El temps no és res. (tempus fugit, Horaci.)

Un relat de: antonvaitot

Abans d'ahir...
Abans d'ahir que encara no hi era, sense llavis.
Abans d'ahir que, mica en mica, pensaven que podria existir.
Abans d'ahir que, jorn rere jorn, naixen els meus vitralls.

Abans d'ahir... que res era i tot havia de ser,
Abans d'ahir...
Abans d'ahir... tu tampoc hi eres?

Ahir...
Ahir que corria amunt i avall, sang als llavis.
Ahir que, mica en mica, començava a caminar i aprenia que era el rumb.
Ahir que, jorn rere jorn, els meus ulls s'obrien.

Ahir... que tot era com havia de ser,
Ahir...
Ahir perquè no pensava en tu?

Ara...
Ara que encara recordo la meva infància, melosa als llavis.
Ara que, mica en mica, dirigeixo els meus passos i miro d'aixecar el meu cap blau.
Ara que, jorn rere jorn, els meus ulls miren amb més goig.

Ara... ara que tot és com sembla que ha de ser,
Ara...
Ara on t'amagues?

Demà...
Demà que sabré on t'amagaves, amor als llavis.
Demà que, mica en mica, haurem deixat de córrer i començarem a jeure.
Demà que, jorn rere jorn, els nostres ulls aniran apagant-se.

Demà... demà que creurem que tot ha sigut com havia de ser,
Demà...
Demà... on ens amagarem?

Passat demà...
Passat demà que sabràs on sóc clavat, llàgrimes als llavis.
Passat demà que, mica en mica, pararàs de caminar i t'ajudaràs d'un altre cama.
Passat demà que, jorn rere jorn, els teus ulls miraran de recordar.

Passat demà... passat demà que tot haurà sigut com havia de ser.
Passat demà...
Passat demà... on t'amagaràs?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer