Mirada a l'infinit

Un relat de: edgar naúj

Volen els ocells,
acaricien el cel
amb les ales esteses,
dibuixant un signe,
cantant una cançó.

Volen els ocells,
contemplen des del cel
les ànimes que viuen;
envien un missatge:
El cel existeix.

Qui millor que els ocells
que nïen en els núvols,
que es coraden amb el vent.

Desig de vida.
Mirades perdudes.
Ideal de mort.

Comentaris

  • fondre's amb el cel...[Ofensiu]
    ROSASP | 11-04-2006

    Una mirada a la immensitat del cel que projecta una mostra d'infinit molt endins del cor.
    Una mena de pau i d'equilibri voleia entre les ales que no semblen esperar res concret, més que gaudir de cada instant de vol.
    Sempre he pensat que aquest és el nexe d'unió entre la vida i la mort; el fondre's continu amb tots els elements...

    Potser perquè m'encisa contemplar els moviments del cel i em sento formar part de l'infinit, m'ha semblat acaronar l'espai més llunyà.

    M'ha fet molta il·lusió tornar-te a llegir!

    Una abraçada i fins aviat!

  • Que bonic ![Ofensiu]
    LLIRIDAIGUA | 11-04-2006 | Valoració: 10

    El cel, els ocells, ...
    Un poema preciós! et felicito "joni" es un poema preciós!


    De la petita LLIRIDAIGUA.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: