He vingut , t'he vist i t'he llegit. Trobo que ets una mica massa repetitiva. Vull dir, potser intentes treure massa suc al tema repetint els arguments. Però bé...

Seguiré llegint-te!!
A

Biel. M'ha agradat com has relatat el síndrome de Diògenes. Sobretot perquè ho has col·locat des de els ulls del fill d'un malalt. De tota manera, no sé si l'has encertada amb això de les pixerades.

Vigila amb el català. A vegades, sense adonar-nos-en pequem de moderns i, unes altres, som massa arcaics.

Un consell: prova d'escriure un conte. Amb un ritme lent, després el vas accelerant. I pel camí hi deixes 4 o 5 rastres; coses que ens facin pensar 'ostres!' (p.ex. quan parlava del mocador feia 10 línies es referia al senyal que li va fer la dona aquella tarda...)

Seguiré llegint-te!!

Josep Bonnín Segura. Feia que no voltava per aquí. Crec que els teus poemes serien molt més mengívols si els poguéssim escoltar. Si poguéssim escoltar la força amb que segurament els relates. A més, el teu parlar de Mallorca els faria molt estimats per la gent que ens 'sobta' com parleu els germans de l'Illa Blanca.

Seguiré llegint-te !

està bé llegir la vida d'una altra persona. el passat de tants. crec que amb el teu escrit es pot sentir identificat molta gent. ara que, és molt típic. però bé: m'agrada que pensis 'merda'

Seguiré llegint-te!

El teu escrit és molt evident. Un amor d'aquests Internatues que ara estan tant de moda. El futur! És curiós però arriba a cansar llegir tanta dolçor... potser tanta que acabes escorrent-te al poema (la cova, la humitat). Mare de Déu! Hem perdut la vergonya :)

No t'enfadis, m'ha agradat. Trobo que ets una persona sense gaires embuts. Ho repeteixo: Les imatges són molt boniques (la galeta, la canyella, el sucre) però acaben embafant quan les dus al cantó del sexe carnal més xof-xof, ah-ah, amunt/avall, a casa meva o a la teva.

Seguiré llegint-te!

Aquest poema és una mena de 'happening'. És com el principi d'un poema. L'acte preparatori. La sang que flueix entre les venes del poeta és la força per escriure. Quan raja, totes les cabòries exploten en un mar d'àcids rebentats de goig.

Seguiré llegint-te!

fa temps vaig donar nom a una noia: atzabejes negres. Potser tu quan parles de marbre negre estàs parlant d'algú. Sí, crec que l'encerto. Ara que, no ho sé gypsy. Em sorprèn com cap dels poemes que llegeixo aquí a relatsencatalà rimen. No ho dic per tu. Simplement crec que és tant i tant difícil fer-ho bé que per molt que ens esforçem mai serem en Blake, en Wordsworth, en Coleridge, en Shelley, en Lord Byron o Keats (tots romantics anglesos - s.XIX). NB. Coneixent la llengua mínimanet es pot veure com hi ha rima :'(

"Ah, Sunflower! weary of time,
Who countest the steps of the sun,
Seeking after that sweet golden clime
Where the traveller's journey is done;

Where the youth pined away with desire
And the pale virgin shrouded in snow
Arise from their graves, and aspire
Where my Sunflower wishes to go."

William Blake

Capdelin. trobo que t'agrada escriure. ara que, aquest poema (dels pocs que t'he llegit) no m'agrada. el trobo repetitiu... les imatges que s'hi esdevenen són molt simples i no tenen cap mena de sabor. un complet sense sentit i no és perquè no hagi entès el poema (si és que s'havia d'entendre), simplement les connexions no funcionen de cap manera i l'argument és molt simple: què 'difícil' és desestimar.

em fa gràcia la gent que diu que fa poesia quan està fent rodolins. tu, no sé si ho dius o no. de totes maneres he trobat el teu escrit com a poema. certament, té forma de poema però no m'omple. és un molt bonic joc de paraules. ara que... de diccionaris d'imatges ja n'existeixen! això dels diccionaris és un gran negoci !

amb casaments o sense l'amor seguirà pel seu camí. això de casar-se és només perquè l'Estat sàpiga que vius amb algú i et faci descompte en algunes coses. la vida de casat ha de ser preciosa si és vida d'enamorat. la vida de l'enamorat és la millor vida. tant que crec que és millor viure enamorat i en les teves coses que no perdre el temps vivint desenamorat i queixós. saps... tenir temps lliure és una putada. hauriem de treballar 12 hores al dia, dormir-ne 8 i la resta passar-nos-la estimant-nos.

M'ha agradat el teu relat. Està ben estructurat. A més va 'in crescendo'. A l'estil del conte vas deixant rastres molt evidents (les calces dintre del cul, per exemple) que donen cos a la violació que s'esdevindrà. Està molt bé que hi barregis idees de la sociologia. Només una cosa: compte amb el català (prova de fer frases més curtes i tot serà molt més fàcil).

Seguiré llegint-te!

Benvolguda gypsy,

Quan t'he escrit i sempre que ho faig mai no parlo de persones. Crec, en algun estadi de la meva ment, que la llengua és violència i és per això que l'he fet servir per mossegar les meves pròpies lletres i no pas per ferir els teus sentiments.

Em sap greu que les teves maragdes hagin vist les meves lletres com si fóssin fiblons d'escorpí. Però vaja, ja saps que els escorpins quan es tornen bojos sempre s'acaben picant ells mateixos.

Et seguiré llegint. Gràcies per parar-me els peus!

És curiós trobar de tant en tant algú que té temps per escrirue alguna cosa mengívola. El teu escrit, que no és gens pesat, m'ha deixat un regust molt kafkià en poques línies i m'ha recordat una pel·lícula que vaig veure: Léolo de Jean Claude Lozone. Aniré llegint-te !

la natura és sabia, tant que fins i tot prohibiria escriure als que realment no ho mereixen. els paons reials són animals de jardí, com les roses i les persones. ja és hora de tornar al jardí, ja n'estic fins als collons de viure en aquesta natura somorta.

la natura és sabia, tant que fins i tot prohibiria escriure als que realment no ho mereixen. els paons reials són animals de jardí, com les roses i les persones. ja és hora de tornar al jardí, ja n'estic fins als collons de viure en aquesta natura somorta.