El fill de Diògenes (Tema: Bogeria)

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

En el moment just en que es comença acumular andròmines a la casa,
l' avi comença a marxar d' aquest mon.

El seu mon, el mes proper son quatre parets,
i tot el que acumulen a dins,
misèries, que supliran l'escalfor i companyia humana.

Hi molts Diògenes incipients...

avet

"cop olfactiu", m'agrada l'expressió...
"Abandonats que es neguen a abandonar res", bona frase també, per la seva aparent contradicció amb el joc de paraules, quan realment és ben certa: estan deixats, i al mateix temps no permeten que res els sigui prés.

És dur, però l'has sabut descriure de manera amena.

ens veiem entre lletres,
Gemm@

Biel. M'ha agradat com has relatat el síndrome de Diògenes. Sobretot perquè ho has col·locat des de els ulls del fill d'un malalt. De tota manera, no sé si l'has encertada amb això de les pixerades.

Vigila amb el català. A vegades, sense adonar-nos-en pequem de moderns i, unes altres, som massa arcaics.

Un consell: prova d'escriure un conte. Amb un ritme lent, després el vas accelerant. I pel camí hi deixes 4 o 5 rastres; coses que ens facin pensar 'ostres!' (p.ex. quan parlava del mocador feia 10 línies es referia al senyal que li va fer la dona aquella tarda...)

Seguiré llegint-te!!

Chapeau pel relat Biel, un flash ple de contingut que descriu la situació perfectament i ens posa emmig de l'escena amb quatre ratlles.

Només una reflexió sobre aquest final, encara que sigui una cosa anecdòtica: Ja sé que sempre la dura realitat ens imposa les seves limitacions -i les nostres -però crec que val la pena que sempre tinguem clar quin és l'ideal, com el nostre estel al final del camí, malgrat que ens en puguem trobar lluny. I quan es parla dels problemes dels ancians cal reconèixer que a tots ens agradaria envellir i morir envoltats de la nostra família. L'ideal fóra que tota persona gran tingués una família i seria la cosa més natural que passés els seus darrers anys en aquest món a casa del seu primogènit, embolcallat per l'afecte de fills i néts.

En això els occidentals hauríem de ser molt humils i observar amb tot respecte les altres cultures de qui podem aprendre moltes coses. La meva dona treballa en una residència i reconec que hi ha avis de qui seria molt difícil tenir-ne cura a casa per les constants atencions que necessiten, encara més si pateixen alguna forma de demència com ara la Síndrome de Diògenes.

Espero que et seleccionin el relat, està molt bé. Bona sort i bon any.

Quim

Amb aquest relat aconsegueixes tocar-nos la fibra i acostar-nos a una d'aquelles realitats que normalment preferim fer veure que no existeixen. La situació està molt ben recreada i aconsegueix fer-te viure l'escena amb molt realisme.

T'hi posaria un però... i és que potser literàriament esperava quelcom més. Suposo que amb el límit de 300 paraules has hagut de cenyir-te a descriure els fets (i ho torno a dir, ho has fet molt bé), però trobo que hi manca alguna cosa més (més història, alguna cosa més sobre els personatges, potser alguna sorpresa)

Un relat molt descriptiu que ens acosta a una crua realitat social i ens fa reflexionar.

La síndrome de Diògenes la veiem de tant en tant a les notícies. Gent que ja ha viscut els seus millors dies i ara s'aferra a les seves possessions, convertint la seva vivenda en un abocador.

D'alguna manera, és com m'imagino el final de la humanitat. Acumularem moltes possessions inútils i convertirem la nostra llar (el nostre planeta) en un abocador pestilent. I no escoltarem cap veu assenyada que ens ho vulgui impedir.

de la gent gran i de la seva solitud.

Suposo que la teva vessant de treballador social fa que tinguis una especial sensibilitat per aquests temes. És curiós, però fa pocs dies sentia una tertúlia per la radio parlant exactament sobre aquest tema, i a la feina hem estat comentant recentment casos coneguts de la síndrome de Diògenes.

Tinc el dubte sobre si és que darrerament ha augmentat la sensibilitat sobre la precarietat en la que viuen molts avis, o si és que simplement el nombre de gent gran que viu en unes condicions infrahumanes ja és suficientment gran com per no poder amagar-los més a l'anonimat de les nostres ciutats...

Salutacions,

Carles