Detall intervenció

RE: REPTE POÈTIC VISUAL 245 - TENDRESA

Intervenció de: Gemma Matas Gustems | 03-03-2013

ARRIBAR AL MÓN

En Roger, angoixat, es mira la cara de la Berta. Està apunt de tenir la criatura, la primera, i tot i que procura no cridar i controlar el gran dolor que sent, el sofriment la supera.
-Ho fas molt bé, una mica més, apreta fort, només una mica més, au, una mica més-
La llevadora va insistint i tot de cop es sent un crit esglaiador i un plor fort i seguit: acaba de néixer la Marta!
En Roger s’ha quedat com petrificat. Com si fos una pel•lícula, veu unes mans posant una figureta minúscula sobre el pit de la mare. Contempla l’escena sense poder reaccionar. Veu un caparró ple de cabells foscos, veu que s’arrup sobre la mare i para el seu plor.
La Berta l’acarona, la mira amb un somriure dolç i la seva cara s’ha transformat. No s’hi veu dolor, si veu amor i felicitat.
Ell comença a reaccionar, durant un bon espai de temps ha viscut l’intens dolor de la seva dona. Es sentia impotent davant del seu sofriment, la mirava amb un amor intens, els seus ulls clamaven a uns i altres que no la deixessin patir d’aquella manera i tot d’una, sent com es barreja el crit i el plor i veu aquell ser tant petitó que des de aquell moment li ha canviat la vida: és pare.
Contempla la mare i la filla amb una mirada plena d’amor. Li va baixant una llàgrima, desitjaria poder omplir de petons a la seva dona i agafar als seus braços aquella petitona.
La llevadora, l’observa i li diu, prepara’t Roger, ara et donarem a la nena perquè la puguis vestir. Seràs el primer en cobrir el seu cos només arribar al món.
S’acosta un moment, besa a la Berta amb tot l’amor i quan li posen la nena als braços, esclata en un plor mentre li diuen:
-té aquí tens la teva filla-
En Roger l’agafa amb molt de compte, no té experiència, però quan té aquella petitona als seus braços, sent una dolçor especial que no sap desxifrar, sent que només veure-la, l’amor que l’inspira no té preu ni es comparable amb res, és la seva nina!


Respostes

  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 245 - TENDRESA
    Galzeran (homefosc) | 26/02/2013 a les 23:27
    Quins nassos "un nadó acabat de néixer..." en aquesta frase no cal inspirar-se... valguem déu i batua l'olla!!
  • Gèminis (o D'ànimes bessones)
    deòmises | 28/02/2013 a les 01:49
    L'indivisible és invisible per als ulls que sols saben vigilar sense observar


    d.



    A Noor S. G.



    No ordenis el teu món minúscul encara; gaudeix la pau
    Que et brinden els braços de la mare, la tendra mirada
    Que t'observa mentre respires i descanses i somnies.
    I no hi ha pensaments impurs en aquest vincle, ho saps?

    No organitzis les lleis de la Natura encara; entoma l'allau
    De carícies, d'afalacs, de rialles que suscitaràs cada vegada
    Que descobreixis la senzillesa d'un gest, lluny d''utopies
    Quan el somni esdevé real, aliena al dolor i als maldecaps.

    Només sigues meravella i infant, Amor meu, il·lusió i desig,
    I deixa que la resta vingui, al ritme adequat. sense pressa,
    Amb la calma anhelada dels qui passegen agafats de les mans

    Només això, que el teu cos alberga els fruits de la pluja enmig
    De la matinada, la bogeria i la passió d'aquell qui travessa
    La porta cap a un món que ja no tornarà a ser mai com abans.



    d.
  • Et beso...
    Marc Freixas | 02/03/2013 a les 19:27
    Et beso als ulls
    amb una inquietant sensibilitat
    que prové del més endins de l'emoció.
    --vaig veure arribar el teu encís
    mentre la pell de la mare et feia de coixí--
    Tot es desfeia
    amb el tel dolç de la tendresa...,
    i després venies al cor a fer-te present,
    i a dirigir les meves paraules xiuxiuejades
    fins a tot l'espai que delimita el teu cos menut.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 245 - TENDRESA
    Atlantis | 03/03/2013 a les 11:23
    Perquè.

    No sé perquè tots els nadons s’assemblen.
    Perquè el seu plor és atàvic, i les seves manetes
    i els seus peus ens diuen que ja han arribat,
    que els abracem, que es troben sols en aquest nou espai...
    Perquè són cadells d’home i busquen l’escalfor
    i s’arrauleixen si gosem agafar-los. I a voltes fan ganyotes
    i badallen i assagen d’estirar-se i de somriure.
    No sé perquè ens emociona quan els veiem tan febles
    perquè sentim esgarrifances, i quasi tremolem...
    perquè convertim les nostres mans en plomes
    i el nostre pit en cova. Perquè ens sentim tan tendres...

    Serà que estem gaudint del miracle de la vida ?
    • Per què, Millor així
      Atlantis | 03/03/2013 a les 18:47
      Per què
      No sé per què tots els nadons s’assemblen.
      Potser perquè el seu plor és atàvic, i les seves manetes
      i els seus peus ens diuen el mateix: que han arribat,
      que volen abraçades i que es troben sols en aquest nou espai...
      Perquè són cadells d’home i busquen l’escalfor
      s’arrauleixen si gosem agafar-los. I a voltes fan ganyotes
      i badallen i miren d’estirar-se i de somriure.
      No sé per què ens commou veure’ls tan febles.
      Per què sentim esgarrifances i quasi tremolem...
      Per què convertim les nostres mans en plomes
      I la veu en murmuri i el nostre pit en cova. ..
      Per què ens tornem tan tendres...
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 245 - TENDRESA
    Gemma Matas Gustems | 03/03/2013 a les 17:31
    ARRIBAR AL MÓN

    En Roger, angoixat, es mira la cara de la Berta. Està apunt de tenir la criatura, la primera, i tot i que procura no cridar i controlar el gran dolor que sent, el sofriment la supera.
    -Ho fas molt bé, una mica més, apreta fort, només una mica més, au, una mica més-
    La llevadora va insistint i tot de cop es sent un crit esglaiador i un plor fort i seguit: acaba de néixer la Marta!
    En Roger s’ha quedat com petrificat. Com si fos una pel•lícula, veu unes mans posant una figureta minúscula sobre el pit de la mare. Contempla l’escena sense poder reaccionar. Veu un caparró ple de cabells foscos, veu que s’arrup sobre la mare i para el seu plor.
    La Berta l’acarona, la mira amb un somriure dolç i la seva cara s’ha transformat. No s’hi veu dolor, si veu amor i felicitat.
    Ell comença a reaccionar, durant un bon espai de temps ha viscut l’intens dolor de la seva dona. Es sentia impotent davant del seu sofriment, la mirava amb un amor intens, els seus ulls clamaven a uns i altres que no la deixessin patir d’aquella manera i tot d’una, sent com es barreja el crit i el plor i veu aquell ser tant petitó que des de aquell moment li ha canviat la vida: és pare.
    Contempla la mare i la filla amb una mirada plena d’amor. Li va baixant una llàgrima, desitjaria poder omplir de petons a la seva dona i agafar als seus braços aquella petitona.
    La llevadora, l’observa i li diu, prepara’t Roger, ara et donarem a la nena perquè la puguis vestir. Seràs el primer en cobrir el seu cos només arribar al món.
    S’acosta un moment, besa a la Berta amb tot l’amor i quan li posen la nena als braços, esclata en un plor mentre li diuen:
    -té aquí tens la teva filla-
    En Roger l’agafa amb molt de compte, no té experiència, però quan té aquella petitona als seus braços, sent una dolçor especial que no sap desxifrar, sent que només veure-la, l’amor que l’inspira no té preu ni es comparable amb res, és la seva nina!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: