Fotre-li una bufa al món.

Un relat de: antonvaitot

Si pogués li fotria una bufa al món per fer-li oblidar els fusos horaris. L'enyorança és una metzina que en grans dosis embafa. Però, en petites, pot arribar a fer-te oblidar.
El meu record comença un d'aquests matins ociosos en què t'aixeques i no tens res millor a fer que sintonitzar els canals de l'antena parabòlica. M'aixeco tard i després d'eixugar-me la cara, esmorzar dos peces de fruita i rentar-me les dents, rebo una trucada.
És una xiqueta de lluny, de molt lluny. Diu que vol veure'm, que és urgent i que m'ha de dir una cosa molt i molt important. Cansat de tonteries i de cites a cegues li dic que no em vingui amb hòsties que la vida no és de color de rosa. Però, què collons!, sóc un home i és evident que quedo amb ella.
Quan ens trobem em fot una abraçada de cal Déu i em diu que s'ha enamorat de mi. Que la seva vida sense mi és com un mar sense aigua, que li bull la sang quan de nit pensa en mi i amb qui estaré muntant-m'ho. Al·lucino pel que em diu i foto un somriure sarcàstic. Ella es queda flipada, em mira fixament i se'm llença a damunt. M'està menjant els morros, juguem al cíclop, té la cara tan a prop de mi que només puc sentir el xof-xof dels seus llavis. Dins de les nostres boques s'hi esdevé una lluita, un parell de peixos lluiten dintre d'un petit aquari d'amor. Tinc sort i venço. Respiro.
L'agafo de la mà i li dic que està sonada. Ella somriu i, gata maula, em treu la llengua i em diu: Amor, vida meva, anem a prendre alguna cosa. Hem de celebrar-ho.
Ja estic ben enganxat. Quins collons! Jo que creia que en temes d'amor era un perdut ara em trobo amb aquesta femella al meu costat. És preciosa, a cops una mica puta, però acabaré acostumant-me. Queda clar que ens hem de fer l'un per l'altre. Espero que d'aquí endavant cada moment sigui un descobrir perquè quan això acabi més valdrà que ho deixem córrer.

Ha passat un any i encara seguim junts. Ella però, se l'ha fotut al seu país i m'ha deixat tot tirat. Em trobo sol. Molt sol. No se'm passa res més pel cap que fotre un bon polvo, com els que fotia amb la Jana quan estàvem junts. Aquell no saber molt bé com parlar, ni què carai dir. Aquell anar a comprar condons a la farmàcia i després de comprar-ne dues caixes i sortir-ne nerviós adonar-te que te'ls han fotut 3 euros més cars que al supermercat. Tant és, m'enyoro molt i és per això que hauré d'acabar tocant-me els ous una estona. La ment d'un home és així de perversa. Si no mates el que penses fotent-te una bona sacsada ja estàs perdut. Et ralles i no pares de pensar en fotre-la per qualsevol banda. Mare de Déu, això de tenir via lliure per dir el que vulguis i somiar amb què algú et llegeixi és una meravella, què dic ?
La truco per telèfon i comunica. La truco al mòbil i s'hi posa sa mare. Em diu que s'està dutxant, m'espero encara que el telèfon corre que vola i m'hi deixo el fetge. Quan s'hi posa només em queden 5 minuts per dir-li que l'enyoro, que estic fart de que estigui lluny de mi i que m'és igual que li donin o no el visat d'estudiant perquè jo què vull veure-la. Parlo massa i ella que és una dona i sap de què van les coses se n'adona. Em diu que està molt preocupada. Que no pot fer-se a la idea que anirem a viure junts. Que al seu país aquestes coses no passen i qui ho fa, sense casar-se, està sonat i, a més, el senyalen.
-Saps què? A la merda amb la gent del teu país. Vine aquí, al meu costat, i deixa't d'històries.

Trobo que s'ha empipat i no puc fer res més que penjar i fotre-me-la a donar un tomb pel carrer. Mentre camino passen dos dies, canto, penso. Passo davant d'una acadèmia d'anglès/alemany i me n'adono que no sé dir res en cap altre llengua que no sigui la meva. Que, amb prou feines, puc parlar en francès i perquè a la feina m'ho demanaven. És el que té treballar en un càmping. El més petit d'Europa. Si és que, quan no és té res, quan només es té un puto càmping de merda que a més és molt i molt petit s'han de treure els cuartos d'allà on sigui. Ha! El càmping més petit d'Europa! Podries haver-li posat el càmping més cutre d'Europa tros de torrapèls!

Crec que estic més relaxat. Acabo de sopar i tinc les idees més clares. He parlat amb els de dalt i m'han dit que tot no pot començar en la barra d'un bar. Que les nits amb rom i la música d'un bar sempre acaben en l'oblit. Me'ls escolto i me n'adono que tenen raó. Però no puc deixar-ho tot perquè jo sóc encara jove i ells ja estan cremats de la vida. Del llevar-se al matí per anar a treballar a la mateixa fabrica, de planxar, de fregar, de rentar-me el cul i de fer l'amor a deshores perquè no els enxampi estimant-se. Que n'és de trista la vida quan les il·lusions no les pots dur a terme!
Aquí són quarts de dues i al seu poble mitjanit. La truco i parlem. Ella està bastant més assossegada i les coses sembla que van pel seu camí. En el nostre parlar hi destaquen paraules com: papers, visat, diners, ma mare, la meva... em canso de parlar amb ella i penjo el telèfon. Ella se sorprèn i em truca. Em pregunta que per què carai l'he penjat i li dic que ja n'hi ha prou de parlar de papers i de visats. Que ja fa 2 mesos que només parlem d'això i que vull començar a parlar de quan comprarà el bitllet per tornar a estar junts. Per fotre-li una abraçada que li trenqui els braços i un petó que li rebenti els àcids de l'estómac.
-Ja n'hi ha prou, Jana, de parlar dels teus papers. Vull parlar d'estimar-te. Vull sentir com em dónes petons pel telèfon. I vull sentir com em poso vermell. Com les teves paraules arriben al meu cervell i em fan tremolar els dits dels peus!
-Sí, però. La cosa està molt difícil... és que el meu visat ara està al teu país i han d'enviar una notícia a l'ambaixada del teu per donar-me el visat. Sí però... els del curs encara no ho tenen clar, no saben si podré entrar o no al curs.
Penjo, que passi el temps.

Han passat un parell de dies. Sembla que el temps ho cura tot. Tant de bo ho fes i tornés a sentir els acords de guitarra del grupet. Quins records! La Marieta fotent-li cops a la bateria, en Miquelet amb el baix i en Raúl amb l'acordió. Ha, ha, ha! `i faig tot per guanyar, però sempre està present aquesta maleïda soletat, i és que em té presoner a la presó del record, torna prompte carcellera i és que jo et trobo a faltar'.
No m'ha tornat a trucar. Crec que s'ha cansat de mi i que s'ho està fent amb un altre. Que s'ha decidit i que buscarà feina al seu país, possiblement en un banc. Quina sort i jo que si puc i gràcies arribaré a ser mestre.
Ja només em queda la soledat. La soledat que m'imposa el record. El meu cos sense ombra que es desdibuixa a les platges d'hivern que fan olor a tu. L'aigua de la mar es barreja amb el teu record, àcid. Els meus records de nit, fosforescents destroten el silenci i l'harmonia.

-Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!! Riiiiiiiiirrriiiiiiiiiiing!
-Sí, bones?
-Ei guapo. No sé si saps qui sóc. Fa temps que no parlem. Ens vam conèixer en un concert ja fa molt de temps. Ens vam liar i tal. I ara, no sé, m'ha deixat el meu xiquet i m'ha donat per trucar-te, vols que ens veiem?
-Molt bé. On vols que quedem? No sé, jo ara estic bastant perdut. Em sembla que estic sortint amb una tia però ens hem enfadat i portem un parell de dies sense parlar.
-Ah, no et preocupis. No penso fer res que tu no vulguis. Només vull parlar amb algú que no sigui del meu grup. Saps? Estic farta que els meus amics s'interposin en les meves cabòries.
-Està bé, està bé. Doncs res, si vols quedem en un bar d'aquí que conec. I després si de cas t'acompanyo a casa teva. Que ara que m'he tret el carnet i m'he comprat un cotxet de segona mà puc fer-ho.
-Muult bé guapo. Quedem a quarts de sis a la Creu Alta. Si no et veig ja et trucaré. No em fallis que estic fotuda i tinc moltes ganes de veure't.
-Fins després.
Penjo i respiro.

Em dóna la impressió que la meva vida depèn del telèfon i, sobretot, de les idees de les dones. Si està clar que quan a una dona li pica és pitjor que un home.
A quarts de sis em planto a la Creu Alta. A prop de la Biblioteca. Em truca.

-On estàs ? Porto 5 minuts esperant-te i no apareixes.
-Estic al costat a prop de la Biblioteca.
-Ah, val. Ara hi vaig.

Ens trobem i ens donem dos petons. La primera impressió no és gens dolenta. Ella somriu però no és igual que la Jana. També sap parlar, m'agafa de la mà i em diu que si vull anar a prendre alguna cosa però no és el mateix. Res és igual. M'enyoro. Me n'adono de que estic molt enamorat. Que la meva sang només vol córrer per les venes d'una dona. La dona dels meus fills. Que no estic per hòsties i que no vull follar-me a aquesta rosseta que s'ha creuat pel meu camí.
Se m'insinua. Em diu que està vivint en un piset amb unes amigues i que si vol que hi anem que me les vol presentar. Li dic que passo d'anar amb ella a cap lloc. Que me'n torno cap a casa que demà tinc feina. Posa mala cara i se n'adona que encara estic molt penjat. Em diu que si és per ‘ella'. Quan l'anomena d'aquesta manera em vénen ganes de ventar-li un gec d'hòsties i quedar-me tan pla però, clar, potser em denúncia per qualsevol història. Com si la paraula no fos violència, tros de puta!

M'aixeco. És un matí més. Faig el de sempre. Han passat unes hores des del moment en què gairebé signo un altre contracte amorós. Gràcies a Déu no ho he fet i ara sóc un home lliure. Sí, lliure. Em sento tan feliç. Sóc un home solter i sense compromís. Ha!

-Si digui'm ?
-Ei, sóc jo. La Jana.
-Aah... i què vols?
-No sé, volia parlar amb tu perquè no sé que ens està passant.
-Dona, no sé jo tampoc, tu sabràs que ens està passant. Fa 1 mes que no sé res de tu.
-Per què no em truques?
-Per què no em truques tu?
-És igual. Passo de tenir converses de lluç. T'he trucat per dir-te que ja n'hi ha prou de maniqueisme. Que estic cansada de que les coses siguin blanques i negres i que he aconseguit el visat.
-Ah si?
-Si. Ara abans de Març vindré a Barcelona.
-No fotis!
-Si, vols que visquem junts
?
-Però, no deies que al teu país això és gairebé un pecat?
-Mira, el que diguin al meu país se me'n refot. Jo ara vindré amb tu i no ho té perquè saber ningú.

L'estic esperant a l'aeroport. Només indicar que l'avió ha aterrat sense anar endarrerit surt de la porta de la guàrdia civil. No la conec. Ella se'm queda mirant i se n'adona de quant he canviat. Se'm mira de dalt a baix i em diu que estic molt prim. Jo me la miro i li dic que no la conec que sembla una altra dona. No passa res. Li agafo el carretó i li duc les maletes al cotxe. Allà dins ens donem una abraçada molt acalorada i l'agafo de la mà. No puc parar de riure. Sóc feliç. Si la felicitat és una dona jo ja la tinc i és la Jana.
Els minuts passen ràpid. S'ha fet el silenci i les busques del rellotge sembla que comencen a suar perquè no troben les dotze. Ha arribat el nou dia i ningú ha tret els carrers per tornar-los a posar. Ja hem arribat a casa. Poso la clau al pany. Ella va directa a la cuina, agafa un gotet d'aigua, el de color verdós i pren un got d'aigua gairebé sense respirar. Me la miro i em diu que què passa. Que si mai m'ha vist. Vol fer-me emprenyar i me n'adono. Me'n ric i li dic que l'estimo, que és la cosa més bonica del món. Es posa vermella i tot segueix el seu decurs natural.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: