Hola, preciosa. Quina il.lusió el teu comentari.
En aquest poema teu, havent-lo llegit varies vegades, i tancant els ulls després, es pot sentir la remor de les ones, es pot olorar l'ambient humit... En la senzillesa de les teves paraules radica l'esència de la teva sensibilitat.
Petons i...
fins molt aviat, guapa.
Ah, records al teu germà.

De seda són les teves carícies.
Transparents cobreixen el meu cos.
Magnòlies, xiprers, roses, lliris i margarides
nascudes en el jardí del meu cor.
Les obscures aigües que em cobrien
has evaporat, i m'has omplert d'aigua clara, pura i neta amb les teves besades...
T' estimo, Maragda.

Màgiques paraules que acaronen el cor.
Remor de calma, de felicitat i benaurança.
Afortunat cavaller, que cercant batalla rera batalla, troba un recer de pau, d'alè, d'amor...
Meravellós tornar a llegir la bellesa de la teva poesia... Gracies.

Camines per un cami, sola. A mesura que avances s'afegeix gent; continues i aquesta gent desapareix per deixar lloc a d'altra. N'hi ha que s'hi queden, però la inèrcia del camí obliga a que només ho faci qui realment és ben agafat al nostre cor. Els camins adopten diferents paisatges, són com quadres en els que vivim ignorant que tant sols figurem en ells. Si m'ho permets et traspaso una meditació que vaig fer en el mig del mar: " Som tant insignificants i tant pretenciosos alhora..."
Petons.

Que meravellós seria poder viure en un d'aquests poemes. Tant plens d'amor, tant apassionats i profunds. Que hermós seria poder viure en un d'aquests quadres plens de llum, de serenor... Es troben a faltar força les teves paraules en aquest racó de llibertat i sensibilitat. Reb un petó.

Caram! quina intensitat en les teves paraules, m'ha remogut el cor, quina sensació tant coneguda, estar a la vora de milers de persones, properes a simple vista, i a anys llum en realitat. Quin encert de relat, quina precissió, m'ha agradat força. És curiós això dels sentiments, oi? Una abraçada.

És en la simplesa de les paraules on radica la força dels sentiments. Són les paraules les que amenacen, fereixen o ans al contrari, apropen i calmen. Són les paraules les que ens fan sentir pressos o lliures, forts i valents o dèbils i vulnerables. La simplicitat, entesa com la esència de les teves, arriben al fons del cor, fan viure un paisatje d'esperança, de cel obert, de núvols escampant-se. Preciós i profund relat. És el primer que et llegeixo i m'encanta. Tens un nou i fidel lector. Una abraçada. Preciosa fotografía.

Quina reflexió tant maca, estimada ROSASP.També tinc la sensació d'estar penjant d'un fil, de vegades dessitjo que es trenqui, per començar de zero, però deu de ser que fins que no arribem allà on tenim dessignat, hem d'estar aquí. Som marionetes de l'univers? Ens deixen lliures per escollir els camins? No ho se, Rosasp, però quantes més preguntes, menys respostes. No obstant, la fita que persegueixo es diu pau. T'envio una afectuosa abraçada. Et confesso un secret? També soc de la teva terra i hem nascut el mateix mes... És casual que tinguem la sensibilitat de la poesia a la sang?...

Per Deu que no haurien de desaparèixer mai aquests poemes!
Ni amb pols s'haurien de convertir mai.
Com pots tenir aquesta habilitat per emular la matamorfosi de l'eruga, convertint la tristor en quelcom tan meravellós?
Una abraçada.

La mort és la part de la vida que més ens costa entendrre, però la única que sabem que arribarà. De totes formes, vull pensar en la immortalitat del record.
Quan algú mor, patim com ànimes en pena. Plorem per no haver dit allò que voldríem havere dit, per no haver fet tot allò que ens hagués agradat fer... però què passa quan aquestes paraules i aquests fets es queden a dins, encara que la mort no hagi fet acte de presència... Perdona'm. Una abraçada.

Tant de bò l'amor només tingués la dolçor del sucre.
Tant de bò que fos tan fàcil transmetre un sentiment altrament tant conegut.
Però, què fa que es converteixi en una ombra que et persegueix, que et delata, que t'absorveix i que acava esfontsant-te?
Preciós poema, però. Ple de sucre, o de mel. Dolç, fresc i apassionat. Tant de bò que l'amor fos això. Petons.

... és aquell que no sap estimar, és aquell que no sap ser estimat, és aquell que no mereix ser estimat... per què s'els estima, doncs?
Realista i tristement esclaridor. Tristement perque parla de la crua realitat.
Fins aviat. Petons.

quina meravella sentir com tu sents. Quina joia sentir la pell eritzada a cada passa que dones...
Meravellós sentiment de gaudir de la vida, de la bellesa i l'amor. Transmets unes sensacions que eritzen la pell... felicitats, ( humilment).

Gracies per el teu comentari, m'ha animat. De tota menera, no he arribat a l'extrem que comentes. Suposo que em queden massa coses que fer, abans de marxar, encara que de vegades em sento molt desgastat...
Reb una forta abraçada, i de nou les gracies...
Fins aviat.

Per què depenem tant de la vida dels altres, encara que siguin les nostres parelles?
Si m'ho permets, m'agradaria dir-te que aquest text mostra una dependència excessiva. Quant més l'agobiis, més s'allunyarà de tu. No cal sortir de marxa per tenir aventures...
Però l'important no és això, l'important és que descobreixis si t'estima de veritat, i si tu també ho fas. T'estimes a tu mateixa suficientment com per assumir viure sense ell?
Pensa que les relacions no sempre són eternes. Et guardes un racó del cor per si marxa o per si deixes d'estimar-lo? Això és important. Què més dona si un dia de debilitat presteu el cos, si el cor és qui mana?
Estem tant equivocats amb aquestes coses...
Perdona'm... Una abraçada.

records de tristor, de forta tristor, que hem de saber canalitzar per valorar allò que ens queda...la vida. Reb una forta abraçada de recolzament.