En Miquel sempre va ser un home senzill i agraït. La iniciativa presa pels companys del casal de jubilats de concedir-li el premi Nobel de literatura per la seva extensa i valuosa tasca literària mostrava un cop més el tarannà humorístic però sincer d’una gent de barri ambiciosa, capaç d’anar més enllà de la simple organització d’uns Jocs Florals.

Comentaris

  • Felicitació[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 23-09-2013


    Aquest cop el comentari és per felicitar-te en el dia del teu sant.

    Que passis molt bon dia de la Mercè!!!

    Una abraçada.

    Gemma

  • Felicitats Mercè[Ofensiu]
    Naiade | 10-07-2013

    Quanta tendresa desprèn aquest relat... M’agrada tot, en especial el contingut humà, el caliu dels companys que munten els jocs florals, el reconeixement a la seva dona...vaja tot.
    Una forta abraçada

  • Premis[Ofensiu]
    qwark | 21-06-2013

    Hola, Mercè. Arribo una mica tard però vinc amb els deures del RDQ. He agafat el costum de començar llegint els darrers relats de l'autor (en el teu cas els 6 últims) per tal que la crítica incideixi sobre la manera d'escriure actual de cada RDQ.
    Escrius amb un estil elegant, lingüísticament força correcte, net, sense ampulositats ni excentricitats que entorpeixin la lectura però mostrant al mateix temps un vocabulari ampli que saps col•locar allà on toca. Diria que estàs justament en aquell punt on escrius català de veritat (amb les paraules de tota la vida) però sense que soni impostat.
    Els relats que t'he llegit són breus, la qual cosa fa més fàcil l'estructura i el ritme. Sí que crec que té més mèrit aconseguir que cadascun d'ells tingui un nucli ben definit, una essència prou treballada o imaginativa per tal que no siguin simplement relats "anecdòtics" (és a dir, que expliquin una anècdota i ja està).
    Potser en algun moment el relat no sembla prou revisat (una frase massa llarga per aquí, una repetició de paraula per allà) però en general aconsegueixes relats ben acabats.

    Em centro ara en aquest relat. Suposo que el trio perquè és impossible no empatitzar amb en Miquel. Un relat senzill però tendre, com el seu protagonista. Una història que ens fa pensar en l'essència del reconeixement públic, en com n'és d'important sentir que se'ns valora. I aquí, flexiones el final del relat per fer-nos entendre quin és el reconeixement que realment importa: el de les persones properes, la gent amb qui hem compartit els bons moments.

    I mira, jo no sóc especialment aficionat als relats amb moralitat o amb historietes alliçonadores però quan estan tan ben fets com aquest, em trec el barret. Bé, t'assenyalo un petit però, una repetició de paraules que t'espatlla una frase: "de les cites literàries que emprava com a crossa literària".

    Després, amb aquests nuclis tan bons que saps construir, potser et podries complicar molt més la vida, fer relats amb més desenvolupament de trames, personatges, etc. Però fins on arriba el meu criteri, crec que el que fas i el que ens mostres, ho fas bé.

    Fins aquí la meva crítica. Et desitjo que, com en Miquel, segueixis guanyant-te cada dia el teu Nobel.

  • Genial![Ofensiu]
    Núria Niubó | 14-06-2013 | Valoració: 10


    Tendre, emotiu i alliçonador.
    A la vida hi ha petites i senzilles mostres d'amor que es fan grans dins el cor.

    M'ha encantat els valors que transmeten el teu relat.
    De lectura àgil i engrescadora, sense fer estridències de llàgrima fàcil, he sentit que m’agradaria estar en el lloc del teu protagonista.

    Felicitats Mercè! És genial!

    Una abraçada
    Núria

  • sorpresa i [Ofensiu]
    liudmila | 14-06-2013 | Valoració: 10

    toque d'humor, un bon relat i sentimental

  • Senzill, humà, casolà[Ofensiu]

    Aquestes són les primeres sensacions que em transmeten aquest curt relat. Relat curt però amb les paraules necessàries, precises. Paraules suficients per atrapar-te en la seva lectura.
    —Joan—

  • NO..BEL ...no vell[Ofensiu]
    rnbonet | 11-06-2013

    Amistança i molt d'amor a la 'gent gran' com dieu vosaltres. Amb el punt d'ironia com cal.

    Besets des d'un punt del sud, amb remors de mar blava.. i llum... Molta llum!

  • Valorar la felicitat [Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 07-06-2013 | Valoració: 10


    ​L'acabo de trobar i l'acabo de llegir. M'ha agradat molt, quanta amistat i germanor si llegeix!
    Se't fa interessant només començar la primera frase i mentre i vas entrant, vas veient la il·lusió per una banda, l'atenció i respecte de tots plegats per l'altra i el poder de l'amistat com a protagonista de tota la història.

    Una abraçada Mercè, em va agradar molt coneix-ert l'altre dia en el dinar, tot i que no vam parlar gaire. Ho arreglarem una propera vegada!

    Gemma​

  • La grandesa de la senzillesa[Ofensiu]
    Bonhomia | 03-06-2013 | Valoració: 10

    M'ha encantat la segona part, on es deixa veure la germanor, l'amor i amistat entre la gent d'allí on es produeixen més o molt més verament les emocions... i el primer paràgraf una gran introducció!

    Gràcies pel teu comentari!


    Sergi

  • La noia de les sorpreses.[Ofensiu]
    Annalls | 03-06-2013

    No et coneixia Mercè, veig que tens un tret ben característic. Esta molt bé el sentit del relat , no tots podem anar a Oslo, però ben segur que en tenim un prop. Sols cal la imaginació d'uns companys, d'uns amics...
    Anna

  • Segon paràgraf aclaridor...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 02-06-2013

    ... i que ens situa en la realitat.
    Un relat, doncs, amb sorpresa. I un missatge: ningú és més que ningú i tots tenim un valor, i l'amor el reconeix. (bé, a mi m'ho ha semblat).

    Escrit implecablement, també.

    Enhorabona!


    Mena

  • Entranyable[Ofensiu]
    brins | 01-06-2013 | Valoració: 10

    Un retrat molt humà que arriba a l'ànima del lector, Mercè.

    Moltes persones sensibles com el Miquel arreceren somnis durant tota la vida, però malauradament, són molt poques les que tenen l'oportunitat d'acomplir-los.

    El fet que ell hagi pogut fer realitat la seva il·lusió, gràcies a un grup d'amics, demostra que dins del seu cor, a més d'una gran aptitudl literària, també hi havia bondat i un sentit de l'amistat encomiable; havia sabut fer-se estimar.

    Com sempre, Mercè, un relat fabulós. Felicitats!

    Un petó

    Pilar

  • Reconeixement[Ofensiu]
    Anaïs | 01-06-2013

    Hola, Mercè!
    El reconeixement de la gent que ens envolta és molt important per nosaltres, encara que ens fem els durs i els moderns i diguem que no ens importa. Encara que sigui en forma d'un aplaudiment, d'un "molt bé" sincer, ens sentim reconfortats.
    Jo que treballo amb gent gran, veig que a part d'una necessitat d'afecte ells necessiten autoestima i ànims constants. A mesura que van passant els anys hi ha capacitats que es veuen limitades, i considero molt necessari esmentar i valorar allò que encara saben fer, per estimular-los i intentar no perdre-ho.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Preciós!![Ofensiu]
    Eloi Miró | 21-05-2013 | Valoració: 10

    No hi ha res més bonic que un persona d’edat avançada pugui veure com el que ha fet és valorat, una satisfacció que no tothom pot assaborir. De segur que el Miquel no podia haver mort més feliç... de trobar-se amb la seva estimada i d’aconseguir el màxim premi literària (per molt, tot un somni)

    Gràcies per fer-me viure aquesta bonica i breu escena (com la descripció d’un quadre)

    Una abraçada

    Eloi

  • gràcies de nou mercè[Ofensiu]
    joandemataro | 18-05-2013

    pels teus amables comentaris, una abraçada i fins aviat !

    joan

  • El premi de l'amistat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-05-2013 | Valoració: 10

    És gairebé com un Nobel. Els teus amics que t'estimen i et valoren saben donar aquest toc de reconeixement. Un relat breu i tendre, emotiu i divertit, amb el segell tan personal i tan atractiu de la Mercè. El protagonista estarà orgullós d'un premi; sempre fa patxoca. Fins aviat Mercè! Una abraçada.

    Aleix

  • Nobel[Ofensiu]
    Materile | 13-05-2013 | Valoració: 10

    Primer de tot: felictar-te. És un relat molt tendre i que no és gaire lluny de la realitat. Un premi-reconeixament que li arriba al final de la vida, ni tan sols la seva dona va poder gaudir de la felicitat que representa. Em fa pensar en La Creu de Sant Jordi, o d'altres, que moltes vegades són pòstums i que possiblement hauria fet molt bé si l'homenatjat fos viu.

    És un relat que fa aflorar tots els sentiments que tan curosament guardem dins.
    Ho has fet amb una gran mestria. Molt ben dosificat: paraules justes, temps... T'admiro.

    Sento no haver pogut estar a la festa aquest dissabte passat. M'hauria agradat molt poder-te abraçar.

    Maria Teresa

  • Dubto[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 13-05-2013

    que hagués estat més feliç i emocionat, si el Nobel rebut fos l'universal.
    Un relat tendre amb el teu segell inconfusible.

    Que contenta vaig estar de poder parlar amb tu i fer-te una abraçada en directe!
    Felicitats per aquest emotiu i entranyable relat

    T'estimo molt , admirada Mercè!
    Petonassos.

  • M'encanta[Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 11-05-2013 | Valoració: 10

    M'ha agradat moltíssim el final és molt original i divertit, m'ha fet esbossar un somriure! Et felicito i et desitjo moltíssima sort en el concurs! Sempre hi haurà l'esperança d'algun premi Nobel que escrigui en català :)
    Edgar

  • Bonic,[Ofensiu]
    allan lee | 10-05-2013

    ben explicat, tendre i valuós. Perquè, sí, quina joia més gran, ser proclamat Excels pels que més tens a la vora. Estic segura que les persones que envelleixen correctament- o vull dir, aprenent que la vida són dos pipas i sense amargura, o la imprescindible- poden valorar que aquest Nobel és exactament igual- o més- important que un altre Nobel dels que volten pel món. L'has clavat, Mercè. El trobo molt finalista, la veritat ;-)) petonets

    a

  • molt bonic mercè...[Ofensiu]
    joandemataro | 10-05-2013 | Valoració: 10

    un minirelat ple de tendresa que dóna categoria als petits detalls que a vegades poden esdevenir els més importants en el terreny dels sentiments

    una abraçada
    joan

Valoració mitja: 10