L'últim adéu

La mort és la part de la vida que més ens costa entendrre, però la única que sabem que arribarà. De totes formes, vull pensar en la immortalitat del record.
Quan algú mor, patim com ànimes en pena. Plorem per no haver dit allò que voldríem havere dit, per no haver fet tot allò que ens hagués agradat fer... però què passa quan aquestes paraules i aquests fets es queden a dins, encara que la mort no hagi fet acte de presència... Perdona'm. Una abraçada.

quines llàgrimes de glaç sento ara dins meu!!

És un escrit que t'ha sortit ben bé de dins. T'has sincerat i ho has deixat sortir tot amb paraules belles i crues. Sembla que has comvertit el paper en un mocador (entent-me, per desfogar-te vull dir) i això està molt bé. Encara que sembli mentida, les lletres ajuden molt a superar coses. A mí, si més no, m'han ajudat moltíssim.

Quan es perd algú estimat (a tots ens ha passat), sembla que la vida perdi sentit. I axiò ho expliques molt bé en el teu escrit. Redactes un a un tots els sentiments que sorgeixen després d'una pèrdua com aquesta. La por, la soledat, la culpa (irreal), la tristor, la buidor...

El teu relat és ple de connotacions fredes com la mort. Crues i aspres, però alhora tendres com el record. Tristes com una llàgrima.

La meva enhorabona. I Anims.

Una abraçada.

Salz.

P.S. Pel que he vist de tu, sembles una persona pessimista i trista. La vida està plena de coses boniques. Obre els ulls al nou dia, i somriu. La vida cal disfrutar-la, que són quatre dies, i dos d'ells plovent!! (Déu, com em recordes a mí quan era jove!)

després l'acabo de llegir, maquíssima... però ja m'ha arrencat alguna llàgrima...

Hola campsdetristor,

T' escrit aquest matí i ara a la tarda, m'has tornat a comentar! merci!

Si et sóc sincera, no té cap sentit aquest comentari aquí però el que volia dir-te era que per què tot lo teu és tan trist? fins i tot el teu nom...

Bé, t'espero i almenys somriu, eh!

és trist,
és veritat...

i com ho dius/escrius tu mateixa a la teva biografia, doncs que potser tens raó de que tot el què escrius ho és.

És, de totes maneres, un bon relat, està força ben escrit.

Per cert... una fotografia preciosa!!! tan de verd, tanta naturalitat en el meu color preferit!!

Gràcies pels comentaris!!

UNA FORTA ABRAÇADA!!

jo me l'estimava com amic... i ja ha sigut molt dur per mi... no em vull imaginar el que va significar per a tu... ho sento moltissim... ara potser el que hem de fer és continuar endavant, recordant-los sempre...
un petò i una abraçada! i ànims, per a les dos, potser... muasss

Quan una persona estimada se'n va, sempre queda un buit dins del cor i molts forats negres dins del cap, que no pot comprendre el perquè.
En qüestió de segons la vida canvia, és difícil admetre que no podem preveure res, que el demà és impresivible.
Un trist relat, on es barregen moltes sensacions, la tristesa, la impotència, la culpabilitat, la rebel·lia...
Només podem viure l'avui intensament, sense desaprofitar ni un segon.
Un petó i fins la propera!

Sempre que perds algú estimat, el teu cap comença a mortificar-te pensant el k li podries haver dit, el que podrieu haver fet tots dos junts... Però el temps tot ho cura, tot i que no oblida. No val la pensar pensar en aquestes coses sino en els bons records passats. Ara que ho penso, tampoc se si és una historia real. En tot cas, molt bé, ja que si no es real m'has fet pensar en tot moment que era real!.

i a la vegada molt trist, m'ha fet recordar a una amiga meva que d'aquí poc serà el seu 5è mes de la seva mort...:( i la tronu molt a faltar, moltisim se com et sents...
Li he dedicat 2 poemes aquí a la web, mirate'ls i ja em diràs el que...
però sas nena...
en la vida ia moments en qet fayen les forses n veus kom tira endavan...la vida es un constant dolor i sufrimient pero tb ia moments agradables, nos cada un de nos te la kapacitat d ferse fort, poder controlar aket dolor i augmentar akets moments agradables, podem lamentarnos eternamente una perdua, o axekarnos i mirar al futur, am un nou dia, comensar una nova vida on tindrem rekords dakesta gent, pero no trnarem a sufrir pensat en ells sino qe els recordarem com una experiencia enriquida, tas de kedar am els bns muments q vas viure am ell!sigues forta que ho ets molt!inga q algun dia prope podras mira enrere i n plora kuan pensis am ell!sera dificil pero podras, ya vuras!^^ ell n us voldria veure axi... not dmanu q stiguis 100% felis ni tan sols q somriguis xo no q tnfonsis pq ns keda moltisim per endavan!anims kariño!
Per cert benvinguda a RC i waaaau com escrius per tenir 14 anys, eh!olei olei oleeei!^^ espero llegir moltes cses teves!
Maca la teva biografia!:)

Si, com dius en la introducció, és una història trista. Sempre és trista la pèrdua d'una persona, i encara més, quan és una persona estimada, i molt més, estimada "bojament".

Si ens parèssim a pensar que potser demà aquella persona que tant estimem, o aquella a qui li hem de revelar aquell secret, o a qui li em d'explicar tantes coses; no seria amb nosaltres, potser el primer que faríem seria anar a trobar-la. Però per sort o per desgràcia, el futur no es pot pas predir. I malauradament, no tot sempre és de color de rosa... A vegades un últim adéu se'ns presenta a la porta.

No sé si serà una història real que t'ha passat, en aquest cas, em sap molt de greu, i espero que ho hagis pogut superar força bé.

Ciao!