Tan Sols Això...

Aquí em tens altre cop comentante, i és que m'agrada com escrius! ;)
Aquesta poesia m'ha encantat, és preciosa, i l'expressió de polsims d'estel una de les que més! Només vols que t'estimin, una cosa que sembla senzilla, però que no és tan fàcil...
Llegint-ho et transmet tot aquest romanticisime que se't posa a dins... És fantàstic com ho has plasmat!

Et segueixo llegint... :)

Petons wapa!!

Gorwilya

Si, el teu poema és preciós, l'amor com a centre. Però no aquesta classe d'amor...
Demanes que mai més torni a canviar, però l'amor de veritat és canvi, creador de vida, creador de sentiments, creador de focs... No canviar és morir, vols tu això?
L'amor no és posesió: no és l'amor de les cançons bledes, l'amor que només porta mort i dolor, per que és un amor impossible. Potser creus que l'amor impossible és el bo, l'únic realment difícil, la perfecció...però el difícil és l'amor que es construeix dia a dia, el que mai és segur, el que comparteix i et fa viure amb l'altre (no de l'altre, no per l'altre,...).
L'amor que descrius és l'amor solitari, el que un voldria quan està sol...
Si, l'amor és el motor de l'univers... és el que ens fa sortir de la nostra closca d'ou, és el que ens fa construir, és el que ens fa ser molts sense deixar de ser sols.........
Un poema preciós. Ara sigues un huracà i remou-ho tot!

BoiG!

ESTIMAR!
la resta són circumstàncies, anècdotes, brillantors, costats laterals de la vida, detalls, coses, cosetes, condiments...
estimar = el centre, el motor, la síl·laba, l'àtom, la cèl·lula, la llum, el foc...
què bé que ho has expressat, amb romanticisme però també amb força...
jo també gaudeixo dels teus poemes i m'estic tornant adicte als teus escrits... què hi poses entre els versos que enverinen dolçament l'ànima...?
et seguiré llegint i comentant fins a esgotar-te je je...
ànims i segueix escrivint, ho necessito!!!
un petonàs i una abraçada ( tant sols això! je je )

Un poema preciós. Tan sols demanes una cosa: que t'ESTIMI. Tots desitgem que ens estimin i més la persona que estimem. Però, a vegades queiem en l'error de renunciar qui som per aconseguir el que volem. Si renunciem, deixem de ser nosaltres, i si deixem de ser nosaltres, no podrem estimar ni que ens estimin. Pensem que renunciant qui som, mostrem que estimem. I no és cert. Estic d'acord amb el company "Instants" quan diu: l'amor no és un intercanvi sino un compartir.

no entenc que estimar sigui renunciar a un mateix i demanar a canvi que t'estimi, car que l'amor no és un intercanvi sino un compartir.

Un petonàs

...és el que li has posat a cada paraula d'aquesta poesia... Perquè, saps, l'amor és màgic, dolç... tal i com tu bé dius:

"Canta..
La melodia de l'amor
Deixa..
Que la teva veu,
Ensucri els meus sentits."

Trobo que li has sabut donar un estil, li has sabut posar un sentiment, que realment toca el cor. Sobretot el final, el que d'alguna manera entrega tots els sentiments junts, que provoquen una explosió emocional (m'estic passant i tot xD)

"Tan sols estima'm...
Tan sols això..."

De debò, el que pot fer la paraula ESTIMAR, ella sola, sense res més. És brutal...

Wenu, després de tot aquest rotllo, dir-te que ha estat un plaer conèixet, que gràcies pel comentari i que visca linkin park, lax'n'busto, el kuki, la fotocopiadora... i, com no, l'EMULE! xD

BeSuSSS i segueix escrivint!

Bdjer

Tant de bò l'amor només tingués la dolçor del sucre.
Tant de bò que fos tan fàcil transmetre un sentiment altrament tant conegut.
Però, què fa que es converteixi en una ombra que et persegueix, que et delata, que t'absorveix i que acava esfontsant-te?
Preciós poema, però. Ple de sucre, o de mel. Dolç, fresc i apassionat. Tant de bò que l'amor fos això. Petons.

El jo poètic renuncia a tot: cos, vida, ànima. Es lliura plenament a l'amor, aquell que canta, que ensucra els sentiments, que fa reviure la flama. I només demana el mateix amor:

Tan sols estima'm...
Tan sols això...

I és, alhora, demanar molt, i demanar poc.

Fins la propera,

LLIBRE